II

En Rollo portava beguda per a tots els homes armats abans que s’embarquessin rumb a Combe Harbour. No es podia permetre convidar tothom, però li interessava tenir bones relacions amb el promès de la seva germana i no volia que el compromís es trenqués. Aquell matrimoni capgiraria la fortuna de la família Fitzgerald. La Margery seria una comtessa i si donés a llum un fill creixeria fins a esdevenir un comte. Els Fitzgerald serien pràcticament aristòcrates.

No obstant això, encara no havien fet aquell salt tan cobejat: un prometatge no era un matrimoni. La Margery, caparruda com era, podia tornar a tancar-se en banda, animada pel detestable Ned Willard. O potser en Bart al final s’ofenia perquè ella no dissimulava prou bé les seves reticències i acabava trencant el compromís en un rampell d’orgull ferit. Per tant, en Rollo es va gastar els diners per alimentar la seva amistat amb en Bart.

No era fàcil. L’amistat entre cunyats havia de tenir un pessic de respecte i un rajolí d’afalacs. Però en Rollo ho podia fer. Alçant la gerra, va dir:

—Noble germà meu! Que Déu Nostre Senyor protegeixi el vostre poderós braç dret i us ajudi a repel·lir aquests francesos pudents!

Això li agradaria. Els homes d’armes el van victorejar i van beure.

Va dringar una campaneta, tothom va escurar els gots i va pujar a la barcassa. Els Fitzgerald deien adéu des del moll. Quan la barcassa va desaparèixer de la seva vista, la Margery i els seus pares van tornar a casa, però en Rollo va tornar a la taverna de Slaughterhouse.

Dins la taverna, havia observat un home que no celebrava res, sinó que seia tot sol en un racó, amb posat deprimit. Va reconèixer els cabells negres lluents i els llavis molsuts d’en Donal Gloster. S’hi va interessar: en Donal era dèbil, i els homes dèbils podien ser útils.

Va comprar dues gerres de cervesa fresques i se’n va anar a seure amb ell. Socialment, hi havia una escletxa massa gran per ser bons amics, però tenien la mateixa edat i havien anat junts a l’Escola de Gramàtica de Kingsbridge. En Rollo alçà la gerra i cridà:

—Per la mort dels francesos.

—No ens envairan —va dir en Donal, però de tota manera va beure.

—Per què n’estàs tan segur?

—El rei de França no s’ho pot permetre. Poden parlar d’envair-nos i poden fer incursions puntuals, però tenir una armada al canal de la mànega costaria més diners dels que es poden gastar.

En Rollo va pensar que en Donal devia parlar amb coneixement de causa. Qui el contractava, en Philbert Cobley, coneixia millor que ningú de Kingsbridge el cost d’un vaixell, i com a comerciant internacional d’ultramar segurament també sabia analitzar les finances de la corona de França.

—Aleshores ho hauríem de celebrar —li va dir en Rollo. En Donal va grunyir—. Fas cara d’haver rebut males notícies, vell amic.

—Ah, sí?

—No és cosa meva, és clar…

—De tota manera te n’assabentaràs. Tard o d’hora tothom ho sabrà. Li he demanat la mà a la Ruth Cobley i ella m’ha rebutjat.

En Rollo es va quedar d’una peça. Tothom donava per fet que en Donal es casaria amb la Ruth. Era la cosa més habitual del món que un treballador es casés amb la filla del patró.

—Que no li caus bé, al seu pare?

—Jo seria un bon gendre per a ell, perquè conec bé el negoci. Però per a en Philbert no sóc prou religiós.

—Ah. —En Rollo es va recordar del dia de l’obra de teatre a New Castle. Havia vist clarament que en Donal s’ho passava bé i semblava reticent a seguir els Cobley quan van marxar indignats del banquet—. Però dius que la Ruth t’ha rebutjat. —En Rollo es pensava que les noies trobaven en Donal atractiu, amb la seva bellesa romàntica i llòbrega.

—Diu que sóc com un germà per a ella.

En Rollo arronsà les espatlles. L’amor estava fora de tota lògica.

En Donal el va mirar de reüll.

—No t’interessen les noies.

—Ni els nois, si és el que penses.

