I

En Barney va pensar que l’illa caribenya de la Hispaniola devia ser el lloc més calorós de la terra.

L’estiu del 1563 encara era mestre artiller del Hawk, tres anys després d’haver pujat a bord a Anvers amb la intenció d’anar només a la ciutat portuària de Combe Harbour. Anhelava tornar a casa i veure la família, però, curiosament, no estava gaire enfadat perquè l’haguessin enredat per formar part de la tripulació. La vida a la mar era perillosa i sovint cruel, però tenia alguna cosa que s’adeia molt amb el seu tarannà. Li agradava despertar-se al matí sense saber què li portaria el dia. Cada vegada més, tenia la sensació que el lamentable enfonsament del negoci de la seva mare havia estat, per a ell, una escapatòria.

Només es queixava del fet que allà tot fossin homes. Sempre li havia encantat la companyia de les dones, i sovint elles també el trobaven atractiu. A diferència de molts membres de la tripulació, no recorria a les prostitutes dels ports, que molts cops encomanaven als homes unes infeccions terribles. Ell només desitjava passejar pel carrer amb una noia al costat, flirtejar amb ella i buscar una oportunitat per robar-li un petó.

El Hawk havia navegat des d’Anvers fins a Sevilla i després a les illes Canàries. A continuació van fer un seguit de viatges d’anada i tornada molt lucratius: portaven ganivets, rajoles de ceràmica i roba de Sevilla a les illes i tornaven carregats amb barrils de vi fort de Canàries. Eren intercanvis pacífics; per tant, no els havia calgut recórrer a l’experiència d’en Barney amb els canons, tot i que ell sempre havia tingut l’armament a punt. La tripulació havia disminuït de cinquanta a quaranta homes a causa d’accidents i malalties, els perills normals de la vida al mar, però no hi havia hagut combats.

Aleshores, el capità Bacon havia decidit que el que realment donava diners eren els esclaus. A Tenerife havia trobat un timoner portuguès que es deia Duarte, que coneixia tant la costa africana com les rutes transatlàntiques. La tripulació estava inquieta pels perills d’aquestes noves rutes, sobretot després d’haver passat tant de temps al mar; per això, en Bacon els va prometre que tornarien a casa després de fer només un viatge, i que cobrarien una prima.

A l’Àfrica occidental l’esclavitud donava molts diners. Des que la gent en tenia memòria, els reis i caps tribals de la regió havien venut els seus congèneres a compradors àrabs que els portaven a l’Orient Mitjà. Els nous comerciants europeus es van fer un lloc en un negoci que ja existia.

El capità Bacon va comprar tres-cents vint homes, dones i criatures a Sierra Leone. Després, el Hawk es va dirigir, travessant tot l’oceà Atlàntic, cap a l’immens territori inexplorat anomenat Nova Espanya.

El negoci dels esclaus no va agradar a la tripulació. Les dissortades víctimes estaven amuntegades a la bodega, encadenades i en condicions repugnants. Tots sentien els plors de les criatures i els laments de les dones. De vegades cantaven cançons tristes per animar-se, i aleshores encara era pitjor. Cada pocs dies en moria algun i llençaven el cos per la borda sense gens de cerimònia.

—Només són bestiar —deia en Bacon si algú es queixava; però el bestiar no es lamentava cantant.

Els primers europeus que van travessar l’Atlàntic, quan van tocar terra, van pensar que havien arribat a l’Índia, i per això van anomenar aquelles illes les Índies Occidentals. Quan Magalhães i Elkano havien circumnavegat la Terra, ja havia quedat clar que no era així, però el nom s’havia mantingut.

La Hispaniola era la més desenvolupada de nombroses illes, de les quals només unes quantes tot just començaven a tenir nom. La capital, Santo Domingo, era la primera ciutat europea de Nova Espanya i fins i tot tenia una catedral, però en Barney es va quedar decebut, perquè no va poder veure-la. El timoner Duarte conduí el Hawk lluny de la ciutat perquè el que feia el vaixell era il·legal. La Hispaniola estava governada pel rei de Castella, i els mercaders anglesos tenien prohibit comerciar-hi. Per això en Duarte va aconsellar a en Bacon que es dirigís a la costa nord, tan lluny com fos possible de les forces de la llei i l’ordre.

