II

En Pierre va triar el dia del casament reial per dir al temible pare de la Sylvie Palot que es volia casar amb la seva estimada filla.

A París, aquell matí de diumenge del 24 d’abril de 1558, tothom anava elegant. En Pierre es posà el gipó blau acoltellat per exhibir el folre de seda blanca. Sabia que a la Sylvie li agradava aquell vestit. Tenia més presència que qualsevol de les peces que vestissin els amics ensopits dels seus pares. En Pierre sospitava que ell en part li atreia per la roba que portava.

Va sortir de la seva residència d’estudiants, al barri de la universitat, a la riba esquerra del riu, i caminà en direcció nord, cap a l’Île de la Cité. Semblava que la il·lusió saturés l’ambient d’aquells carrerons, atapeïts de gent. Venedors de pa de gingebre, ostres, taronges i vi instal·laven parades per treure profit de la multitud. Un venedor li oferia un pamflet de vuit pàgines imprès sobre el casament, amb un gravat a la fusta a la portada que pretenia mostrar la feliç parella, si bé la semblança era aproximada. Captaires, prostitutes i músics de carrer seguien el mateix camí que en Pierre. París gaudia de l’espectacle.

En Pierre estava content amb el casament reial. Per a la família de Guisa, era un cop de força. Els oncles de Maria, el duc Caratallada i el cardenal Carles, ja eren poderosos, però tenien enemics: les famílies vinculades als Montmorency i els Borbons. No obstant això, el casament projectaria els De Guisa per sobre dels altres. En l’ordre natural de les coses, la seva neboda Maria esdevindria reina de França i aleshores els De Guisa podrien formar part de la família reial.

En Pierre frisava per participar del seu poder. I per arribar-hi, havia de fer una gran feina per al cardenal Carles. Ja havia recopilat els noms de diversos protestants de París, alguns d’ells amics de la família de la Sylvie. Els anotava un rere l’altre en un quadern amb les cobertes de pell negra, del tot escaient, ja que tothom que hi hagués apuntat tenia molts punts d’acabar mort a la foguera. Però el que volia saber Carles, sobretot, era on celebraven les seves misses els protestants, i en Pierre encara no havia descobert l’adreça de cap església clandestina, cap ni una.

Començava a desesperar-se. El cardenal li havia pagat pels noms que li havia lliurat, però li havia promès un extra si li revelava un lloc. I no eren només els diners, tot i que en Pierre sempre en necessitava desesperadament. Carles tenia altres espies: en Pierre no sabia quants eren, però sabia que ell no volia ser un més de l’equip, ell havia de destacar com el millor sense comparació. No només havia de ser útil, sinó essencial per al cardenal.

La Sylvie i la seva família desapareixien cada diumenge a la tarda, sens dubte per assistir a alguna missa protestant en algun lloc; però, malauradament, en Gilles Palot encara no havia convidat en Pierre a anar amb ells, malgrat les indirectes cada vegada més habituals. Així doncs, aquell dia en Pierre tenia pensat fer un pas dràstic: proposaria en matrimoni a la Sylvie. Donava per fet que, si la família l’acceptava com el promès de la noia, se l’haurien d’emportar a missa.

A la Sylvie ja l’hi havia preguntat: ella estava preparada per casar-se l’endemà si calia. Però el seu pare no era tan fàcil d’enredar. En Pierre parlaria amb en Gilles aquell mateix matí, la Sylvie ja s’hi havia avingut. Era un bon dia per demanar la mà d’una noia. Amb el casament reial, tothom estaria romàntic; amb una mica de sort, en Gilles també.

En Pierre no tenia cap intenció de casar-se amb la Sylvie, evidentment. Una dona protestant posaria fi a la seva incipient carrera amb la família de Guisa. A més, ni tan sols li agradava: era massa seriosa. Ell necessitava una esposa que el projectés en l’escala social. Tenia els ulls posats en la Véronique de Guisa, membre d’una branca fosca de la família i, segurament, una noia que entenia d’aspiracions. Si es comprometia amb la Sylvie avui, s’hauria de trencar les banyes per trobar motius que retardessin el casament. Però ja se li ocorreria alguna cosa.

En algun racó del cap, una veueta silenciosa però irritant l’advertia que trencaria el cor d’una noia jove i bonica com n’hi havia poques, i allò era ser malèvol i cruel. Les seves víctimes anteriors, com la vídua Bauchene, poc o molt s’ho havien buscat, però la Sylvie no havia fet res per merèixer aquella fi. Simplement s’havia enamorat de l’home que en Pierre, hàbilment, fingia ser.