—Doncs sí, m’ha passat pel cap.

—No.

El cert era que en Rollo no sabia de què anava tot aquell enrenou. Per a ell, masturbar-se era només un plaer agradable, com menjar mel, però la idea de tenir relacions amb una dona, o amb un home, la trobava una mica fastigosa. Ell s’estimava més el celibat. Si els monestirs encara existissin, probablement s’hauria fet monjo.

—Quina sort, doncs —va dir en Donal amb amargor—. Quan penso en tot el temps que he intentat ser el marit adient per a ella, fent veure que no m’agradava beure, ni ballar, ni mirar obres de teatre, anant a les seves misses avorrides, donant conversa a la seva mare…

En Rollo va sentir una esgarrifança al clatell. En Donal havia dit que «havia anat a les seves misses avorrides». En Rollo sabia de lluny que els Cobley pertanyien a aquella mena de gent perillosa que es pensaven que tenien dret a tenir les seves pròpies opinions en matèria de religió, però fins aquell moment no havia topat mai amb proves evidents que realment practiquessin la seva profanació a Kingsbridge mateix. Va fer tot el possible perquè no se li notés l’emoció.

—I és clar, aquestes misses devien ser molt avorrides —va dir esforçant-se per semblar natural.

En Donal de seguida es va retractar.

—Volia dir reunions —va aclarir—. Evidentment, ells no fan missa. Això seria un acte d’heretgia.

—Ja sé què vols dir —va fer en Rollo—. Però no hi ha cap llei que no permeti a la gent resar plegats, o llegir la Bíblia, o cantar himnes.

En Donal va posar-se la gerra als llavis i tot seguit la tornà a deixar damunt la taula.

—Només dic bestieses —va concloure. Tenia l’ombra de la por als ulls—. He begut massa. —Es va aixecar amb penes i treballs—. Me’n vaig a casa.

—No te’n vagis —va demanar en Rollo, ansiós per saber més coses de les reunions d’en Philbert Cobley—. Acaba’t la gerra.

Però en Donal tenia por.

—El llit em crida —va murmurar—. Gràcies per la cervesa. —I se’n va anar fent tentines.

En Rollo es va prendre la cervesa mentre s’ho anava rumiant. Els Cobley i les seves amistats eren altament sospitosos de ser creients protestants en secret, però eren molt curosos, i mai no hi havia hagut la més mínima prova d’un comportament il·lícit. Mentre es guardessin els pensaments per a ells, no cometien cap ofensa. Però organitzar misses protestants ja era una altra qüestió. Era un pecat i un crim, i el càstig era cremar-los vius.

I en Donal, embriac i ressentit, acabava de fer saltar la llebre.

En Rollo no hi podia fer gran cosa, perquè probablement l’endemà en Donal ho negaria tot i al·legaria que anava borratxo. Però aquella informació algun dia seria útil.

Va decidir anar-ho a dir al seu pare. Es va acabar la cervesa i va abandonar la taverna. Va arribar a la casa de High Street al mateix temps que el bisbe Julius.

—Els nostres soldats s’han endut un bon comiat —li va dir en Rollo, eufòric.

—Tant és això ara —digué en Julius, colèric—. Haig de parlar amb sir Reginald. —Se’l veia furiós, tot i que per fortuna no semblava que la seva ira anés dirigida als Fitzgerald.

En Rollo el va portar al gran saló.

—Ara mateix vaig a buscar el pare. Veniu a seure aquí, davant del foc.

En Julius va rebutjar l’oferiment amb un gest despectiu i va començar a caminar de punta a punta de l’estança amb impaciència.

Sir Reginald feia una migdiada. En Rollo el despertà i li explicà que el bisbe l’esperava a baix. En Reginald va remugar i es va alçar del llit.

—Serveix-li una copa de vi mentre em vesteixo —li va dir.

Al cap d’uns minuts els tres homes seien a la sala. En Julius va esclatar de seguida.

—L’Alice Willard té notícies de Calais. Els francesos han confiscat el Saint Margaret i n’han venut el carregament.

En Rollo es va desesperar.

—Ho sabia —va dir. Era l’última carta que havia jugat el seu pare i havia perdut. Què farien ara?