A les plantacions de canya de sucre estaven desesperats per aconseguir mà d’obra. En Barney havia sentit a dir que aproximadament la meitat dels europeus que emigraven a les Índies Occidentals morien en menys de dos anys, i la mortalitat era gairebé igual d’alta entre els africans, que aparentment eren resistents a algunes de les malalties de Nova Espanya, però no totes. La conseqüència era que els propietaris de les plantacions no tenien escrúpols a l’hora de comprar-ne a comerciants il·lícits anglesos; l’endemà del dia que el Hawk va amarrar en un petit indret que no tenia nom, en Bacon va vendre vuitanta esclaus, que li van pagar amb or, perles i pells.

En Jonathan Greenland, el primer oficial, va aprovisionar-se a la vila i la tripulació va gaudir de menjar fresc per primer cop des de feia dos mesos.

L’endemà al matí, en Barney estava dret al combés, la part central més baixa de la coberta, i parlava neguitós amb en Jonathan. Des d’allà, podien veure gairebé tota la vila on finalment havien lligat amarres. Un embarcador de fusta portava a una petita platja, darrere de la qual hi havia una plaça. Tots els edificis eren de fusta menys un, un petit palau construït amb pedra calcària coral·lina de color daurat clar.

—No m’agrada que això sigui il·legal —va dir en Barney a en Jonathan en veu baixa—. Podríem acabar en una presó espanyola, i qui sap quan trigaríem a sortir-ne?

—I tot per no res —va reblar en Jonathan.

La tripulació no rebia part dels beneficis del comerç normal, sinó només els diners que els corresponien com a premi pels vaixells capturats, i estaven decebuts perquè el viatge havia estat tranquil.

Mentre parlaven, un jove vestit de negre com els sacerdots va sortir per la porta principal del palau i, caminant amb aires d’importància, va travessar la plaça, va baixar a la platja i va recórrer l’embarcador. Quan va arribar a la passarel·la va dubtar, però al final s’hi va enfilar i arribà a la coberta.

—He de parlar amb el vostre patró —va dir en castellà.

En Barney li va contestar en el mateix idioma.

—El capità Bacon és a la seva cabina. Qui sou?

L’home va semblar ofès per la pregunta.

—Sóc el pare Ignacio i porto un missatge de don Alfonso.

En Barney va deduir que l’Alfonso era el representant local de les autoritats i que l’Ignacio era el seu secretari.

—Deixeu-me el missatge, ja m’asseguraré que el capità el rebi.

—Don Alfonso convoca el vostre capità a la seva presència immediatament.

En Barney tenia molt d’interès a no ofendre les autoritats locals, de manera que va fer veure que no s’adonava de l’arrogància de l’Ignacio i va respondre en to suau.

—En aquest cas, estic segur que vindrà. Si us espereu un moment, vaig a buscar-lo.

En Barney va anar a la cabina d’en Bacon. El capità estava vestit i menjava bananes fregides amb pa acabat de fer. En Barney li va transmetre el missatge.

—I tu em pots acompanyar —va dir en Bacon—. Saps més castellà que jo.

Al cap d’uns minuts, van sortir del vaixell i van posar els peus a l’embarcador. En Barney va notar l’escalfor del sol a la cara: avui tornaria a fer molta calor. Van seguir l’Ignacio per la platja. Uns quants vilatans que s’havien llevat d’hora els observaven amb interès: era evident que els forasters eren tan poc habituals que resultaven fascinants.

Mentre travessaven la plaça polsegosa, en Barney es va fixar en una noia que portava un vestit groc. Era una africana de pell daurada, però anava massa ben vestida per ser una esclava. Va fer rodar una bóta petita des de la porta d’una casa fins a un carretó que tenia a punt, i després va aixecar els ulls per mirar els visitants. Va respondre sense por a la mirada d’en Barney, i es va quedar parat en veure que tenia els ulls blaus.