Però aquella veueta no canviaria les seves intencions. Estava a tocar de la fortuna i el poder i no podia permetre que aquestes bagatel·les s’interposessin en el seu camí. La veueta li recordava com havia canviat des que havia marxat de Thonnance-lès-Joinville per anar a París; pràcticament semblava una altra persona. «Així ho espero —va pensar—; sempre he estat el fill bastard d’un capellà de poble pobre, però penso ser un home de pes».

Va creuar el Petit Pont per anar a l’Île de la Cité, l’illa del riu Sena on s’alçava la catedral de Notre Dame de París. Francesc i Maria es casarien a la plaça, al costat de ponent de la gran església. S’hi havia aixecat una tarima enorme per a la cerimònia, de tres metres i mig d’alçada, i llarga des del palau del bisbe fins a la porta de la catedral, creuant tota la plaça. D’aquesta manera, la gent de París podria veure el casament però no tocar la família reial ni els seus convidats. Els espectadors ja s’aglomeraven al voltant de l’escenari, assegurant-se les posicions amb bona visió. A l’extrem de la catedral s’havia instal·lat un cobricel onejant fet de metres i metres de seda blava brodada amb flors de lis per protegir els nuvis del sol. En Pierre es va estremir només de pensar en els diners que havia costat tot allò.

Va veure el Caratallada, el duc de Guisa, sobre la tarima. Aquell dia era el mestre de cerimònies. Semblava que discutís amb uns senyors de més baix rang que havien arribat d’hora per assegurar-se un bon lloc, i els ordenava que s’enretiressin. En Pierre es dirigí al costat de l’escenari i s’inclinà exageradament davant del duc Francesc, però el duc no el va veure. Aleshores es dirigí cap a la filera de cases situades al costat septentrional de la catedral. La llibreria d’en Gilles Palot estava tancada perquè era el dia del Sàbat i la porta del carrer tenia passat el pany, però en Pierre coneixia l’entrada al taller, per darrere.

La Sylvie va córrer escales avall a rebre’l. Això els donava uns quants segons per estar-se a la silenciosa impremta sense que ningú els mirés. Ella se li va agafar al coll i el va besar amb la boca oberta.

A ell, fingir la mateixa passió li va costar més del que es pensava. Li va ficar la llengua enèrgicament i li va prémer els pits a través del cosset del seu vestit, però no estava excitat.

La Sylvie va interrompre el petó per dir-li, emocionada:

—Està de bon humor! Som-hi, anem cap dalt.

En Pierre la va seguir a les estances on vivien, a la planta superior. En Gilles i la seva dona, la Isabelle, seien a taula amb en Guillaume.

En Gilles era un bou, tot coll i espatlles. Semblava que pogués aixecar una casa. En Pierre sabia, per les insinuacions que li havia fet la Sylvie, que en Gilles podia ser violent amb la família i amb els aprenents. Què passaria si en Gilles algun dia descobria que en Pierre era un espia catòlic? Va intentar no pensar-hi.

En Pierre va saludar en Gilles primer, amb el cap, reconeixent la seva posició com a cap de família.

—Déu vos guard, monsieur Palot. Espero que estigueu bé.

En Gilles va respondre amb un gruny, cosa que no era particularment ofensiva perquè aquesta era la seva manera de saludar tothom.

La Isabelle era més receptiva a l’encant d’en Pierre. Quan ell li besà la mà, va riure, i el convidà a seure amb ells. Com la seva filla, la Isabelle tenia un nas recte i una barbeta prominent, característiques que suggerien caràcters forts. Segurament, la gent deia d’ella que era elegant, però no bonica, i en Pierre s’imaginava que era seductora, sempre alegre. Mare i filla tenien la mateixa personalitat, eren tenaces i agosarades.

En Guillaume era un misteri. Home pàl·lid, vint-i-cinc anys, tenia una aura intensa. S’havia presentat a la llibreria el mateix dia que en Pierre i immediatament havia pujat cap dalt, a les estances de la família. Tenia els dits tacats de tinta, i la Isabelle va dir com si res que era un estudiant, tot i que no estava lligat a cap de les universitats de la Sorbona i en Pierre mai no l’havia vist a classe. Si pagava lloguer o era un convidat, això no ho tenia tan clar. Quan en Pierre parlava amb en Guillaume, el noi no revelava res. A ell li hauria agradat pressionar-lo amb preguntes, però temia que se li veiés el llautó.

