I

En Pierre Aumande es va despertar. El cridava el seu fillastre, l’Alain.

—Hi ha una reunió d’emergència del Consell Privat —li va dir el xicot; se’l veia nerviós, sens dubte per haver hagut de trencar el son del seu amo, que tenia molt mal geni.

En Pierre es va asseure al llit amb cara de prunes agres. Aquella reunió l’agafava per sorpresa, i no li agradaven les sorpreses. Com podia ser que no n’hagués sabut res abans? Què hi podia haver, que fos tan urgent? Mentre rumiava es va gratar els braços i en caigué un polsim d’escates de pell seca damunt del cobrellit brodat.

—En saps res més?

—Ens ha arribat un missatge d’en D’O —va respondre l’Alain. Qui responia a aquell nom tan peculiar, François d’O, era el superintendent de finances del rei Enric III—. Vol que t’asseguris que el duc de Guisa hi assisteixi.

En Pierre va donar una ullada per la finestra. Encara era fosc i no es veia res a fora, però se sentia una pluja torrencial que repicava sobre la teulada i esquitxava les finestres. Si es quedava ajagut al llit no s’assabentaria de res, i per tant es va llevar.

Faltaven dos dies per al Nadal del 1588. Eren al château de Blois, una residència reial a més de cent seixanta quilòmetres cap al sud-oest de París. Era un palau grandiós, amb un centenar d’habitacions, pel cap baix, i en Pierre ocupava una suite magnífica, igual de gran que la del seu senyor, el duc de Guisa, i gairebé tant com la del rei.

Com el rei i el duc, en Pierre hi havia traslladat una part del seu luxós mobiliari, entre altres coses el llit, còmode i voluptuós, i l’escriptori, simbòlicament enorme. També tenia una possessió molt preuada: un parell de pistoles de clau de roda amb aplicacions de plata, obsequi del rei Enric. Era la primera i única vegada que havia rebut un regal d’un rei. Les tenia al costat del llit, a punt per disparar.

Disposava d’una comitiva de servents encapçalats per l’Alain, que ara tenia vint-i-vuit anys, a qui havia subjugat completament per convertir-lo en un ajudant fidel. També era amb ell la seva amant servil i complaent, la Louise de Nimes.

En Pierre havia convertit el duc Enric de Guisa en un dels homes més importants d’Europa, més poderós que el rei de França. I l’estatus d’en Pierre havia pujat ensems amb el del seu senyor.

El rei Enric era de tarannà pacífic, com la seva mare, la reina Caterina, i havia procurat ser tolerant amb els protestants francesos heretges, els anomenats hugonots. En Pierre havia vist el perill que això comportava des del principi, i havia animat el duc a fundar la Lliga Catòlica, una unió de confraternitats ultracatòliques dedicada a combatre la deriva a l’heretgia. La Lliga havia obtingut uns resultats millors dels que en Pierre mai no hauria somiat. Ara era la força dominant de la política francesa, i controlava París i altres grans ciutats. Era tan poderosa que havia aconseguit fer marxar el rei Enric de París, motiu pel qual ara s’estava a Blois. I en Pierre havia fet per manera que el duc fos nomenat tinent general dels exèrcits reials, i així apartava el rei del control efectiu de les seves pròpies forces militars.

Els Estats Generals, el Parlament nacional francès, es reunien a Blois des de l’octubre. En Pierre havia aconsellat al duc de Guisa que es fes passar per representant del poble en les negociacions amb el rei, per bé que en realitat era el cap de l’oposició al poder reial; el seu autèntic propòsit era assegurar-se que el rei accedís a totes les peticions que pogués formular la Lliga.

Ara en Pierre estava una mica amoïnat per si el seu senyor començava a ser massa arrogant. Una setmana enrere, en un banquet familiar dels De Guisa, Lluís de Guisa, cardenal de Lorena i germà del duc Enric, havia proposat un brindis: «Pel meu germà, el nou rei de França!». Òbviament, la notícia d’aquest insult havia arribat a oïdes del rei en un batre d’ulls. En Pierre no creia que el rei Enric tingués valor per prendre represàlies contra ell; tanmateix, fatxendejar d’aquella manera era temptar el destí.