Va fer un esforç i es va tornar a concentrar en el palau. Dos guàrdies armats, amb els ulls mig clucs per no enlluernar-se, van observar sense dir res els dos mariners que seguien l’Ignacio cap dins de la porta. En Barney es va sentir com un criminal, cosa que era, i es va preguntar si en sortirien tan fàcilment com hi havien entrat.

A dins del palau, de sostres alts i terra de pedra, s’hi estava més fresc. Les parets estaven cobertes amb rajoles de color blau intens i groc daurat, que en Barney va identificar com procedents dels tallers de ceràmica de Sevilla. L’Ignacio els va acompanyar per una escala ampla i els va dir que seguessin en un banc de fusta. En Barney va suposar que era una manera de menysprear-los. El batlle d’un lloc com aquell no tenia una cua de gent que el volgués veure cada matí. Els feia esperar només per demostrar que podia fer-ho. En Barney va pensar que era un bon senyal. No et prens la molèstia de desairar un home si estàs a punt d’enviar-lo a la presó.

Al cap d’un quart d’hora, va reaparèixer l’Ignacio.

—Ara us rebrà don Alfonso —va dir, i els va fer passar a una sala espaiosa amb porticons a les finestres.

Don Alfonso era obès. Era un home d’uns cinquanta anys, amb els cabells argentats i els ulls blaus. Estava assegut en una cadira que semblava feta expressament per encabir-hi el seu contorn fora mida. Les dues crosses gruixudes que estaven recolzades en una taula del costat suggerien que no podia caminar sense ajuda.

En aquell moment llegia uns papers; un cop més, en Barney va pensar que allò era comèdia. En Bacon i ell es van quedar drets al costat de l’Ignacio, esperant que don Alfonso parlés. En Barney va notar que en Bacon s’estava enfadant. El menyspreu amb què els tractava començava a ser un gra massa. Va desitjar que conservés la calma.

Finalment, don Alfonso va aixecar la vista.

—Esteu detinguts —va dir—. Heu estat comerciant il·legalment.

Allò era el que en Barney temia.

Ho va traduir i en Bacon va dir:

—Si intenteu detenir-me, el Hawk arrasarà la ciutat.

Era una exageració. Les peces d’artilleria del Hawk eren falconets, una mena de canó petit incapaç de destruir estructures de pedra ben construïdes. Fins i tot eren insuficients per enfonsar un vaixell, si no tenien una sort extraordinària; les bales de dos quilos podien paralitzar un vaixell enemic destruint-ne els pals i les eixàrcies, matar i desmoralitzar la tripulació, de tal manera que el capità perdia tot el control. Tot i això, el Hawk podia causar danys abundants i desagradables a la plaça de la vila.

En Barney es va esforçar a buscar una manera més conciliadora de formular la resposta d’en Bacon. Al cap d’un moment, va dir en castellà:

—El capità Bacon suggereix que envieu un missatge a la seva tripulació per dir-los que el capità ha estat detingut del tot legalment, i que no disparin els canons del vaixell contra la vostra vila, per més enfadats que estiguin.

—Això no és el que ha dit.

Era evident que don Alfonso sabia una mica d’anglès.

—És el que volia dir.

—Pregunta-li quant vol de suborn —va interrompre en Bacon amb impaciència.

De nou, la traducció d’en Barney va ser més diplomàtica.

—El capità Bacon pregunta quant valdria adquirir un permís per comerciar aquí.

Hi va haver una pausa. Podia ser que don Alfonso rebutgés, i que els empresonés per corrupció, a més de tràfic il·legal?

—Cinc escuts per esclau, que se’m pagaran a mi —va dir l’home gras.

«Gràcies al cel», va pensar en Barney.

Era un preu alt, però encara raonable. Un escut espanyol era una moneda que pesava una vuitena part d’una unça d’or.

—No puc pagar més d’un escut —va replicar en Bacon.

—Tres.