En entrar en Pierre a la cambra, havia vist que en Guillaume tancava un llibre amb un aire de naturalitat que no era del tot convincent, i ara el llibre era sobre la taula amb la mà d’en Guillaume posada al damunt, com si volgués evitar que algú altre l’obrís. Potser l’havia estat llegint en veu alta per a tota la família. En Pierre s’ensumava que el llibre era un exemplar protestant il·lícit. Va fer veure que no se n’havia adonat.

Un cop enllestides les salutacions, la Sylvie va parlar:

—Pare, en Pierre t’ha de dir una cosa. —Clara i directa.

—Doncs, digues, noi, què vols?

En Pierre no suportava que el tractessin amb condescendència amb paraules com «noi», però aquell no era el moment de demostrar-ho.

—Potser val més que en parleu en privat —va proposar la Sylvie.

—No crec que calgui —va dir en Gilles.

En Pierre s’hauria estimat més ser més reservat, però va fer una exhibició de despreocupació:

—Sí, m’agradaria que ho sentís tothom.

—Molt bé, doncs —va dir en Gilles.

En Guillaume, que havia fet el gest d’aixecar-se, va tornar a seure.

—Monsieur Palot —va començar en Pierre—, us demano humilment la mà de la vostra filla Sylvie.

La Isabelle va fer un petit esglai; no devia ser de sorpresa, perquè ja s’ho devia veure venir. Potser era d’alegria. En Pierre va caçar la mirada d’ensurt d’en Guillaume i es preguntà si l’home amagava en secret pensaments romàntics cap a la Sylvie. En Gilles simplement semblava molest que li acabessin de pertorbar la calma del diumenge.

Sospirant gairebé sense amagar-se’n, en Gilles va tornar al tema que l’ocupava en aquell moment: la pregunta d’en Pierre.

—Ets un estudiant —li digué en to sorneguer—. Com vols fer una proposta de matrimoni?

—Entenc la vostra preocupació —va respondre en Pierre amablement. No es desviaria del seu objectiu per falta d’educació. Va començar a dir mentides, cosa que era realment el seu fort—. La meva mare té uns terrenys a la Xampanya, no són gaires, només hi ha unes quantes vinyes, però rendeixen i n’obtenim uns ingressos. —La seva mare era la minyona escurada d’un capellà de poble, i en Pierre vivia a costa dels altres—. Quan acabi els estudis, m’agradaria continuar dedicant-me a l’advocacia, i a la meva dona no li faltarà de res. —Aquesta part era la que més s’acostava a la veritat.

En Gilles no va fer cap comentari a la resposta, però li féu una altra pregunta.

—Quines creences religioses tens?

—Sóc un cristià que vol il·luminar-se. —En Pierre havia previst les preguntes que li faria en Gilles i havia assajat les mentides que li respondria. Esperava que no es notés gaire que les recitava de memòria.

—Parla’m d’aquesta il·luminació que busques.

Era una pregunta sagaç. En Pierre no es podia fer passar per protestant, perquè mai no havia format part de cap congregació. Però els havia de deixar clar que estava preparat per convertir-s’hi.

—Em preocupen dues coses —va dir, intentant semblar capficat de debò—. En primer lloc, la missa. Ens diuen que el pa i el vi es transformen en el cos i la sang de Crist. Però no semblen ni carn ni sang, ni tan sols en tenen l’olor ni el gust, o sigui que en quin sentit es transformen? A mi això em sona a filosofia de pa sucat amb oli.

En Pierre havia sentit aquests arguments en boca de companys d’estudis que s’inclinaven pel protestantisme. Personalment, li costava d’entendre que els homes discutissin per coses tan abstractes com aquella.

En Gilles segur que coincidia de ple amb aquell raonament, però no ho va dir.

—Quina és la segona cosa?

—Com poden els sacerdots acceptar el delme que paguen els pobres camperols i fer servir els diners per viure a cos de rei, sense molestar-se a fer cap de les seves obligacions sagrades?

D’això es queixaven fins i tot els catòlics més devots.

—Et podrien tancar a la garjola per parlar així. Com goses dir heretgies a casa meva?

La indignació d’en Gilles no estava gaire ben interpretada, però no per això deixava de ser menys amenaçadora.

—Pare —va dir la Sylvie posant-hi coratge—. No cal que facis comèdia, ja sap què som.