Es va posar un gipó blanc ostentós, acoltellat, que deixava veure un folre daurat a sota. Aquell color dissimulava la caspa blanca que li queia tota l’estona del cap, de tant resseca que tenia la pell.

La claror de l’hivern arribà de mal grat, il·luminant un cel negre i una pluja incessant. Acompanyat d’un servent que li aguantava una espelma, en Pierre avançà pels tenebrosos corredors laberíntics del château que duien a les estances del duc Enric.

El capità de la guàrdia nocturna del duc, el suís Colli, a qui en Pierre havia tingut la precaució de subornar, el va saludar afablement.

—Ha passat mitja nit amb madame de Sauve. Ha tornat a les tres.

La Charlotte de Sauve, una dona activament promíscua, era l’amant actual del duc. Era gairebé segur ell volia dormir fins tard, aquell matí.

—L’he de despertar —va dir en Pierre—. Digues que li portin una copa de cervesa. No tenim temps per a res més.

En Pierre va entrar al dormitori. El duc estava sol; la seva dona era a París, a punt de donar a llum el catorzè fill de la parella. En Pierre sacsejà el duc adormit agafant-lo per l’espatlla. Enric, que encara no havia fet quaranta anys i estava ple de vigor, es va despertar de seguida.

—No sé pas què hi pot haver de tan urgent perquè el Consell no es pugui esperar fins havent esmorzat —va remugar tot posant-se un gipó de setí gris damunt de la roba interior.

En Pierre no estava disposat a admetre que no ho sabia.

—El rei està amoïnat pels Estats Generals.

—Faria veure que estic malalt, si no fos que els altres podrien aprofitar la meva absència per a conspirar contra mi.

—No digueu «podrien». Se n’aprofitarien, segur. —Aquell era el preu de l’èxit. La feblesa de la monarquia francesa, que havia començat amb la mort prematura del rei Enric II feia trenta anys, havia donat oportunitats immenses a la família de Guisa, però cada vegada que el seu poder creixia, algú els l’intentava arrabassar.

Va entrar un criat amb una gerra de cervesa. El duc se la va beure d’un sol glop llarg i va deixar anar un rot sorollós.

—Això ja està millor —va dir.

El gipó de setí que duia no era calent, i els passadissos del palau eren gelats, de manera que en Pierre li va atansar una capa perquè se la posés per anar a la sala del Consell. El duc agafà un barret i uns guants i van sortir tots dos.

En Colli anava al davant. El duc no sortia sense un guàrdia personal ni tan sols per anar d’una estança a una altra del palau. Tanmateix, als guàrdies no els estava permès d’entrar a la sala del Consell, i, per tant, en Colli es va quedar al capdamunt de la imponent escala quan el duc i en Pierre hi van entrar.

A la llar hi cremava un gran foc. El duc Enric es va treure la capa i es va asseure a la llarga taula amb els altres consellers.

—Porteu-me panses de Damasc —va demanar a un criat—, que no he menjat res.

En Pierre se’n va anar amb els altres assessors, que estaven drets, d’esquena a les parets, i el Consell va començar a tractar dels impostos.

El rei havia convocat els Estats Generals perquè necessitava diners. Els pròspers comerciants que componien el tercer estat, després de l’aristocràcia i el clergat, s’oposaven obstinadament a pagar-li més diners, que prou que els costaven de guanyar. Amb tota la insolència, havien enviat uns comptables a examinar les finances reials i havien declarat que el rei no hauria d’apujar els impostos si gestionava millor els diners que tenia.

El superintendent de finances, François d’O, va anar directe al gra.

—El tercer estat ha d’arribar a un compromís amb el rei —va dir, mirant directament el duc Enric.

—Hi arribaran —va replicar el duc—. Doneu-los temps. L’orgull no els permet cedir de seguida.

«Això està molt bé», va pensar en Pierre. Quan per fi es tanqués un compromís, el duc seria l’heroi del dia per haver-lo concertat.