—Fet.

—Una altra cosa.

—Merda —va murmurar en Bacon—. He acceptat massa fàcilment. Ara hi haurà alguna mena de recàrrec.

—El capità Bacon no pagarà més —va dir en Barney en castellà.

—Heu d’amenaçar de destruir la vila —va dir don Alfonso.

En Barney no s’ho esperava.

—Què?

—Quan les autoritats de Santo Domingo m’acusin de permetre el tràfic il·legal, la meva defensa serà que ho he hagut de fer per salvar la ciutat de la ira dels ferotges pirates anglesos.

En Barney ho va traduir.

—És prou just —va accedir en Bacon.

—Ho necessitaré per escrit.

El capità va assentir amb el cap.

En Barney va arrufar les celles. No li agradava la idea de confessar un crim per escrit, encara que fos veritat. Tanmateix, no veia la manera d’evitar-ho.

La porta es va obrir i va veure entrar la noia del vestit groc. L’Ignacio la va mirar un moment sense interès. L’Alfonso va somriure amb afecte. La noia se li va acostar com si fos de la família i li va fer un petó al front.

—És la meva neboda, la Bella —va dir don Alfonso.

En Barney va suposar que «neboda» era un eufemisme per dir «filla il·legítima». Pel que semblava, l’Alfonso havia fet una criatura a una esclava molt guapa. En Barney va recordar el que havia dit l’Ebrima: «Els esclaus sempre s’han utilitzat per al sexe».

La Bella portava una ampolla, que va deixar a la taula on hi havia les crosses.

—He pensat que potser volíeu una mica de rom —va dir en un castellà de persona educada, només amb un deix que en Barney no va identificar. El va mirar directament i es va adonar que tenia els ulls del mateix blau intens que l’Alfonso—. Gaudiu-ne amb salut —va fer, i va sortir.

—La seva mare, en pau descansi, era tot un caràcter —va explicar don Alfonso amb nostàlgia. Va estar un moment en silenci, recordant, i després continuà—: Hauríeu de comprar el rom que fa la Bella. És el millor. Fem-ne un tast.

En Barney es va començar a relaxar. L’ambient havia canviat completament. Ja no eren adversaris, sinó col·laboradors.

El secretari va treure tres copes d’un armari, va destapar l’ampolla i va servir generosament els altres tres homes. Van beure. Era un rom molt bo, especiat però suau, i potent quan te l’empassaves.

—Ha estat un plaer fer negocis amb vós, don Alfonso —va dir en Bacon.

—Crec que ja heu venut vuitanta esclaus —va dir somrient l’Alfonso.

En Barney va començar disculpant-se.

—No érem conscients de cap prohibició…

—Això vol dir que ja em deveu dos-cents quaranta escuts —va continuar l’Alfonso sense fer-li cas—. Podeu pagar el deute aquí mateix.

—És una mica difícil —va dir en Bacon arrufant les celles.

Don Alfonso el va interrompre abans que en Barney tingués temps de traduir.

—Us han donat quatre mil escuts pels esclaus.

En Barney es va quedar sorprès: no sabia que en Bacon hi hagués guanyat tant. El capità sempre mantenia en secret les qüestions de diners.

—Us podeu permetre pagar-me’n dos-cents quaranta ara mateix —va continuar l’Alfonso.

Tenia raó. En Bacon va treure una bossa feixuga i va comptar laboriosament els diners, sobretot monedes d’or grosses anomenades doblons, amb un quart d’unça d’or cadascuna, que per tant valien dos escuts. La cara se li retorçava en una ganyota, com si li fes mal la panxa. Haver de pagar aquell suborn tan elevat li causava dolor.

L’Ignacio va comprovar la quantitat i va assentir amb el cap a don Alfonso.

En Bacon es va aixecar per marxar.

—Feu-me arribar la carta amenaçadora abans de vendre més esclaus —va advertir-los don Alfonso.

En Bacon va arronsar les espatlles.