En Gilles semblava empipat.

—L’hi has dit? —Va serrar un puny molsut.

—No m’ho ha dit ella —es va afanyar a aclarir en Pierre—. És una obvietat.

En Gilles s’enrojolà.

—Una obvietat?

—Per a qualsevol que es fixi en totes les coses que falten a casa vostra. No teniu cap crucifix damunt del llit, ni cap fornícula, al costat de la porta, amb la imatge de la Verge, ni cap quadre de la Sagrada Família sobre la lleixa de la llar de foc. La vostra dona no porta perles cosides a la roba ni als seus millors vestits, tot i que us ho podríeu permetre. La vostra filla du un abric marró. —Va allargar la mà fins a l’altre costat de la taula fent un gest fugisser i va arrabassar a en Guillaume el llibre que tenia sota la mà. El va obrir i va dir—: I llegiu l’Evangeli segons Mateu en francès un diumenge al matí.

Per primera vegada, en Guillaume va parlar.

—Ens denunciaràs? —Se’l veia espantat.

—No, Guillaume. Si aquesta fos la meva intenció, hauria vingut aquí amb els guàrdies de la ciutat. —En Pierre es girà i mirà en Gilles—. Vull unir-me a vosaltres. Vull convertir-me i ser protestant. Em vull casar amb la Sylvie.

—Si us plau, pare —va pregar la Sylvie—, digue-li que sí. —La noia s’agenollà davant del seu pare—. En Pierre m’estima i jo també l’estimo. Serem tan feliços junts! I en Pierre ens ajudarà a divulgar arreu el veritable evangeli.

En Gilles va obrir el puny, que tenia serrat, i recuperà el seu color de cara.

—Ho faràs? —va preguntar a en Pierre.

—Sí —va dir ell—. Si m’accepteu.

En Gilles va mirar la seva dona. La Isabelle va assentir amb el cap, gairebé de manera imperceptible. En Pierre sospitava que ella era qui realment portava la batuta en aquella família, malgrat les aparences. En Gilles va somriure, cosa estranya en ell, i parlà a la Sylvie:

—Molt bé, doncs. Casa’t amb en Pierre i que Déu beneeixi el vostre enllaç.

La Sylvie va fer un salt, va abraçar el seu pare i va besar en Pierre amb entusiasme. La casualitat va voler que arribés una ovació de la munió de gent que hi havia aplegada davant de la catedral.

—Aproven el nostre compromís —va dir en Pierre, i tothom va riure.

Se’n van anar tots cap a les finestres que donaven a la plaça. En aquell moment el seguici nupcial avançava per l’empostissat. L’encapçalava una companyia de soldats de la Guàrdia Suïssa, fàcils d’identificar per les mànigues ratllades i les plomes als cascos. Quan en Pierre va mirar, un estol de músics va aparèixer en escena, tocant tambors i flabiols, al darrere venien els senyors de la cort, tots ells amb el seu vestit nou: una riuada de colors vermells, daurats, blaus brillants, grocs i lavandes.

—Sembla que ho facin per a nosaltres, Pierre! —cridà la Sylvie, tota excitada.

Els congregats van guardar silenci i van acotar el cap en aparèixer els bisbes, carregant crucifixos guarnits amb joies i relíquies sagrades estotjades en impressionants reliquiaris d’or. En Pierre va veure el cardenal Carles amb les seves vestidures vermelles i un calze d’or a les mans amb incrustacions de pedres precioses.

Finalment, aparegué el nuvi. Francesc, amb catorze anys, semblava aterrit. Era escardalenc i fràgil, i les joies que portava al barret i a l’abric no aconseguien conferir-li una imatge de reialesa. Al costat d’ell hi havia el rei Antoni I de Navarra, cap de la família dels Borbons, els enemics dels De Guisa. En Pierre suposava que algú —segurament la sempre diligent reina Caterina— havia donat a Antoni aquell lloc privilegiat per contrarestar la família de Guisa, que estava a punt d’acaparar el protagonisme.

Aleshores els espectadors van embogir; tothom volia veure el rei en persona, Enric II, i el seu heroi de guerra, el duc Caratallada. Tots dos caminaven a banda i banda de la núvia, que duia un vestit blanc immaculat.

—Blanc? —va fer la Isabelle, de peu dret darrere en Pierre, mirant per damunt de l’espatlla del noi. El blanc era el color del dol—. Va de blanc?