—Però aquest «de seguida» ja ha passat, no? —va dir en D’O, tossut—. Ja fa dos mesos que desobeeixen el rei.

—Ja s’hi avindran.

En Pierre es va gratar les aixelles. Per què devien haver convocat el Consell Privat amb tanta urgència? Aquella discussió ja l’havien tingut, i pel que es veia no hi havia cap novetat.

Un criat va atansar una safata al duc.

—No hi ha panses, excel·lència —va dir—. Us he portat prunes seques de la Provença.

—Dóna’m —va dir el duc—. Tinc tanta gana que em menjaria un bou.

En François d’O no es va deixar distreure.

—Quan diem als del tercer estat que han de ser raonables, sabeu què contesten? —va continuar—. Diuen que no els cal transigir perquè tenen el suport del duc de Guisa. —Va fer una pausa i va donar una ullada al voltant de la taula.

El duc es va treure els guants i va començar a ficar-se prunes a la boca.

—Excel·lència, afirmeu que sou el conciliador entre el rei i el poble, però us heu convertit en un obstacle per arribar a un acord —li va etzibar en D’O.

A en Pierre allò no li va agradar gens. Gairebé era un veredicte.

El duc Enric es va empassar una pruna. Per un moment, no va saber què dir.

Mentre dubtava, es va obrir una porta i el secretari d’Estat, en Revol, va entrar d’una sala adjacent. Es va atansar al duc.

—Excel·lència, el rei voldria enraonar amb vós —li va dir fluix, però amb veu clara.

En Pierre es va quedar desconcertat. Era la segona sorpresa d’aquell matí. En passava alguna i no sabia què era, però s’ensumava perill.

El duc va respondre al missatge del rei amb una agosarada parsimònia. Es va treure de la butxaca una capsa de caramels de plata daurada, en forma de petxina, i hi va posar unes quantes prunes per endur-se-les, com si volgués anar picant tranquil·lament mentre el rei parlés. Tot seguit es va aixecar i va agafar la capa. Amb un cop de cap, va ordenar a en Pierre que el seguís.

A la sala contigua hi havia un escamot de guàrdies del rei, capitanejat per un home que es deia Montsérié, que adreçà una mirada hostil al duc. Aquells guàrdies d’elit, altament retribuïts, s’anomenaven els Quaranta-cinc, i el duc Enric, incitat per en Pierre, havia proposat dissoldre’ls per estalviar diners… i, és clar, per afeblir encara més el rei. No havia estat una de les millors idees d’en Pierre. El suggeriment havia estat rebutjat i l’únic que n’havien tret era que ara els Quaranta-cinc odiaven el duc.

—Espera’m aquí per si et necessito —va dir Enric a en Pierre.

En Montsérié va anar a obrir una altra porta per al duc. El duc el va seguir, però tot d’una s’aturà i es tornà a girar cap a en Pierre.

—Pensant-ho bé —va dir—, torna al Consell Privat. Així em podràs explicar què diuen quan no hi sóc.

—Molt bé, excel·lència —va contestar en Pierre.

En Montsérié va obrir la porta; dret, a l’altra banda, s’hi veia el rei Enric. Tenia trenta-set anys, i en feia quinze que era rei. La seva cara era plena i sensual, però irradiava una autoritat serena. Va esguardar el duc.

—Aquí el tenim —li va dir—, l’home a qui anomenen el nou rei de França.

Aleshores es girà cap a en Montsérié i li va fer un gest d’assentiment breu però inconfusible amb el cap.

En aquell moment, en Pierre va comprendre que els venia al damunt una calamitat.

Amb un moviment suau i ràpid, en Montsérié desenfundà una daga llarga i va apunyalar el duc.

La fulla esmolada li va travessar amb facilitat el fi gipó de setí que duia i se li va enfonsar profundament en el pit musculós.

De l’esglai, en Pierre es va quedar paralitzat.

El duc va obrir la boca com si volgués cridar, però no va emetre cap so, i en Pierre va comprendre a l’instant que la ferida devia ser mortal.