Sir Reginald bullia de ràbia.

—Què dimoni hi feia el vaixell a Calais?

En Rollo li va donar la resposta.

—En Jonas Bacon ens va dir que, quan es van creuar amb el vaixell, el seu capità tenia la intenció de fer parada en algun port per arreglar quatre coses de la nau. Vet aquí el retard.

—Però en Bacon no ens va dir que anés a Calais.

—No.

En Reginald va girar la seva cara pigada carregat d’odi.

—Però ho sabia —va dir—. I m’hi jugo el que vulguis que en Philbert, quan ens va vendre el carregament, també.

—Evidentment que ho sabia, en Philbert. Mentider hipòcrita…, impostor. —En Rollo treia foc pels queixals—. Ens han robat.

—Si és així —va dir el bisbe—, podeu recuperar els diners d’en Philbert?

—Mai —va dir en Reginald—. Una vila com la nostra no pot permetre que la gent incompleixi els contractes, fins i tot quan es tracta d’una ensarronada. El contracte és sagrat.

En Rollo, que havia estudiat lleis, sabia que tenia raó.

—El tribunal trimestral defensarà la validesa de la transacció —va dir.

—I si heu perdut aquests diners —va voler saber el bisbe Julius—, ara els podreu tornar a l’Alice Willard?

—No.

—I vau posar com a garantia del préstec el priorat?

—Sí.

—L’Alice Willard m’ha dit aquest matí que ara el priorat és seu.

—Maleïda dona! —va exclamar en Reginald.

—O sigui que té raó.

—Sí.

—Vau dir que permetríeu a l’Església recuperar el seu priorat, Reginald.

—No em demaneu compassió, Julius. Acabo de perdre quatre-centes lliures.

—Quatre-centes vint-i-quatre, segons el que m’han dit els Willard.

—Correcte.

Semblava que per a en Julius la xifra exacta fos important, i en Rollo es preguntava per què, però no va tenir l’ocasió de preguntar-l’hi. El seu pare es va aixecar, neguitós, i es va posar a caminar per la sala amunt i avall.

—Juro que en Philbert me les pagarà. Que sàpiga que ningú no estafa en Reginald Fitzgerald i es queda tan ample. El veuré patir. No sé com…

—Jo sí que ho sé. —En Rollo va sentir una fiblada d’inspiració.

—Com dius?

—Sé com venjar-me d’en Philbert.

En Reginald es va aturar en sec, va afuar els ulls i mirà fixament en Rollo.

—Quina en portes de cap?

—El secretari d’en Philbert, en Donal Gloster, aquesta tarda era a la taverna i anava torrat. La filla d’en Philbert li ha donat carbasses. Gràcies a la beguda ha afluixat la llengua i el ressentiment l’ha traït. M’ha dit que en Cobley i la seva colla fan misses.

El bisbe Julius es va posar fet una fera.

—Misses? Sense capellà? Això és heretgia!

—Així que he intentat esbrinar-ne alguna cosa més, en Donal ha canviat la història, ha dit que només eren reunions; aleshores s’ha sentit culpable i ha callat.

—Mira que feia temps que sospitava que aquelles rates feien ritus protestants en secret. Però on? I quan? I qui els oficia?

—No ho sé —va dir en Rollo—. Però en Donal, sí.

—Ens ho dirà?

—Potser sí. Ara que la Ruth l’ha rebutjat, no li deu cap lleialtat, a la família Cobley.

—Anem-ho a esbrinar.

—Deixeu que el vagi a veure jo. Hi aniré amb l’Osmund. —L’Osmund Carter era el cap de la guàrdia. Era un home gros, cruel de mena.

—Què li diràs, a en Donal?

—Li diré que és sospitós d’heretgia i que haurà d’anar a judici si no ho diu tot.

—I s’espantarà?

—Es cagarà a les calces.

