II

—No em penso casar amb en Bart Shiring! —cridava la Margery Fitzgerald a la seva mare.

La Margery estava fastiguejada i empipada. Feia dotze mesos que esperava que tornés en Ned, pensant en ell cada dia, delerosa de veure el seu somriure irònic i els ulls castany melós. Sabia, pel servei, que el seu estimat havia tornat a Kingsbridge i que havia estat a casa seva, però no n’hi havien dit res i ell se n’havia anat! Estava furiosa contra la seva família perquè l’havien enganyat de mala manera, i plorava de ràbia a llàgrima viva.

—No et dic que et casis amb el vescomte de Shiring avui mateix —va dir lady Jane—. Només has de sortir i conversar amb ell.

Totes dues eren a l’habitació de la Margery. En un racó hi havia un reclinatori on la noia s’agenollava dos cops al dia per dir les oracions de cara al crucifix de la paret; per no descomptar-se, se servia d’un enfilall de grans de marfil gravats. Bona part del dormitori, però, destacava per la seva fastuositat: un llit amb dosser, matalàs de plomes i cortines virolades, un gran bagul de roure treballat per a la col·lecció de vestits i un tapís d’una escena campestre.

Al llarg dels anys, les parets d’aquella cambra havien presenciat diverses disputes de la Margery amb la seva mare. Però ara ella ja era una dona; menuda, sí, però una mica més alta i forta que la seva mare, que era petita i rabiüda. De tota manera, sabia que la picabaralla acabaria inevitablement amb la victòria de lady Jane i la humiliació de la Margery.

—I quin sentit té? Ha vingut a fer-me la cort. Si li dono conversa, es farà il·lusions. I s’enfadarà encara més quan descobreixi la veritat.

—No costa gens ser educada.

Però la Margery no volia parlar amb en Bart.

—Com pot ser que no m’hagueu dit que havia vingut en Ned? —va etzibar-li—. M’heu enganyat!

—No ho he sabut fins que se n’ha anat! Només l’ha vist en Rollo.

—En Rollo complia la teva voluntat.

—Els fills haurien d’obeir la voluntat dels pares —va dir la mare—. Saps de sobres el manament: «Honra el pare i la mare, com t’ha manat el Senyor, el teu Déu».

Tota la seva vida, la Margery s’havia hagut de debatre amb el mateix: sabia que Déu volia que fos obedient, però ella era obstinada i rebel de mena —l’hi deien sovint— i no trobava la manera de fer bondat. Amb tot, quan li feien aquesta observació, ella sempre reprimia la seva manera de ser i es tornava obedient. La voluntat de Déu estava per damunt de tot, i n’era conscient.

—Perdona, mare —va dir.

—Vés i parla amb en Bart —va dir lady Jane.

—Hi vaig ara mateix.

—Abans pentina’t una mica.

—Ja vaig ben pentinada —va dir la Margery amb una última mirada desafiant, i abans que la mare pogués replicar va sortir de la cambra.

En Bart era a l’entrada, amb unes calces grogues acabades d’estrenar. Enredava un dels gossos oferint-li una llenca de pernil i després, a última hora, l’hi enretirava.

La mare corria darrere la Margery escales avall.

—Porta lord Shiring a la biblioteca i ensenya-li els llibres.

—Els llibres no li interessen —li va contestar la filla.

—Margery!

—M’agradaria veure els llibres —va fer en Bart.

—Segueix-me —va dir la Margery arronsant les espatlles.

Va fer passar en Bart a la sala del costat i va deixar la porta de la biblioteca oberta, però la seva mare no es va afegir a la trobada. Els llibres del seu pare estaven arrenglerats en tres prestatges.

—Déu meu! Quina pila de llibres! —va exclamar en Bart—. Quina vida malaguanyada si un home se’ls llegeix tots.

N’hi havia cinquanta pel cap baix; més dels que es veurien normalment a la biblioteca d’una universitat o d’una catedral; eren un signe de riquesa. N’hi havia uns quants en llatí i en francès.

La Margery va fer un esforç per fer d’amfitriona. Va baixar un llibre en anglès.

—Aquest et podria interessar —va dir ella—. Es diu El passatemps del plaer.

Ell li va adreçar una mirada lasciva i se li va apropar.

—No hi ha millor passatemps que el plaer —va dir, satisfet de la seva ocurrència.

La Margery va fer un pas enrere.

—És un llarg poema sobre l’educació d’un cavaller.