Però els guàrdies no en van tenir prou, amb allò; van envoltar el duc i el van apunyalar una vegada i una altra amb dagues i espases. Ara li sortia sang del nas, de la boca i de tot arreu.

Els contemplà paralitzat de l’espant uns segons més. El duc Enric va caure, sagnant per les múltiples ferides.

En Pierre alçà els ulls cap al rei, que ho observava tranquil·lament.

Per fi es va refer de la impressió. Havien assassinat el seu senyor i ell podia ser el següent. Sense fer soroll però de pressa, va girar cua i se’n va tornar a la cambra del Consell.

Els membres del Consell Privat, que encara estaven asseguts al voltant de la llarga taula, se’l van quedar mirant en silenci, i de sobte ell es va adonar que ja devien estar al corrent del que passaria. La reunió «urgent» era un pretext per agafar el duc de Guisa desprevingut. Allò era una conjura, i hi estaven tots implicats.

Aquells homes esperaven que ell digués alguna cosa, ja que no sabien si s’havia comès l’assassinat. Va aprofitar aquells instants d’incertesa per esquitllar-se. Va travessar la sala de pressa, sense dir ni piu, i va sortir. Va sentir veus darrere seu, que es van apagar quan va tancar la porta de cop.

El guàrdia personal del duc, en Colli, el va mirar estranyat, però ell va fer com si res, i va baixar corrent la gran escala. Ningú no va intentar aturar-lo.

Estava esgarrifat. Respirava amb alenades curtes, es va adonar que estava suant malgrat el fred que feia. El duc era mort, assassinat, i era evident que ho havien fet per ordre del rei. El duc Enric s’havia confiat massa. Igual que ell. Estava segur que el rei Enric mai no seria tan valent ni decidit… però s’havia equivocat, havia comès un error terrible i les conseqüències havien estat nefastes.

Tenia sort que no l’haguessin mort a ell, també. Va reprimir el pànic mentre es movia a corre-cuita pel palau. El més probable era que el rei i els seus col·laboradors no haguessin preparat cap pla per a després de l’assassinat. Però ara que el duc era mort, sí que pensarien com consolidar aquell triomf. El primer que farien seria eliminar els germans del duc, el cardenal Lluís i l’arquebisbe de Lió, i tot seguit desviarien l’atenció cap al seu principal assessor, en Pierre.

Això no obstant, durant els minuts següents tot seria caos i confusió, i per tant en Pierre tenia una oportunitat de salvar-se, si s’afanyava.

Corrent per un passadís, li va venir al cap que el fill gran del duc Enric, Carles, ara era el duc de Guisa. Tenia disset anys, ja era prou gran per ocupar el lloc del seu pare; de fet, Enric només tenia dotze anys quan havia assumit el títol de duc. Si aconseguia sortir d’allà, faria exactament el mateix que havia fet amb Enric: congraciar-se amb la mare, convertir-se en l’assessor indispensable del jove, atiar en tots dos la set de venjança i fer que algun dia el nou duc fos tan poderós com l’anterior.

Ja havia patit contratemps altres vegades, i cada cop n’havia sortit més fort que abans.

Va arribar a les seves estances esbufegant. L’Alain, el seu fillastre, era a la sala.

—Ensella tres cavalls —li va cridar en Pierre—. Agafa només els diners i les armes, hem de ser fora d’aquí en deu minuts.

—On anem? —va preguntar l’Alain.

Aquell ximple hauria d’haver preguntat per què, i no a on.

—Encara no ho he decidit, tu mou-te —li va bramar en Pierre.

Va entrar al dormitori. La Louise, amb camisa de dormir, estava agenollada al reclinatori, resant amb el rosari a les mans.

—Vesteix-te de pressa —li va dir en Pierre—. Si no enllesteixes aviat, me’n vaig sense tu.

Ella es va aixecar i se li va atansar amb les mans encara agafades, com si resés.

—Tens problemes —va dir.

—És clar que tinc problemes, per això m’escapo —li va engegar ell amb impaciència—. Vesteix-te.

La Louise va obrir les mans, va ensenyar una daga i li va fer un tall a la cara.