—Doncs podria ser un bon moment per atacar els protestants. Lamentablement, l’Església catòlica s’ha de defensar. La reina Maria Tudor ha perdut popularitat amb la caiguda de Calais. La seva legítima hereva, Maria Estuard, la reina dels escocesos, es casarà aviat a París, i un marit francès posarà els anglesos contra seu. Sir William Cecil i la seva gent van pel país intentant despertar el suport per a la il·legítima Elisabet Tudor com a hereva del tron. Per tant, les mesures dràstiques de Kingsbridge contra l’heretgia serien ara mateix un estímul fructífer per a la moral catòlica.

«O sigui que farem la voluntat de Déu i alhora ens venjarem», va pensar en Rollo. Va notar una flamarada ferotge que li cremava al cor.

El seu pare va sentir clarament el mateix.

—Vés, Rollo —li ordenà en Reginald—, fes-ho.

En Rollo es va posar l’abric i se’n va anar.

El consistori estava just a l’altra banda del carrer. El xèrif Matthewson tenia una saleta a la planta baixa, amb un secretari, en Paul Pettit, que escrivia cartes i tenia els documents perfectament endreçats a dins d’un cofre. No sempre es podia confiar en en Matthewson perquè complís les ordres de la família Fitzgerald: en algun moment contravenia sir Reginald i li deia que ell servia a la reina, no al batlle. Sortosament, aquell dia el xèrif no era al seu despatx i en Rollo no tenia cap intenció de fer-li anar.

El que va fer va ser baixar al soterrani, on l’Osmund i els altres guardians es preparaven per a les tasques nocturnes de dissabte. L’Osmund duia un casc de pell cenyit al cap que encara li conferia un aire més agressiu. S’estava cordant les botes, que li arribaven fins als genolls.

—Necessito que vinguis amb mi a interrogar una persona —li va dir en Rollo—. No caldrà que diguis res. —I va estar a punt d’afegir: «Tu només ensenya-li les dents», però això hauria estat superflu.

Van caminar plegats carrer principal avall quan la llum de la tarda ja s’esllanguia. En Rollo es preguntava si havia fet bé d’assegurar, davant del seu pare i del bisbe, que en Donal xerraria. Si en Donal ja s’havia refet de la borratxera, ara potser seria més difícil estirar-li la llengua. Podia disculpar-se per dir fàstics dels altres mentre anava begut i negar categòricament que ell hagués estat mai a cap mena de missa protestant. Aleshores seria difícil demostrar res del que havia dit.

En passar pel moll, el va saludar la filla del forner, la Susan White, de la mateixa edat que ell. Tenia la cara en forma de cor i era de naturalesa dolça. Quan tots dos eren jovenets s’havien petonejat i havien experimentant altres cosetes poc atrevides. Va ser quan en Rollo s’havia adonat que el sexe no tenia tant poder en ell com en altres nois com en Donal Gloster i en Ned Willard, i del flirteig amb la Susan no en va sortir res. De tota manera, potser un dia es casaria perquè així tindria algú que li portés la casa, però si havia de ser així, s’estimaria més que fos algú de rang més alt que la filla del forner.

La Susan no li guardava cap ressentiment: ella havia tingut pretendents per donar i per vendre. En aquell moment, feia un posat compassiu.

—Sento molt que hagis perdut el carregament —va dir—. Sembla una injustícia.

—És que és una injustícia. —A en Rollo no el sorprenia que la història ja circulés. Mig Kingsbridge estava implicat, d’una manera o altra, en el comerç marítim, i a tothom li interessaven les bones o males notícies dels vaixells.

—A la propera tindreu bona sort —va dir la Susan—. Bé, això és el que diu la gent.

—Tant de bo que sigui així.

La Susan es mirà l’Osmund amb curiositat, evidentment es devia preguntar quina en portaven de cap ell i en Rollo.

En Rollo no volia trobar-se amb la situació d’haver-l’hi d’explicar, de manera que va tallar la conversa de seguida.

—Ho sento, faig tard.

—A reveure! —va fer la Susan.

En Rollo i l’Osmund se’n van anar. En Donal vivia al sud-oest de la ciutat, a la zona manufacturera coneguda com el barri dels Blanquers. El nord i l’est havien estat durant molt de temps barris atractius. El priorat sempre havia estat amo de la terra que quedava riu amunt del pont d’en Merthin, i allà l’aigua era neta. El consell municipal havia dirigit la indústria riu avall, i totes les manufactures de Kingsbridge que embrutaven —la blanqueria, l’assaonaria, el carboner, el paperer— vessaven la brutícia al riu, com havien fet durant segles.

