IV

La Sylvie s’agafava del braç d’en Pierre amb posat possessiu mentre travessaven el Petit Pont en direcció sud. Ell li pertanyia. Li agafaria el braç per sempre. Era una home intel·ligent, tan intel·ligent com el seu pare i molt més encantador. I de molt bona còrpora, amb els seus cabells espessos, els ulls castanys i un somriure irresistible. Fins i tot li agradava com vestia, encara que se sentia culpable perquè li atreien la mena de peces extravagants que els protestants menyspreaven.

Però, per damunt de tot, ella l’estimava perquè es prenia el veritable evangeli tan seriosament com ella. Per si sol havia arribat a qüestionar les falses ensenyances dels sacerdots catòlics. Amb una petita empenta per part seva, en Pierre havia vist el camí de la veritat. I estava disposat a arriscar la seva vida acompanyant-la a una església protestant secreta.

El casament s’havia acabat, la gentada s’havia dispersat, i la família Palot, amb en Pierre Aumande inclòs, es dirigien cap a la seva església de debò, la protestant.

Ara que estava promesa, a la Sylvie l’assaltaren nous neguits. Com seria jeure amb en Pierre? La seva mare li havia dit, anys enrere, quan havia començat a tenir els cicles menstruals, què feien els homes i les dones quan estaven junts al llit, però la Isabelle havia estat molt pudorosa en explicar-li com la feia sentir a ella. La Sylvie frisava per descobrir-ho, tenir les mans d’en Pierre per tot el seu cos nu, sentir el seu pes al damunt, veure quin aspecte tenien les seves parts íntimes.

L’havia fet seu, però podria retenir el seu amor per tota la vida? La Isabelle li havia dit que en Gilles mai no havia flirtejat amb ningú més, però hi havia homes que perdien tot l’interès per les seves esposes al cap d’un temps, i les altres dones sempre trobarien atractiu en Pierre. Segurament, la Sylvie hauria de treballar fort per conservar-lo tan encegat d’amor com el tenia en aquells moments. La seva fe els ajudaria, sobretot mentre treballessin plegats per divulgar l’evangeli.

Quan es casarien? Ella volia casar-s’hi tan aviat com poguessin. En Pierre havia comentat que li agradaria portar la seva mare de la Xampanya per a la cerimònia, si es trobava prou bé per viatjar. Ell no havia estat gaire precís amb la data, i la Sylvie no sabia si pressionar-lo, perquè li feia vergonya ser tan impacient.

La Isabelle estava encantada amb el compromís. La Sylvie tenia la sensació que a la seva mare no li hauria fet res ser ella qui es casés amb en Pierre. Bé, no tant com això, però poc n’hi faltava.

Pel que feia al pare, la Sylvie tenia el pressentiment que estava més content del que demostrava. Se’l veia relaxat i estava de bones, que era el més a prop que havia estat mai de ser feliç.

En Guillaume estava de mala lluna, i la Sylvie es va adonar que devia sentir atracció per ella. Potser, en secret, tenia pensat declarar-se-li. Doncs, ves per on, havia fet tard. Si no hagués conegut en Pierre, qui ho sap, potser li hauria agradat en Guillaume, que era llest i formal. Però ell no l’hauria mirat d’aquella manera que li feia sentir que el cap li rodava i les cames li flaquejaven fins al punt que necessitava seure.

El que més li agradava era com de feliç estava en Pierre aquell matí. Caminava amb pas alegre, li somreia constantment i la feia riure amb comentaris irònics sobre les persones i els edificis que deixaven enrere en passar per la rue Saint Jacques i creuar el barri de la universitat. Se li notava que estava encantat de ser el seu promès.

Ella sabia que en Pierre també estava content perquè per fi l’havien convidat a una missa protestant. En més d’una ocasió li havia preguntat on era la seva església i l’havia vist dolgut quan ella li havia dit que no l’hi podia dir. Sortosament, aviat ja no caldria amagar-li el secret.

La Sylvie estava tan impacient per presumir-ne! Se sentia orgullosa de tenir-lo i es moria de ganes de presentar-lo. Segur que cauria bé a tothom. I esperava que a ell els altres també li caiguessin bé.