—Ah. —En Bart va perdre l’interès en el llibre. Va recórrer el prestatge amb la mirada i en va agafar un altre: El llibre de la cuina—. Aquest sí que és important —va dir—. La dona s’ha de preocupar de posar un bon plat a taula al marit, no trobes?

—És clar. —La Margery s’escarrassava per treure un tema de conversa. Què li podia interessar, a en Bart? La guerra, potser—. La gent culpa la reina de la guerra amb França.

—Per què hauria de ser culpa seva?

—Diuen que Espanya i França es disputen les possessions d’Itàlia, un conflicte en què Anglaterra no hi té res a veure, i només hi estem ficats pel fet que la reina Maria està casada amb el rei Felip II de Castella i li ha de donar suport.

En Bart va assentir.

—Una esposa s’ha de deixar governar pel marit.

—Per això una noia cal que triï bé. —En Bart va caçar de ple aquesta observació esmolada. La Margery va continuar—: N’hi ha que opinen que la reina no s’hauria d’haver casat amb un monarca estranger.

—No hauríem de parlar de política —va dir en Bart, cansat del tema—. Les dones haurien de deixar aquests afers en mans dels seus marits.

—Ui, les dones han de fer tantes coses per als seus marits —va dir la Margery, conscient que el to irònic no arribaria a en Bart—. Hem de cuinar per a ells, deixar que ens governin, deixar la política a les seves mans… Sort que no tinc marit, així la vida és més senzilla.

—Però tota dona necessita un home.

—Canviem de tema.

—Ho dic de debò. —Va tancar els ulls, concentrant-se, i tot seguit va abocar una ràfega de paraules prèviament estudiades—: Ets la dona més bonica del món, i t’estimo. T’ho demano de tot cor: sigues la meva esposa.

Ella va reaccionar de manera visceral.

—No!

En Bart es va quedar desconcertat, sense paraules. Sens dubte li havien fet creure que la resposta seria del tot diferent.

—Però el dia de demà la meva esposa serà comtessa! —va recordar després d’una pausa.

—I tu t’has de casar amb una dona que ho vulgui amb totes les seves forces.

—I tu no ho vols ser?

—No. —Intentava no ser molt dura, però no era fàcil: ell no entenia els eufemismes—. Bart, ets un home fort i atractiu, i segur que també valent, però mai no et podré estimar. —Li va venir en Ned al cap: amb ell no li passava que hagués de buscar temes de conversa—. Jo em casaré amb un home llest i considerat que vulgui que la seva esposa sigui algú més que la minyona suprema de la casa.

«Ja està dit», va pensar; aquesta vegada fins i tot en Bart ho entendria.

Ell es va moure amb una velocitat sorprenent i li va tenallar els braços.

—A les dones, els agrada que les dominin —va dir ell.

—D’on ho has tret, això? Perquè, creu-me, a mi no m’agrada gens! —Va intentar deslliurar-se’n, però no va poder.

Ell la va arrambar i la va besar.

En unes altres circumstàncies, la Margery s’hauria limitat a girar la cara. Els llavis no eren dolorosos. Però encara estava trista i ressentida perquè no havia pogut veure en Ned. Tenia el cap ple de pensaments del que hauria pogut passar: com l’hauria pogut besar, tocar-li els cabells i estirar-lo d’una estrebada cap a ella. La presència imaginària d’ell va ser tan forta que l’abraçada d’en Bart li va resultar repugnant i el pànic s’apoderà d’ella. Sense pensar-s’ho dues vegades, li va clavar un cop de genoll als testicles.

Sobresaltat, en Bart va fer un esgarip de dolor i la deslliurà. Tot seguit es va doblegar, grunyint del mal, amb els ulls serrats, les dues mans a l’entrecuix.

La Margery va córrer cap a la porta, però abans que hi pogués arribar, la seva mare, que sens dubte havia parat l’orella, va entrar a la biblioteca.

Lady Jane va veure en Bart i de seguida va entendre què havia passat.

—Seràs ximpleta! —va dir mirant la seva filla.

—Jo no em penso casar amb aquest bèstia! —va cridar la Margery.

Aleshores va entrar el pare, alt, de cabells negres com en Rollo, però a diferència d’ell amb la cara pigada.

—Et casaràs amb qui triï el teu pare.

Aquella afirmació ominosa va espantar la Margery, que va començar a sospitar que havia subestimat la determinació dels seus pares. Seria un error deixar-se emportar per la indignació, així que va intentar recuperar la calma i pensar amb el cap.