«Demà és diumenge, la gent anirà a missa i es posarà al dia», va pensar en Rollo. Al vespre tots els habitants de Kingsbridge ja sabrien com havia acabat el Saint Margaret. De la mateixa manera que es podien compadir d’ells, com la Susan, també podien pensar que sir Reginald era ben beneit per haver-se deixat enganyar, però fos com fos tots mirarien els Fitzgerald amb una barreja de llàstima i menyspreu. En Rollo ja els podia sentir fent-se els llestos després de missa; dirien: «En Philbert és més viu que la fam. Ell no ven mai a ningú cap ganga. Això, sir Reginald ja ho hauria d’haver sabut». Només de pensar-hi, en Rollo ja s’avergonyia. Odiava la idea que la gent mirés la seva família per sobre l’espatlla.

Però canviarien de parer quan arrestessin en Philbert per heretgia. Ho veurien com el càstig d’en Philbert. La gent diria: «A sir Reginald és millor no estafar-lo; en Philbert, això, ho hauria d’haver tingut en compte». La família recuperaria l’honor i un cop més el pit d’en Rollo s’inflaria d’orgull quan digués el seu nom a la gent.

Si aconseguia que en Donal afluixés la llengua.

En Rollo va caminar fins a una caseta que hi havia al final del moll. La dona que obrí la porta tenia la bona planta i l’atractiu d’en Donal.

—Pietat! —cridà ella en reconèixer l’Osmund—. Què ha fet el meu noi? —En Rollo la va empènyer cap a un costat i entrà a la casa amb l’Osmund al darrere—. Perdoneu-lo si s’ha emborratxat —va dir—. Acabava de rebre un cop molt dur.

—És a casa, el teu espòs? —va preguntar en Rollo.

—És mort.

En Rollo se n’havia oblidat. Les coses serien més fàcils.

—On és en Donal?

—Ara mateix el vaig a buscar. —I es va girar.

En Rollo li agafà el braç.

—Quan et parli, escolta’m bé. No t’he dit que el vagis a buscar. T’he preguntat on era.

Els ulls marrons de la dona espurnejaven de còlera, i per un instant en Rollo va pensar que li diria que ella, a casa seva, feia el que li venia de gust. Finalment, es va mossegar la llengua, sens dubte per por d’empitjorar les coses per al seu fill si el reptava.

Amb els ulls mirant a terra, va dir:

—És al llit. La primera porta pujant les escales.

—Queda’t aquí. Osmund, vine amb mi.

En Donal jeia de bocaterrosa al llit, vestit de dalt a baix però sense les botes. Feia pudor de vòmit, tot i que la mare en devia haver netejat la pitjor part. En Rollo el va despertar a batzegades. Va tornar en si endormiscat. En veure l’Osmund, es va asseure amb l’esquena recta.

—Déu meu Senyor —va dir—, salveu-me!

En Rollo va seure a la punta del llit.

—El Senyor et salvarà si dius la veritat. Estàs ficat en un bon embolic, Donal.

En Donal no entenia res.

—Quina mena d’embolic?

—No recordes la nostra conversa al Slaughterhouse?

En Donal feia cara de pànic intentant recordar.

—Hum… vagament…

—Em vas dir que havies anat a misses protestants amb la família Cobley.

—Jo això no ho he dit mai!

—Ja n’he parlat amb el bisbe Julius. Se’t processarà per heretge.

—No!

Poques vegades els tribunals absolien els homes. El punt de vista general era que, si el processat era innocent, per començar no s’hauria ficat en problemes.

—T’anirà millor si dius la veritat.

—T’estic dient la veritat!

—Vols que l’hi tregui a cops? —va preguntar l’Osmund.

En Donal feia cara d’aterrit.

Aleshores se sentí la veu de la seva mare des del llindar de la porta.

—Tu no pegaràs a ningú, Osmund. El meu fill és un ciutadà que respecta la llei i un bon catòlic, i si li poses la mà al damunt seràs tu qui es trobarà en un bon embolic.