En Barney va fer una ganyota. Les maneres tosques irritaven els espanyols, que valoraven les formalitats. No volia que en Bacon ho engegués tot a rodar ferint la susceptibilitat de don Alfonso just abans de marxar. Encara es trobaven sota la jurisdicció espanyola.

—Gràcies per rebre’ns tan amablement, don Alfonso —va dir amb educació—. La vostra cortesia ens honora.

L’espanyol els va acomiadar amb un gest solemne, i l’Ignacio els va acompanyar a fora.

En Barney se sentia més tranquil, si bé no estava segur que estiguessin completament fora de perill. Malgrat tot, volia tornar a veure la Bella. Es va preguntar si devia estar casada o si festejava. Li feia uns vint anys; potser menys, però les pells fosques sempre semblaven més joves. Es moria de ganes de saber més coses d’ella. Quan van ser fora a la plaça, va dir a en Bacon:

—Se’ns està acabant el rom a bord i en necessitarem més. Voleu que en compri una bóta a aquella neboda, la Bella?

El capità no es va deixar enganyar.

—Au, vés, que es nota que ets jove i vas calent, cabró.

En Bacon va tornar al Hawk i en Barney es va adreçar a la porta d’on abans havia vist sortir la Bella. Era una casa de fusta, però, a banda d’això, estava construïda seguint la mateixa distribució que la casa d’en Carlos Cruz a Sevilla, amb un arc central que conduïa al pati, on hi havia el taller; era la casa típica d’un artesà.

En Barney va sentir l’olor terrosa de la melassa, el xarop negre i amarg que s’obtenia bullint per segona vegada la canya de sucre i que s’utilitzava sobretot per fer rom. Va suposar que l’olor venia de les enormes bótes que hi havia arrenglerades a un costat del pati. A l’altre costat hi havia barrils més petits i piles d’ampolles, suposava que per al rom. Al fons s’hi veia un petit jardí de llimeres.

Al mig d’aquell espai hi havia dues grans cisternes. Una era quadrada, feta amb planxes calafatades i alta fins a la cintura; estava plena d’una barreja enganxifosa que un africà anava remenant amb una gran pala de fusta. La barreja feia una olor com de llevat i pa, i en Barney va suposar que era un tanc de fermentació. Al costat hi havia una caldera de ferro col·locada sobre un foc. La caldera tenia una tapa cònica amb un broc llarg, i un líquid fosc anava degotant del broc i queia en un cubell. Va deduir que la mescla fermentada es destil·lava en aquella caldera per produir el licor.

La Bella estava inclinada damunt del cubell, ensumant. En Barney la va observar, admirant la seva concentració. Era esvelta però robusta, tenia les cames i els braços forts, sens dubte de traslladar bótes. Alguna cosa del seu front alt li va recordar l’Ebrima, i va tenir l’impuls d’adreçar-s’hi en mandinga.

—I be nyaadi? —va dir, que significava: «Com estàs?».

Ella va fer un bot de la sorpresa i es va girar. Es va recuperar i li va deixar anar tot de frases en mandinga.

En Barney va respondre en castellà.

—De fet, no parlo aquest idioma, ho sento. Un amic meu de Sevilla me’n va ensenyar unes quantes paraules.

—La meva mare parlava mandinga —va dir la Bella en castellà—. És morta. M’heu donat un ensurt.

—Ho sento.

Ella el va mirar amb aire reflexiu.

—No hi ha gaires europeus que es molestin a aprendre ni que sigui quatre paraules d’una llengua africana.

—El meu pare ens va ensenyar a aprendre tot el que poguéssim de qualsevol llengua en què estiguéssim en contacte. Deia que era millor que tenir diners al banc.

—Sou espanyol? No ho sembleu, amb aquesta barba pèl-roja.

—Anglès.

—Mai no havia conegut cap anglès.

Va agafar el cubell que tenia als peus, va ensumar i en va llençar el contingut a terra.

—Hi ha algun problema amb el rom? —va preguntar en Barney.

