II

Així que els Fitzgerald van ser prou lluny perquè no sentissin res, en Ned s’atansà a la seva mare.

—Per què t’has compromès a deixar-li tants diners a sir Reginald? —li preguntà.

—Perquè, si m’hi hagués negat, ens hauria buscat problemes.

—Però imagina’t que no ens paga! Ho perdríem tot.

—No, tindríem el priorat.

—Una col·lecció d’edificis ruïnosos.

—No els vull, els edificis.

—Doncs aleshores… —En Ned arrufà les celles.

—Pensa… —va dir la seva mare.

Si no eren els edificis, què devia voler l’Alice?

—Les terres?

—Continua pensant-hi.

—Són al rovell de la ciutat.

—Exactament. És el lloc més valuós de Kingsbridge. Les terres valen molt més de quatre-centes lliures si cau en mans d’algú que sap com treure’ls el màxim benefici.

—Ara ho entenc —va dir en Ned—. Però què en faries: construir-hi una casa, com en Reginald?

L’Alice se’l va mirar fent un posat displicent.

—Jo no necessito cap palau. Hi construiria un mercat cobert que obriria les portes cada dia de la setmana, tant si plou com si fa sol. Llogaria els espais perquè hi posessin parada els pastissers, formatgers, guanters i sabaters. Estaria just al costat de la catedral, seria una màquina de fer diners durant milers d’anys.

«Un projecte com aquell només podia ser idea d’un geni», va resoldre en Ned. Per això la seva mare hi havia caigut i ell no.

Amb tot, encara tenia un pessic d’inquietud. No es fiava dels Fitzgerald.

Aleshores va tenir un altre pensament.

—Això és un pla alternatiu per si ho hem perdut tot a Calais?

L’Alice s’havia escarrassat per rebre novetats de Calais, però des que els francesos s’havien fet seva la ciutat no en sabia res. Potser només havien confiscat totes les propietats angleses, inclòs el magatzem dels Willard, que estava profusament abastit; potser l’oncle Dick i la seva família en aquell moment tornaven a Kingsbridge amb les mans buides. Però la ciutat havia prosperat sobretot perquè els mercaders anglesos hi havien portat el comerç, i podia ser possible que el rei francès s’adonés que era més assenyat deixar que els estrangers hi conservessin el que era seu i continuessin generant negoci.

Però que no hi hagués notícies era un mal senyal: el fet que, passat un mes, encara no hagués arribat cap anglès de Calais suggeria que n’havien deixat pocs amb vida.

—El mercat cobert val la pena fer-lo en qualsevol circumstància —respongué l’Alice—. Però sí, em sembla que haurem de començar de cap i de nou si les notícies de Calais són tan catastròfiques com semblen. —En Ned assentí amb el cap. La seva mare sempre pensava més enllà—. Ara bé, segurament tot quedarà en res —va concloure l’Alice—. En Reginald no s’hauria rebaixat a suplicar-me un préstec sense tenir lligat un acord molt suculent.

En Ned ja pensava en una altra cosa. La negociació amb en Reginald l’havia distret per uns instants de l’única persona de la família Fitzgerald en qui realment estava interessat.

Va mirar entre els fidels, però no hi va veure la Margery. Ja havia marxat, però ell sabia on. En Ned se’n va anar per la nau central intentant dissimular que tenia pressa.

Tot i estar capficat, es va meravellar com sempre amb la música dels arcs, els inferiors com notes greus que es repetien en un ritme constant, els més petits a la galeria i el claristori com si fossin notes harmòniques més altes que els mateixos acords.

S’emboçà la capa mentre sortia de l’església i va girar cap al nord, com si anés al cementiri. La neu queia sense treva i s’acumulava al sostre del monumental sepulcre del prior Philip. Era tan desmesurat que en Ned i la Margery podien estar-se a l’altra banda del sepulcre i petonejar-se i passar desapercebuts. Segons la llegenda, el prior Philip havia estat indulgent amb els que queien en la temptació del sexe, de manera que en Ned pensava que dos joves besant-se sobre la seva tomba no devien trasbalsar gaire l’ànima del monjo, que ja feia temps que hi descansava.

Però la Margery havia pensat en un lloc millor per trobar-se que no pas aquell sepulcre i l’hi havia dit a en Ned durant la breu conversa que havien tingut a missa. Seguint les seves instruccions, en Ned va anar fins als terrenys on el pare de la noia construïa la casa nova. Quan va ser lluny de la vista de tothom, va comprovar que no l’observés ningú. En aquella banda del tancat hi havia una bretxa, i s’hi va esmunyir.

La nova casa de sir Reginald tenia els paviments, les parets, escales i sostre, però era òrfena de portes i finestres. En Ned hi va entrar i es va afanyar a pujar la gran escalinata de marbre italià que desembocava en un ampli replà. La Margery l’esperava allí, embolcallada de cos sencer amb un gran abric vermell; però, malgrat el fred, feia cara de desig. La va abraçar d’una revolada i tots dos es van besar apassionadament. En Ned tancà els ulls i inhalà el perfum d’ella, una fragància amorosa que li brollava de la pell del coll.

—Estic amoïnat —va dir ell després d’una pausa per agafar alè—. La meva mare li acaba de deixar al teu pare quatre-centes lliures.

La Margery va arronsar les espatlles.