Era una fanfarronada; l’Osmund no s’havia ficat mai en cap embolic per haver colpejat ningú, però les seves paraules van donar forces a en Donal.

—Jo no he anat mai a cap missa protestant —va dir amb un posat més valent—, ni amb en Philbert Cobley ni amb ningú.

—No podeu retenir un home basant-vos en el que ha dit sota els efectes de l’alcohol, i si ho intentes, jove Rollo, faràs el ridícul.

En Rollo la va maleir en silenci. La senyora Gloster era més forta que ell. En aquell moment s’adonà que havia comès l’error d’interrogar en Donal allí mateix, a la casa, amb la seva mare, que encara li feia perdre més els estreps. Però en un tres i no res corregiria aquell error. No permetria que una dona impedís la venjança de la família Fitzgerald. Es va aixecar i li ordenà:

—Posa’t les botes, Donal. Hauràs de venir amb nosaltres a la casa consistorial.

—Jo també vinc —va dir la senyora Gloster.

—Tu no vas enlloc —digué en Rollo. Un llamp de rebel·lió esclatà als ulls de la senyora Gloster—. I si et veig rondant per allà —afegí en Rollo— també t’arrestarem. Segur que sabies que en Donal assistia a misses blasfemes; per tant, ets culpable d’encobrir aquest delicte.

La senyora Gloster va tornar a abaixar la mirada.

En Donal es va posar les botes.

En Rollo i l’Osmund el van escortar per Main Street fins a la cruïlla i el van ficar al consistori per l’entrada del soterrani. En Rollo envià un dels guàrdies a buscar sir Reginald, que va arribar al cap d’uns minuts, acompanyat del bisbe Julius.

—Molt bé, jove Donal —digué en Reginald amb una afabilitat pretesa—. Espero que hagis entès el sentit d’aclarir les coses.

En Donal parlà amb veu trèmula, però les paraules eren valentes.

—No sé què vaig dir quan anava begut, però conec la veritat i sé que jo mai no he estat en una missa protestant.

En Rollo començava a témer que al final no xerrés.

—Vine, que t’ensenyaré una cosa —va dir en Reginald. Se’n va anar fins a una porta de fusta massissa, va aixecar un barrot i l’obrí—. Mira.

En Donal l’obeí de mala gana. En Rollo també va mirar. Era una habitació cega de sostre alt i terra de sorra. Feia pudor de sang vella i excrements, com un escorxador.

—Veus aquell ganxo del sostre? —continuà en Reginald. Tots van aixecar la vista—. Et lligaran les mans darrere l’esquena. Després t’agafaran les cordes dels canells i en faran una baga per penjar-te d’aquell ganxo, i t’aixecaran de terra.

En Donal remugà.

—Evidentment, el dolor és insuportable, però les espatlles no se’t dislocaran de seguida, no, això no va tan ràpid. Et lligaran unes roques als peus i les articulacions encara patiran més. Quan perdis el coneixement, et llençaran aigua glaçada a la cara perquè et recuperis; no podràs descansar del mal. Com més pes et vagin posant, més fort serà el dolor. Finalment, els braços es desencaixen de la glena. Diuen que aquesta és la part més terrible.

En Donal estava pàl·lid, però no cedia.

—Sóc un ciutadà de Kingsbridge. No em podeu torturar sense una ordre reial.

I tenia raó. El Consell Privat havia de donar el vistiplau per iniciar la tortura. Sovint s’incomplia la norma, però la gent de Kingsbridge coneixia bé els seus drets.

S’alçarien les protestes si torturaven en Donal il·legalment.

—Puc obtenir el permís, mocós.

—Doncs aconseguiu-lo —cridà en Donal, mort de por però encara determinat.

En Rollo estava abatut només de pensar que havien d’abandonar. Havien fet tots els possibles perquè en Donal s’escagarrinés i confessés, però no havia funcionat. Potser en Philbert encara se salvaria.

Aleshores intervingué el bisbe Julius.

—Em sembla, vailet, que tu i jo tindrem una xerradeta —va dir—. Però aquí no. Vine amb mi.