—Jo no sóc cap princesa —va replicar, encara exaltada però mesurant les paraules—. Nosaltres som gentils, i no nobles. El meu matrimoni no és cap aliança política. Sóc la filla d’un mercader. No hi ha matrimonis de conveniència entre la gent com nosaltres.

Aquestes paraules van enfurismar sir Reginald i les galtes pigades se li van encendre.

—Sóc un cavaller!

—No pas un comte!

—Sóc descendent d’en Ralph Fitzgerald, proclamat comte de Shiring fa dos segles, com un dia també ho serà en Bart. En Ralph Fitzgerald era fill de sir Gerald i germà d’en Merthin, el constructor de ponts. Per les meves venes corre sang de la noblesa d’Anglaterra.

La Margery va veure, profundament consternada, que s’enfrontava no només a la voluntat inflexible del seu pare sinó també a l’orgull de la seva família; i no sabia com s’ho faria per superar aquella combinació. L’única cosa que tenia clara era que no havia de mostrar-se feble.

Es va girar i va mirar en Bart. Qui es casaria amb una núvia que no el volia? Ell segur que no.

—Em sap molt de greu, lord Shiring, però em casaré amb en Ned Willard.

—Ni parlar-ne —li va etzibar sir Reginald, estupefacte—, per la creu de Nostre Senyor.

—Estic enamorada d’en Ned Willard.

—Ets massa jove per estar enamorada de ningú. I als Willard poc els falta per ser protestants.

—Van a missa com tothom.

—Tant és, et casaràs amb el vescomte de Shiring.

—No —va dir ella, ferma i serena.

—Sabia —va murmurar en Bart, una mica recuperat— que ella portaria problemes.

—Només necessita mà dura —va dir sir Reginald.

—El que necessita és un fuet.

—Pensa-t’ho bé, Margery —va intervenir la mare—. Un dia seràs comtessa i el teu fill serà comte!

—Això és l’única cosa que t’importa, oi? —va replicar la Margery. Ella mateixa va notar que alçava la veu fins a fer un crit desafiador, però no es podia refrenar—. L’única cosa que vols és que els teus néts siguin aristòcrates! —Per la cara que hi van posar, va veure que ho havia encertat de ple—. Doncs no, no penso convertir-me en una mare paridora per satisfer els vostres deliris de grandesa.

Va ser dir-ho i adonar-se que s’havia passat de mida. L’insult li havia tocat el voraviu al pare.

Sir Reginald es va treure el cinturó.

La Margery, atemorida, va recular i topà amb l’escriptori. Sir Reginald la va atrapar pel clatell amb la mà esquerra. Ella va veure que a l’extrem del cinturó hi havia una sivella metàl·lica i estava tan espantada que va començar a cridar.

Sir Reginald la va obligar a doblegar-se sobre la taula, i ella, desesperada, va començar a recargolar-se. Però el pare era massa fort i la podia contenir fàcilment.

—Lord Shiring, si és tan amable, surti fora —va sentir que deia la seva mare, i encara es va espantar més.

La porta va espetegar i tot seguit va sentir el xiulet del cinturó fuetejant l’aire. Va aterrar al darrere de les cuixes. El vestit era tan fi que no podia protegir-la, i va tornar a cridar, aquesta vegada de dolor. Va rebre una altra fuetada, i encara una altra.

—Diria que ja és suficient, Reginald —va dir la mare.

—Xarop de bastó és el que necessita —va dir el pare. Era una esgarrifosa expressió popular: tothom creia que assotar la canalla era bo, menys la mateixa canalla.

—De fet, hi ha un versicle a la Bíblia que diu una altra cosa: «Qui plany el bastó no estima el seu fill; qui l’estima, de bona hora el corregeix». Es refereix als fills, no a les filles.

Sir Reginald va replicar amb un altre versicle.

—Sí, però hi ha un altre proverbi bíblic que diu: «No estalviïs a un infant la correcció», oi?

—Ja no té res d’infant, ella. A més, tots dos sabem que aquesta consigna no funciona amb la Margery. Com més la castigues, més obstinada es torna.

—Què proposes, tu, doncs?

—Deixa-me-la a mi. Ja hi parlaré quan es calmi.

—Perfecte —va dir sir Reginald, i la Margery es va pensar que ja havia acabat; però el cinturó va tornar a xiular i li fuetejà les cames, adolorides, i ella va xisclar de nou. Just després, va sentir el ressò de les botes que trepitjaven el terra de la sala i s’allunyaven, i aquesta vegada sí, havia estat la definitiva.