II

En Mal Roper, la seva esposa Peg i els seus tres xicots, cepats i forts com roures, s’agenollaven sobre el terra de pedra de l’única cambra que hi havia a la planta baixa de la caseta mentre en Lenny Price deia missa. La Margery va estar a punt de posar-se a plorar en veure com aquells humils fidels s’omplien de joia en rebre els sagraments. «Si perdo la vida, encara que sigui per aquest moment —va pensar—, ja paga la pena haver-ho fet».

Sovint pensava en la seva tia àvia, la germana Joan, ja morta. La pertorbada jove Margery, una núvia de setze anys, havia pujat a l’última planta de la casa del seu pare, on la vella Joan havia convertit dues petites habitacions en una cel·la monàstica i una capella. Allà la Joan li havia dit que Déu tenia un propòsit per a ella, només havia d’esperar que l’hi revelés. Doncs bé, la Joan tenia raó. La Margery havia esperat i Déu li havia revelat el propòsit que tenia per a ella, i era aquell. Hi havia una necessitat extraordinària de sacerdots catòlics. Quan en Bart assistia al Parlament, la Margery aprofitava per enraonar amb l’aristocràcia i els catòlics adinerats de Londres. Els sondejava discretament, i no va trigar a descobrir que eren uns quants els que necessitaven rebre els sagraments amb urgència. A Londres, la Margery es guardava prou d’acostar-se a les ambaixades francesa i espanyola per no aixecar sospites de conspiració. Havia persuadit en Bart perquè fos tan cautelós com ella. Ell donava suport a la seva missió. En Bart odiava el protestantisme, però, ja en edat madura, s’havia convertit en un home mandrós i passiu, i ell la deixava fer sempre que ella el fes sentir com un heroi. I a la Margery no li importava.

Després de la missa, la Peg Roper serví a tots una substanciosa sopa de peix en escudelles de fusta, amb pa casolà sec. La Margery mirava amb satisfacció com els sacerdots menjaven amb gana: els esperava un llarg camí abans de l’alba.

Els Roper tenien pocs diners, però en Mal no acceptà la propina.

—Us ho agraeixo de tot cor, milady, però no cal que ens pagueu per complir la voluntat de Déu —va dir.

La Margery es va adonar que ho deia amb tant d’orgull, que va acceptar la seva negativa.

Era mitjanit quan van marxar.

La Margery tenia dos fanalets: un el portava ella al capdavant del grup i l’altre, en Lenny, a la cua. Es va dirigir al nord per un camí conegut. Cada vegada que passaven a prop d’un poble o d’una granja, instava els homes a fer silenci, perquè no volia que els sentissin ni que els veiessin. Un grup de nou persones caminant de nit despertaria les sospites i l’hostilitat de qualsevol que els veiés. La Margery anava especialment amb compte quan passaven a prop de cases senyorials més grans, on el senyor podia enviar homes d’armes equipats amb torxes a interrogar els caminants.

Feia una nit temperada i el camí estava eixut. Tot i així, a la Margery se li va fer pesat. Des que havia tingut el segon fill, en Roger, de tant en tant li feia mal l’esquena, sobretot quan caminava distàncies llargues. Només podia serrar les dents i aguantar el dolor.

Cada dues o tres hores, s’aturaven en un punt triat prèviament, lluny d’on hi hagués vida, i allí descansaven, bevien aigua d’un rierol, menjaven pa del que els havia donat la Peg Roper per al viatge i s’esbargien una mica abans de tornar-se a posar en marxa.

La Margery parava bé l’orella mentre caminava, estava atenta als sorolls que pogués sentir de persones passant pel camí. En una ciutat, hi hauria hagut gent rondant pels carrers i normalment els delinqüents s’amagaven, però al camp no hi havia gran cosa per robar i, per tant, hi havia menys criminals. Tot i així, ella no abaixava la guàrdia.

La Margery va plorar tot un dia quan va sentir a parlar de la matança de Sant Bartomeu. Tota aquella gentada morta en mans dels catòlics! Era molt pitjor que una batalla, en què els soldats mataven soldats. A París els ciutadans havien matat brutalment milers de dones i nens indefensos. Com ho podia permetre Déu? I després, per acabar-ho d’adobar, el Papa havia enviat una carta al rei de França congratulant-se’n. No era pas aquella, la voluntat de Déu. Per més que costés de creure, el Sant Pare s’havia equivocat.

La Margery s’havia assabentat que el dia d’aquella carnisseria en Ned era a París, i havia temut per la seva vida, però més tard havien anunciat que tothom de l’ambaixada anglesa havia sobreviscut. Al cap de no res, havia arribat la notícia que en Ned s’havia casat amb una noia francesa, i la Margery es posà trista, tot i que era conscient que aquell sentiment era injust. Havia tingut la possibilitat de fugir amb ell i ho havia rebutjat. Ell no es podia passar la vida enyorant-la. Volia una esposa i família. Hauria d’estar contenta que hagués trobat la felicitat sense ella. Però no podia.

Es preguntava com devia ser la senyora Willard. La gent deia que les franceses eren extraordinàriament sofisticades. Es vestia de meravella i anava carregada de joies? La Margery esperava que la noia fos una xarlatana justeta d’enteniment i que en Ned se’n cansés al cap de dos dies. «Quin desig més indigne —pensava—. Hauria de voler que fos feliç. I és el que desitjo».

Quan s’aproximaven a New Castle ja s’albirava una tènue llum cap a llevant, i la Margery distingí el perfil dels merlets contra el cel. L’aclaparà un sentiment d’alleujament i fatiga: havia estat una caminada molt llarga.

El camí portava directament a l’entrada. Com sempre, les graules, apostades sobre les muralles, van escridassar els visitants.

La Margery va tustar a la porta. De seguida va aparèixer una cara a la finestra d’espitllera de la porta fortificada, i al cap d’un minut un sentinella endormiscat va arrossegar la porta de fusta massissa. Van entrar i la porta es va barrar darrere d’ells. Per fi, la Margery se sentia segura.

Va conduir els homes que li havien assignat a través del pati i els va fer entrar a la capella.

—D’aquí a uns minuts el servei del castell us portarà esmorzar i roba de llit —els va dir—. Aleshores podreu dormir; tot el dia i la nit, si voleu. Però recordeu que heu de mantenir el secret. Aquí tothom és catòlic, però així i tot no els pregunteu pel seu nom ni els digueu el vostre. No els pregunteu on sou ni qui és l’amo del castell. Si no ho sabeu, no ho podreu revelar… ni tan sols sota tortura. —En Rollo ja els ho havia dit feia poc, però repetir-ho no era de sobres.

L’endemà els trauria per parelles i els encaminaria cap a diverses destinacions. Dos anaven a Exeter; dos més cap al nord, a Wells; els altres dos cap al nord-est, a Salisbury, i els altres cap a l’est, a Arundel. Un cop s’haguessin acomiadat, camparien pel seu compte.

La Margery va sortir de la capella i va creuar el pati per anar a la casa. L’arribada dels sacerdots havia provocat un frenesí d’activitat, els servents ja estaven llevats i en dansa. Va pujar al pis de dalt, a l’habitació dels nois. Estaven desperts, als llits, l’un al costat de l’altre. Es va vinclar sobre en Bartlet, que tenia set anys, gros per la seva edat, i li va fer un petó al cap. Després va anar on hi havia el petit Roger; encara no tenia dos anys, els cabells rossets. Li va besar la galtona flonja.

El nen obrí els ulls. Eren d’un castany melós, com els d’en Ned.