—Entesos —digué en Donal, fet un sac de nervis. Estava neguitós, però en Rollo s’afigurava que s’avindria a qualsevol cosa que el tragués d’aquell soterrani.

En Julius acompanyà en Donal fins a la sortida de la casa consistorial. En Rollo i en Reginald els seguien uns quants metres enrere. En Rollo es preguntava quina una se n’havia pensat el bisbe. Era capaç de salvar, al capdavall, la dignitat dels Fitzgerald?

Van caminar pel carrer major fins que van arribar a la catedral. En Julius els va portar per una porteta que hi havia al costat septentrional de la nau. El cor cantava vespres. L’interior de l’església estava pobrament il·luminat amb espelmes que projectaven la dansa de les ombres entre les voltes.

En Julius va agafar una espelma i tot seguit va portar en Donal a una capella lateral, on hi havia un petit altar i un gran quadre de Crist crucificat. Es va posar d’esquena a l’altar perquè en Donal, mirant-lo a ell pogués veure Jesús a la creu.

En Julius va fer un gest a en Rollo i a en Reginald perquè mantinguessin la distància. Es van quedar tots dos a fora, però podien veure què passava dins la capella i sentir el que s’hi deia.

—Vull que t’oblidis dels càstigs terrenals —digué en Julius a en Donal—. Potser et torturaran i et cremaran a la foguera per heretge, però no és d’això del que hauries de tenir por aquesta nit.

—Ah, no? —En Donal estava tan desconcertat com espantat.

—Fill meu, la teva ànima corre un perill mortal. Tant és el que hagis dit avui a la taverna perquè Déu sap la veritat. Sap el que has fet. El dolor que patiràs a l’infern serà molt pitjor que tot el que et pugui passar aquí a la Terra.

—Ja ho sé.

—Però saps una cosa? Déu ens concedeix l’esperança que ens perdonin. Sempre.

En Donal no deia res. En Rollo va observar la cara del noi a la claror intermitent de l’espelma; no podia veure-li l’expressió.

—M’has de dir tres coses, Donal. Si ho fas, perdonaré els teus pecats, i Déu també ho farà. Si em menteixes, aniràs a l’infern. Aquesta és la decisió que has de prendre ara mateix.

En Rollo va veure com en Donal tirava una mica el cap enrere per observar el quadre de Jesús.

—On fan les misses? Quan? Qui hi va? M’ho has de dir ara mateix. —En Donal va sanglotar. En Rollo va contenir l’alè—. Comencem per on es fan —va continuar en Julius.

En Donal no va dir res.

—Última oportunitat de rebre el perdó —va dir en Julius—. No t’ho tornaré a preguntar. On?

—A l’estable de la vídua Pollard —va dir en Donal.

En Rollo va deixar anar l’aire en silenci. El secret, finalment, s’havia revelat.

La senyora Pollard tenia una petita explotació agrícola a l’extrem sud de la vila, al carrer de Shiring. No hi havia més cases al voltant, per això ningú no havia sentit els protestants.

—I quan?

—Aquesta nit —va dir en Donal—. Sempre els dissabtes al vespre, al crepuscle.

—Surten furtivament als carrers en la foscor perquè ningú no els vegi —va dir en Julius—. Als homes els agrada més la foscor que la llum, perquè les seves accions són perverses. Però Déu els veu. —El bisbe va mirar cap a l’arc ogival de la finestra—. Gairebé és fosc. Hi seran, ara?

—Sí.

—Qui?

—En Philbert i la senyora Cobley, i en Dan i la Ruth. La germana d’en Philbert i el germà de la senyora Cobley, i les seves famílies. La senyora Pollard. L’Ellis, el cerveser. Els germans Mason. L’Elijah, el sabater. I jo no en conec més. Potser n’hi ha d’altres.

—Bon noi —digué en Julius—. Ara, d’aquí a uns minuts, et donaré la meva benedicció i te’n podràs anar a casa. —Alçà un dit amenaçador—. No diguis a ningú que hem tingut aquesta conversa. No vull que la gent sàpiga quines són les meves fonts. Tu torna a la teva vida de sempre i prou. M’has entès?

—Sí, senyor bisbe.