—Sempre s’han de descartar les primeres fraccions d’un destil·lat. Són verinoses. Es pot guardar el líquid i fer-lo servir per netejar bótes, però tard o d’hora algun imbècil intentarà beure-se’l i es matarà. Per això el llenço. —Va tocar el broc amb la punta d’un dit llarg i fi i se’l va ensumar—. Això ja està més bé. —Va fer rodolar una bóta buida fins a sota el broc, i després es va fixar de nou en en Barney—. Voleu comprar rom?

—Sí, si us plau.

—Veniu amb mi. Us vull ensenyar la millor manera de beure’l.

El va portar fins al fons del pati. Va collir unes llimes petites de color verd clar dels arbres i les hi va donar. En Barney l’observava, fascinat. Tots els seus moviments eren fluids i elegants. Es va aturar quan en tenia més o menys una dotzena.

—Teniu les mans grosses. —Llavors s’hi va fixar més—. Però us hi heu fet mal. Com va passar?

—Senyals de cremades. Abans feia d’artiller a l’exèrcit espanyol. És com ser cuiner, sempre t’acabes socarrimant una mica.

—Llàstima —va dir ella—. Us fa les mans lletges.

En Barney va somriure. Era descarada, però ja li agradava.

La va seguir a dins de la casa. El terra de la sala d’estar no estava pavimentat, i era evident que els mobles eren fets allà mateix, però ella havia alegrat l’estança amb flors de buguenvíl·lia i coixins de colors. No hi havia cap senyal d’un marit: ni unes botes en un racó, ni una espasa penjada d’un ganxo, ni un barret alt amb plomes. La dona va assenyalar una tosca cadira de fusta i ell s’hi va acomodar.

Va treure dos gots alts de vidre d’un armari. En Barney es va quedar sorprès: el vidre era un luxe car. Però ella es dedicava a vendre rom; totes les begudes tenien més bon gust servides en vidre.

Va agafar les llimes que ell li aguantava, les va tallar per la meitat amb un ganivet i les va esprémer en una gerra de ceràmica. Sabia que ell no li treia els ulls del damunt, però no semblava que li importés.

Va posar un dit de rom a cada got, hi va barrejar una cullerada de sucre i després els va acabar d’omplir amb suc de llima.

En Barney va agafar un got i en va fer un glop. Era la beguda més deliciosa que havia tastat mai.

—Per la meva ànima! Sí que és la millor manera de beure’l.

—Voleu que us faci portar rom al Hawk aquesta tarda? El millor que tinc val mig escut un barril de cent cinquanta litres.

Era barat, va pensar en Barney; més o menys el mateix preu que la cervesa a Kingsbridge. Segurament, en aquella illa productora de sucre, la melassa no costava gairebé res.

—Envieu-me’n dos.

—Fet.

Va fer un altre glop d’aquella beguda vivificant.

—Com vau començar a dedicar-vos a aquest negoci?

—Quan la meva mare es moria, don Alfonso li va dir que li demanés el que volgués. Ella li va demanar que em donés la llibertat i alguna manera de guanyar-me la vida.

—I a ell se li va acudir això?

La noia es va posar riure obrint molt la boca.

—No, va suggerir que em fes cosidora. El rom va ser idea meva. I vós? Què us porta a la Hispaniola?

—Un accident.

—De debò?

—Bé, més aviat un seguit d’accidents.

—Com és això?

En Barney va pensar en en Sancho de Sevilla, el José y María, la mort d’en Gómez Mà de Ferro, el viatge en rai pel riu Leie, la família Wolman a Anvers i l’engany del capità Bacon.

—És una llarga història —va dir.

—M’encantaria sentir-la.

—I a mi m’encantaria explicar-vos-la, però em necessiten a bord.

—No us deixa mai temps lliure, el capità?

—Generalment, als vespres.

—Si us preparo sopar, m’explicareu la vostra història?

A en Barney se li va accelerar el cor.

—D’acord.

—Aquesta nit?

—Sí —va dir, i es va aixecar.

Ella el va sorprendre fent-li un petó als llavis, curt i suau.

—Veniu quan es pongui el sol —va mussitar.