Van continuar caminant per la porta de Saint Jacques i es van ficar al raval. Van girar per un carrer i es van endinsar al bosc per un camí pràcticament imperceptible. Quan encara no havien fet ni un quilòmetre, fora de la vista del carrer, es van trobar dos homes corpulents que feien pinta de guardians, tot i que no duien armes. En Gilles els saludà amb el cap i aixecà el dit polze mirant en Pierre.

—És dels nostres.

El grup va passar pel costat dels guàrdies sense aturar-se.

—Qui són aquells homes? —va preguntar en Pierre a la Sylvie.

—Aturen a tothom que no coneixen —li va explicar—. Si es troben algun vianant que ronda per aquí i va en aquesta direcció, li diuen que el bosc és privat.

—I de qui és?

—Pertany al marquès de Nimes.

—I ell forma part de la congregació?

Ella va dubtar. Però ara ja l’hi podia dir. S’havien acabat els secrets.

—Sí.

D’aristòcrates protestants, n’hi havia un bon grapat, la Sylvie prou que ho sabia. Els podien cremar a la foguera, com a tothom; ara bé, els nobles, tant si havien comès un acte d’heretgia com un delicte qualsevol, tenien més possibilitats d’evitar el càstig gràcies a la intermediació d’amics poderosos.

El petit grup va arribar al que semblava un pavelló de caça abandonat. Els porticons de les finestres més baixes estaven tancats i les males herbes s’enfilaven pels contorns de la porta principal, la qual cosa demostrava que feia anys que ningú no l’obria.

La Sylvie sabia que en alguns pobles francesos, en què els protestants eren majoria, s’havien apoderat d’esglésies de veritat i hi feien missa obertament, tot i que protegits per vigilants armats. Però no era el cas de París. La capital era un feu del catolicisme, atapeïda com estava de gent que es guanyava la vida servint l’Església i la monarquia. A París els odiaven, els protestants.

Van fer el tomb a l’edifici i van accedir, per una petita porta lateral, a una gran sala. Allí, va pensar la Sylvie, s’hi devien haver organitzat grans tiberis durant les festes de caça. Ara no s’hi sentia cap remor i estava fosc. Tot de cadires i bancs estaven disposats en fileres, encarats a una taula coberta amb un drap blanc. Hi havia unes cent persones. Com sempre, hi havia pa en un senzill plat de pisa blanc i una gerra de vi.

En Gilles i la Isabelle van seure al seu lloc, la Sylvie i en Pierre, darrere seu. En Guillaume va agafar una cadira i va seure de cara a la congregació.

—Així en Guillaume és capellà? —mussità en Pierre.

—Pastor —el corregí la Sylvie—. Però està de visita. En Bernard és el pastor que tenim normalment. —Va assenyalar un home alt, de mirada solemne, que rondava la cinquantena, de cabells blancs esclarissats.

—El marquès és aquí?

La Sylvie va fer una llambregada i va localitzar la corpulenta figura del marquès de Nimes.

—A primera fila —va murmurar—. El de la gran gorgera blanca.

—I aquella d’allà, la del barret i la capa verd fosc, és la seva filla?

—No, aquella és la marquesa; Louise, es diu.

—Que jove.

—Vint anys. Segones núpcies.

La família Mauriac també hi eren: en Luc i la Jeanne i el seu fill, en Georges, l’admirador de la Sylvie. Ella va observar que en Georges es mirava en Pierre amb sorpresa i enveja. Per la cara que feia, la Sylvie sabia que el noi era conscient que no podia competir amb en Pierre. I es va permetre un pecaminós moment d’orgull. En Pierre despertava més el desig que en Georges.

Van començar cantant un salm.

—No hi ha cap cor? —mussità en Pierre.

—Nosaltres fem de cor.

A la Sylvie li encantava cantar himnes en francès a plens pulmons. Era la sort de ser un seguidor del veritable evangeli. A les esglésies normals, se sentia com una espectadora en una obra, però a la seva església hi participava.

—Quina veu més bonica que tens —li digué en Pierre.

Era veritat, ho sabia; de fet, tenia tan bona veu que sovint corria el perill de cometre el pecat d’orgull.

Van venir les pregàries i les lectures de la Bíblia, tot en francès; després la comunió. Allà el pa i el vi no representaven exactament la carn i la sang, només eren símbols, la qual cosa semblava més sensata. Finalment, en Guillem va fer un abrandat sermó sobre la maldat del papa Pau IV. Amb vuitanta-un anys, Pau havia estat un conservador intolerant que havia reforçat la Inquisició i obligat els jueus de Roma a portar barrets grocs. Catòlics i protestants l’odiaven.