En Julius va mirar on eren en Rollo i en Reginald, just a fora la capella. La veu va passar de ser baixeta i afable a enèrgica i autoritària.

—Aneu a l’estable ara mateix —va dir—. Arresteu tots els heretges, no en deixeu cap ni un. Correu!

Mentre en Rollo es girava per anar-se’n, va sentir que en Donal deia amb un fil de veu:

—Déu meu, els he traït a tots, oi?

—Has salvat les seves ànimes i la teva —l’asserenà el bisbe Julius.

En Rollo i en Reginald van sortir de la catedral ràpids com un llamp. Van anar carrer major amunt fins al consistori i convocaren els homes de la guàrdia del soterrani. Van creuar el carrer per anar a casa seva i es van cenyir les espases.

Tots els guardians portaven garrots de diferents formes i mides, fets a casa. L’Osmund portava un rotlle de corda de cànem per lligar els canells de la gent. Dos dels homes anaven carregats amb fanals lligats a les perxes.

L’estable de la vídua Pollard quedava a poc més d’un quilòmetre i mig de camí.

—Hi arribaríem abans a cavall —va dir en Rollo.

—No seríem tan ràpids en la foscor —va replicar el seu pare—. I el soroll dels cavalls alertaria els protestants. No vull que cap d’aquells dimonis se’ns escapi de les mans.

Tots marxaven carrer major avall, deixant enrere la catedral. La gent se’ls mirava amb temor. Era evident que algú estava en un gran destret.

—En Rollo tenia por que algú que simpatitzés amb els protestants s’imaginés què passava. I si els alertava un corredor veloç? Va accelerar el pas.

Van creuar el pont doble d’en Merthin i van saltar al raval de Loversfield, després van seguir pel carrer de Shiring en direcció sud. Als afores de la ciutat regnava el silenci i la foscor era intensa. Per sort, el camí era recte.

La casa de la vídua Pollard donava al carrer, però l’estable quedava al darrere, en un tros de terreny que no arribava a mitja hectàrea. El difunt Walter Pollard havia conservat un petita cabanya lletera. Un cop mort, la seva vídua havia venut el ramat. Per això encara tenia un estable de maons polits però buit.

L’Osmund va obrir un gran reixat i tots van seguir el camí que devien fer les vaques quan es dirigien a la munyida. No sortia llum de l’edifici: un estable no necessitava finestres. L’Osmund va parlar a un dels portadors dels fanals a cau d’orella.

—Vés a fer el tomb ràpidament i comprova que no hi hagi cap altra sortida.

Els altres es van dirigir a la gran porta de dos batents. Sir Reginald es va posar els dits damunt dels llavis per demanar silenci i tots van parar l’orella. A l’interior se sentia un murmuri de veus que cantaven alguna cosa. Al cap d’un minut, en Rollo va reconèixer el parenostre.

En anglès.

Això era heretgia. No calien més proves.

El portador del fanal va tornar i mussità:

—No hi ha cap més entrada ni sortida.

En Reginald va temptejar la porta. Semblava que estigués travada des de l’interior.

El soroll alertà la gent de l’estable i tothom va fer silenci.

Quatre homes de la guàrdia van carregar contra la porta i l’esbatanaren. En Reginald i en Rollo hi van entrar precipitadament.

Vint persones seien en quatre bancs. Davant d’ells hi havia una taula quadrada, senzilla, coberta amb un drap blanc; al damunt hi tenien una peça de pa i una gerra que devia contenir vi. En Rollo estava horroritzat: estaven fent la seva versió particular de la missa! Havia sentit a dir que aquestes coses es feien, però no s’hauria imaginat mai que ho veuria amb els seus ulls.

En Philbert estava de peu dret darrere la taula, portava una bata blanca sobre el gipó i les calces. Feia el paper de sacerdot, encara que no l’haguessin ordenat.

Els intrusos es van quedar mirant la blasfèmia que tenien al davant. La congregació també se’ls mirava, els uns i els altres igualment estupefactes.

Finalment, en Reginald trobà les paraules:

—D’això, se’n diu heretgia, és evident. Esteu detinguts, tots i cadascun de vosaltres. —Va fer una pausa—. Sobretot tu, Philbert Cobley.