—Hòstia! —va cridar ell del mal, però el pitjor va ser l’ensurt. La sorpresa no hauria estat més gran si la daga s’hagués mogut sola. Havia estat la Louise!, aquell ratolí esporuguit, la dona indefensa a qui maltractava només per divertir-se; ella l’havia ferit, i no era només una rascada, sinó un tall profund a la galta, que ara li sagnava profusament, i la sang li baixava per la barbeta i el coll—. Mala puta! Et tallaré el coll! —va cridar, i se li va abraonar per arrabassar-li la daga.

Ella va recular àgilment.

—Això s’ha acabat, malparit. Ara sóc lliure! —va cridar ella, i tot seguit li va clavar la daga al coll.

En Pierre notà amb incredulitat com la fulla li penetrava dolorosament a la carn. Què passava? Per què la Louise pensava que era lliure? Un rei dèbil havia matat el duc i ara una dona dèbil l’apunyalava a ell. Estava destarotat.

Però la Louise era una incompetent, com a assassina. No havia pensat que la primera ferida hauria de ser mortal. L’havia espifiat, i ara moriria.

La reacció d’en Pierre, la va guiar la ràbia. Es va posar la mà dreta sobre la ferida del coll mentre amb l’esquerra apartava la mà que empunyava la daga. Estava ferit però viu, i la volia matar. Es va llançar cap a ella, va procurar caure-li al damunt abans que el pogués tornar a apunyalar, i li va fer perdre l’equilibri. La Louise va anar a parar a terra i la daga se li va escapar de la mà.

En Pierre la va recollir. Procurant no pensar en el mal que li feien les ferides, es va agenollar a cavall damunt d’ella i va alçar la daga. Es va aturar un moment, dubtant d’on clavar-l’hi: a la cara?, als pits?, al coll?, a la panxa?

Aleshores algú li va etzibar un cop tan fort de costat, a l’espatlla dreta, que el va tombar cap a l’altra banda. Al primer moment, el braç li va quedar inert, i llavors se li va escapar a ell, la daga. Va caure feixugament, apartant-se de la Louise, i quedà estès d’esquena a terra.

Va alçar els ulls enlaire, hi havia l’Alain.

El jove tenia a les mans les pistoles de clau de roda que li havia regalat el rei Enric, i l’apuntava amb totes dues.

En Pierre, impotent, clavà els ulls en les pistoles uns segons. Les havia disparat unes quantes vegades, sabia que funcionaven bé. Ignorava si l’Alain era gaire bon tirador, però estant a dues passes no podia fallar.

En un instant de silenci, en Pierre va sentir el brogit de la pluja. Va comprendre que l’Alain estava al corrent que assassinarien el duc; per això havia preguntat on marxaven, i no per què. I la Louise també ho sabia. De manera que s’havien confabulat per matar en Pierre en aquell moment de debilitat. I se’n sortirien, també: tothom donaria per fet que a en Pierre l’havien assassinat per ordre del rei, igual que el duc.

Com podia ser que li estigués passant això, a ell, en Pierre Aumande de Guisa, el mestre de la manipulació durant tres dècades?

Va esguardar la Louise, després va tornar a alçar els ulls cap a l’Alain, i observà la mateixa expressió en totes dues cares. Era odi barrejat amb una altra cosa: alegria. Aquell era el seu moment de glòria, estaven contents.

—Ara ja no em serveixes per a res —va dir l’Alain. Va tancar els dits sobre les tiges llargues en forma de S que sobresortien per sota de les pistoles.

Què significava allò? Era en Pierre qui sempre havia utilitzat l’Alain, i no a l’inrevés, no? Què li havia passat per alt? En Pierre tornava a estar desconcertat.

Va obrir la boca per demanar ajut, però el seu coll ferit no va emetre cap so.

Les claus de roda van girar, de totes dues armes va saltar una espurna i es van disparar amb una doble detonació.

En Pierre va tenir la sensació que li havien picat al pit amb un mall. Era un dolor escruixidor.

—Torna-te’n a l’infern, que és d’on vas sortir —va sentir que deia la Louise, com si parlés des de molt lluny.

I llavors davallà la foscor.