Quan es va acabar la missa, van col·locar les cadires en una rotllana mal feta i començà una altra mena de reunió.

—Aquesta part l’anomenem assemblea —explicava la Sylvie a en Pierre—. Intercanviem notícies i enraonem sobre tota mena de coses. Les dones tenen dret de paraula.

Es va encetar amb un anunci d’en Guillaume que sorprengué la Sylvie i tothom: marxava de París.

Va dir que havia estat un plaer haver pogut ajudar el pastor Bernard i els més grans a reestructurar la congregació segons les línies que havia traçat Joan Calví a Ginebra. L’extraordinària expansió del protestantisme a França en els últims anys havia estat possible, en part, gràcies a l’estreta col·laboració i disciplina de comunitats calvinistes com aquella, del raval parisenc de Saint Jacques. En Guillaume se n’anava especialment content perquè havien tingut la confiança de proposar, de cara a l’any vinent, la celebració del primer sínode nacional de França.

Tanmateix, la seva missió era itinerant i hi havia altres congregacions que el necessitaven. Diumenge, per tant, ja seria fora.

No esperaven que es quedés per sempre, però el comiat havia estat brusc. No havia fet cap al·lusió a marxar fins aquell moment. La Sylvie no es podia estar de pensar que el motiu d’aquella decisió precipitada podia ser el seu compromís amb en Pierre. Aleshores es va dir a si mateixa que s’estava anant de cap perillosament a la vanitat, i va resar una pregària ràpida per recuperar la humilitat.

En Luc Mauriac introduí un aspecte controvertit.

—És una llàstima que marxeu tan d’hora, Guillaume, perquè hi ha una qüestió molt important de la qual no hem parlat: el tema de l’heretgia dins del nostre moviment. —En Luc tenia la barbeta altiva i bel·licosa dels homes baixets, però de fet era un defensor de la tolerància—. En aquesta congregació —va continuar— molts de nosaltres ens vam quedar glaçats quan Calví va enviar Miquel Servet a la foguera.

La Sylvie sabia perfectament de què parlava, ho sabia tothom de la sala. Servet era un intel·lectual protestant que havia entrat en conflicte amb Calví sobre la seva doctrina de la Trinitat. Va acabar morint cremat a Ginebra, davant la consternació de protestants com Luc Mauriac, que es pensava que només els catòlics executaven els que els contrariaven.

—D’això ja fa cinc anys —digué en Guillaume, amb impaciència.

—Però el tema encara no s’ha resolt.

La Sylvie assentia enèrgicament. Sentia passió per aquell tema. Si els protestants exigien tolerància dels reis i els bisbes que estaven en desacord amb ells, com podien després ells perseguir els altres? A més, eren uns quants els que volien ser tan durs com els catòlics, o fins i tot més.

En Guillaume va fer un gest amb la mà com si volgués treure importància a aquell tema.

—Hi ha d’haver disciplina dins del nostre moviment. —Estava clar que no volia entrar en aquella discussió.

El to eloqüent, però poc sincer, del pastor va treure la Sylvie de polleguera.

—Però no ens hauríem de matar entre nosaltres —va cridar ben fort. No acostumava a dir res durant l’assemblea. Encara que les dones poguessin parlar, no s’animava els joves a expressar les seves opinions. Però la Sylvie gairebé ja era una dona casada, i de tota manera no es podia quedar callada quan aquell era el tema de debat. De manera que va continuar ben alt—: Si Servet va lluitar amb la raó i la ploma, l’haurien d’haver rebutjat amb la raó i la ploma, no amb la violència!

En Luc Mauriac assentia, estava completament d’acord amb ella, satisfet que algú li fes costat tan vivament; en canvi, algunes de les dones grans feien cara de desaprovació.

—Aquestes paraules no són teves —li digué en Guillaume amb menyspreu—. Cites Castellion, un altre heretge.

Tenia raó: la Sylvie repetia una frase del pamflet de Sébastien Castellion «S’han de perseguir els heretges?», però tenia més recursos. Havia llegit els llibres que el seu pare imprimia, i en sabia tant com en Guillaume, sobre les obres dels teòlegs protestants.

—Si vols et citaré Calví —va dir ella—. Calví va escriure: «No és cristià fer servir les armes contra els que han estat expulsats de l’Església». Evidentment, això ho deia quan era ell, el qui perseguien per heretge.