—Sempre fan coses d’aquestes.

—Els préstecs sempre acaben malament. Això podria empitjorar les coses entre nosaltres.

—Com vols que la cosa encara empitjori més? Besa’m una altra vegada.

En Ned havia besat diverses noies, però no n’hi havia cap com ella. La Margery era l’única que es mostrava tal com era i deia el que volia. En principi eren els homes qui menaven les dones, especialment en les relacions físiques, però la Margery semblava que no n’estigués al corrent, d’això.

—M’agrada com fas els petons —li digué en Ned després d’un somriure—. Qui te n’ha ensenyat?

—Ningú! Per qui em prens? —li va dir ella—. De tota manera, no hi ha una única fórmula correcta. Això no és com portar els comptes.

—Sí, suposo que tens raó. Cada noia és diferent. A la Ruth Cobley li agrada que li espremin la pitrera amb totes les forces, així després encara ho pot sentir. En canvi, la Susan White…

—Prou! No m’interessa res de les altres noies.

—Faig broma. Mai no hi ha hagut ningú com tu. Per això t’estimo.

—Jo també t’estimo —va fer ella, i van tornar a petonejar-se. En Ned va obrir-se la capa i desbotonà l’abric d’ella per poder pressionar el cos de l’un contra l’altre. Pràcticament no notaven el fred.

De sobte, en Ned va sentir una veu coneguda:

—Pareu ara mateix!

Era en Rollo.

En Ned primer es va espantar, se sentia culpable; però després sufocà el sentiment: no hi havia cap motiu pel qual no pogués besar una noia que l’estimava. Va deslliurar la Margery de la seva abraçada i es girà deliberadament a poc a poc. No li tenia por, a en Rollo.

—No em vinguis amb lliçons, Rollo. Que ara no som a l’escola.

En Rollo no li va fer gens de cas i s’adreçà a la Margery.

—Tu ara mateix véns amb mi cap a casa —va manar, indignat.

La Margery havia viscut durant anys amb el germà gran assetjant-la i tenia pràctica a trampejar les seves ordres.

—Vés tirant —va dir com si res, només en un to una mica forçat—. D’aquí a un minut seré a casa.

En Rollo es va posar vermell com un bitxo.

—He dit ara. —I va engrapar el braç de la Margery.

—Treu-li les mans del damunt —digué en Ned—, no hi ha cap necessitat d’utilitzar la força física.

—Vols callar? Faré el que em plagui amb la meva germana petita.

La Margery va intentar alliberar el braç, però en Rollo encara va estrènyer més la mà.

—Para! —va cridar ella—. Que em fas mal!

—T’he avisat, Rollo —digué en Ned. No tenia ganes de violència, però no estava disposat a cedir a l’assetjament.

En Rollo va estirar el braç de la Margery d’una estrebada.

Quan en Ned ho va veure va engrapar en Rollo per l’abric i el va allunyar de la Margery clavant-li una empenta, de manera que l’altre va trontollar i va estar a punt de caure.

Tot just en aquell moment va aparèixer en Bart, pujant per l’escalinata de marbre. En Rollo recuperà l’equilibri. Va alçar un dit amenaçador i es dirigí a en Ned.

—Ara m’escoltaràs! —I amollà una puntada de peu a en Ned.

La puntada anava dirigida a l’engonal, però en Ned es va bellugar mig pam i va entomar el cop a la cuixa. Li va fer mal, però pràcticament no ho va notar, la ràbia era massa forta. Es va atansar a en Rollo i li etzibà tres, quatre i cinc cops de puny al cap i al pit. En Rollo va retrocedir i després va intentar tornar-s’hi. Era més alt i tenia els braços més llargs, però en Ned estava més furiós.

En Ned amb prou feines sentí la Margery que li cridava:

—Prou, para!

En Ned va portar en Rollo al replà i de sobte va sentir que algú l’agafava per darrere. Era en Bart. Li va agafar els braços a banda i banda del tronc com si els hi hagués immobilitzat amb una corda: en Bart era molt més gran i fort que en Ned o en Rollo. En Ned lluitava amb força per alliberar-se’n, però no podia, i tot d’una s’adonà que li donarien una bona pallissa.

Mentre en Bart subjectava en Ned, en Rollo el colpejava. En Ned intentà ajupir-se i esquivar-lo però el tenien aferrat, i en Rollo podia amollar-li amb totes les seves forces cops de puny a la cara i a la panxa, i puntades de peu als testicles; una vegada i una altra. En Bart reia i s’hi rabejava. La Margery cridava i intentava frenar el seu germà, però sense gaire èxit: ella tenia prou nervi, però era massa petita per aturar-lo.

Al cap d’un minut, en Bart es va cansar del joc i deixà de riure. Va empènyer en Ned cap a un costat, i en Ned caigué a terra. Va intentar aixecar-se amb penes i treballs. Tenia un ull tancat, però amb l’altre va veure com en Rollo i en Bart agafaven la Margery, un per cada braç, i desapareixien escales avall.

En Ned estossegà i escopí sang. Amb l’ull bo, va veure que una dent li sortia disparada cap a terra. Llavors va vomitar.

Li feia mal tot. Va intentar aixecar-se de nou, però estava massa magolat. Es va estirar d’esquena sobre el marbre fred, esperant que passés el dolor.

—Merda —va balbucejar—. Merda.