La Sylvie va veure que molts arrufaven el front amb gest de reprovació, i es va adonar que potser s’havia excedit insinuant la hipocresia del gran Joan Calví.

—Ets massa jove per entendre-ho —li digué en Guillaume.

—Massa jove? —s’indignà la Sylvie—. No m’has dit mai que fos massa jove per arriscar la vida venent còpies dels llibres que portes de Ginebra!

Van començar a parlar molts a la vegada, i el pastor Bernard es va aixecar per demanar ordre.

—Aquest problema no el resoldrem en una tarda —va dir—. Demanem a en Guillaume que traslladi els nostres neguits a Joan Calví quan torni a Ginebra.

A en Luc Mauriac, la resposta no el convencia.

—Però ens donarà una resposta, en Calví?

—És clar que sí —va dir en Bernard, sense donar cap motiu del seu convenciment—. I ara tanquem l’assemblea de germans amb una pregària final.

Va tancar els ulls, va aixecar el cap mirant al cel i va començar a pregar de manera improvisada.

En la pau del silenci, la Sylvie es va calmar. Va recordar com havia esperat el moment de presentar en Pierre a tothom i sentir-se dir les paraules «el meu promès».

Després de l’amén final, els feligresos van començar a parlar entre ells. La Sylvie va portar en Pierre per la sala. Estava inflada d’orgull de tenir un home tan atractiu i feia mans i mànigues per no semblar excessivament pagada de si mateixa, però era difícil: era tan feliç!

En Pierre estava tan atractiu com sempre. Parlava als homes amb respecte, flirtejava amb les dones grans sense resultar insolent i eclipsava les noies. Parava molta atenció a les presentacions de la Sylvie, concentrant-se per recordar tots els noms, interessant-se pels detalls d’on vivien i l’ocupació que tenien. Els protestants sempre s’alegraven de tenir un nou convers, i l’acollien amb els braços oberts.

Les coses només es van tòrcer quan la Sylvie presentà en Pierre a la Louise, la marquesa de Nimes. Era filla d’un pròsper marxant de vi de la Xampanya. Era atractiva i tenia una generosa pitrera, que segurament havia cridat l’atenció del marquès, de mitjana edat. Tenia un caràcter tibat i una manera de fer altiva que devia haver adoptat, suposava la Sylvie, perquè no era aristòcrata de naixement i es devia sentir insegura en el seu paper de marquesa. Però podia ser displicentment sarcàstica si s’emprenyava.

En Pierre va cometre l’error de tractar-la com una compatriota.

—Jo també sóc de la Xampanya —va dir ell. Després, fent un somriure, afegí—: Tots dos som uns provincians a la ciutat.

En realitat no ho volia dir, és clar. Ni ell ni la Louise no eren, en cap cas, poc sofisticats. Aquell comentari era una broma fàcil. Però no havia triat la persona adequada per fer-la. Era impossible que ell ho sabés, però la Sylvie havia sentit a dir que el gran temor de la Louise era que la gent la veiés com una provinciana.

La seva reacció va ser immediata. Va empal·lidir, la cara se li va glaçar en una expressió de menyspreu. Va tirar el cap enrere com si en Pierre fes pudor i, aixecant la veu perquè la gent que tenia a la vora la sentís bé, va dir amb fredor:

—A la Xampanya també haurien d’ensenyar els joves a tenir respecte pels seus superiors.

En Pierre es va posar vermell com un pebrot.

La Louise es va girar i es va posar a parlar en veu baixa amb algú altre, donant l’esquena a en Pierre i la Sylvie.

La Sylvie estava morta de vergonya. La Louise havia agafat mania al seu promès i estava convençuda que no canviaria mai de parer. Pitjor encara, uns quants ja l’havien sentit, i tots els feligresos se n’haurien assabentat abans que la sala s’hagués buidat. La Sylvie tenia por que ja no acceptessin mai més en Pierre com un d’ells. Estava abatuda.

Aleshores va mirar en Pierre i li va veure una expressió que no li havia vist fer mai. Tenia la boca torta, una ganyota de ressentiment, i els ulls encesos d’odi. Feia cara com si hagués pogut matar la Louise.

«Mare meva —va pensar la Sylvie—, espero que mai no em miri d’aquesta manera».