IV

En Ned Willard havia anat a París a trobar-se amb la Jerónima Ruiz, però havia d’actuar amb molta cautela. Si la feien sospitosa de passar informació secreta a en Ned, l’executarien, i possiblement a ell també.

Estava en una llibreria a l’ombra de la catedral de Notre-Dame. Temps enrere, aquella botiga havia estat propietat del pare de la Sylvie. En Ned no coneixia la Sylvie en aquella època, però ella li havia ensenyat el lloc el 1572, quan festejaven. La botiga havia passat a mans d’algú altre i en Ned la feia servir com a lloc per passar-hi l’estona.

Examinava els títols dels lloms dels llibres i, al mateix temps, no treia la vista del gran portal de ponent de l’església, amb les seves torres bessones. Tan bon punt van obrir les portes de l’imponent temple, va abandonar el fingit interès per comprar i es va afanyar a sortir al carrer.

La primera persona que va eixir de la catedral era Enric III, que feia nou anys havia esdevingut rei de França en morir el seu germà, Carles IX. En Ned l’observà, somrient i saludant amb la mà la multitud de parisencs que s’havien aglomerat a la plaça. Tenia trenta-un anys. Els ulls negres, com els cabells, que a totes dues temples ja començaven a retrocedir i li formaven unes entrades que confluïen en un pic al centre del front. Enric era el que la gent en deia un «polític» —en francès, un politique—, en el sentit que prenia decisions sobre la religió d’acord amb el que creia que seria bo per al seu país, més que no pas a la inversa.

La seva mare, la reina Caterina, el seguia de ben a prop. En aquells moments era una dona vella i rodona de seixanta-quatre anys que duia una gorra de vídua. La reina mare havia portat al món cinc fills, però tots havien patit de mala salut, i ja n’eren tres els que havien mort de joves. Per si fos poc, cap d’ells no havia engendrat un fill, i per això els germans s’havien anat succeint un rere l’altre com a reis de França. No obstant això, aquesta mala sort havia convertit Caterina en la dona més poderosa d’Europa. Com la reina Elisabet, havia fet servir el seu poder per trobar una sortida de consens, més que no pas violenta, al conflicte religiós; però com Elisabet, el seu èxit havia estat limitat.

Quan la comitiva reial va desaparèixer pel pont i es va endinsar a la riba dreta, hi va haver una desbandada general per les tres portalades d’arc rodó de la catedral, i en Ned s’afegí a la riuada de gent, amb l’esperança de passar desapercebut entre tots els que havien anat a veure el rei.

En qüestió de segons va localitzar la Jerónima Ruiz. No era difícil distingir-la entre la multitud. Anava de vermell, com sempre. Ara passava dels quaranta anys i ja no se li marcaven les corbes de la joventut. Amb tot, conservava el balanceig en caminar i mirava amb uns ulls seductors sota les pestanyes negres. Encara irradiava un poder sexual més fort que el de qualsevol dona que hi hagués a la vista, si bé en Ned tenia la sensació que el que abans feia de manera natural, ara ho aconseguia esforçant-s’hi a consciència.

Van creuar les mirades. Hi va haver un llampec de reconeixement, i després van desviar la vista.

Ell no se li podia acostar obertament: la seva trobada havia de semblar fortuïta. I, a més, breu.

En Ned va buscar la manera d’apropar-se-li. La Jerónima acompanyava el cardenal Romero, tot i que per salvar les aparences no anaven de bracet, sinó que caminava a poques passes d’ell. Quan el cardenal s’aturà per parlar amb el vescomte Villeneuve, en Ned casualment va anar a parar al costat d’ella.

Sense deixar de somriure a ningú en particular, la Jerónima digué:

—M’hi va la vida. Només podem parlar uns segons.

—Entesos. —En Ned mirava enllà, com si ho fes per simple curiositat, amb un ull escrutador que buscava qualsevol persona que pogués adonar-se de la seva presència.

—El duc de Guisa té previst envair Anglaterra.

—Déu meu senyor! —exclamà en Ned—. Com…

—Calla i escolta —li etzibà—. O no tindré temps d’explicar-t’ho tot.

—Perdona.

—Hi haurà dues incursions, una a la costa est i una altra a la sud.

En Ned li havia de fer la pregunta:

—Quants homes?

—No ho sé.

—Per favor, continua.

—No sé gaire cosa més. Tots dos exèrcits reuniran el suport local i marxaran sobre Londres.

—Aquesta informació no té preu.

En Ned agraí a Déu que la Jerónima odiés l’Església catòlica per haver torturat el seu pare. Havia estat una gran sorpresa que ella tingués una motivació semblant a la seva: ell havia començat a odiar la religió autoritària des que el bisbe Julius i els seus sequaços havien enfonsat la seva família en la misèria. Cada vegada que a en Ned l’assaltaven els dubtes, rememorava com havien arrabassat a la seva mare tot el que ella havia guanyat al llarg d’una vida i com una dona forta i intel·ligent s’havia anat consumint fins a la seva mort misericordiosa. El dolor del record revifava com una vella ferida i reafirmava la voluntat d’en Ned.

En Ned va mirar la Jerónima de reüll. Així, de prop, podia veure-li les arrugues, i va notar un fort cinisme sota aquella superfície sensual. S’havia convertit en l’amistançada d’en Romero quan tenia divuit anys. Tot i tenir-ne quaranta, havia sabut preservar l’afecte que li tenia el cardenal, però aquell esforç devia ser una càrrega per força.

—Gràcies per dir-m’ho —va afegir ell. Era una gratitud sincera. Tanmateix, necessitava saber una altra cosa—. El duc de Guisa deu tenir col·laboradors anglesos.

—Segur.

—I saps qui són?

—No. Recorda-ho: la meva font són converses de llit. Jo no puc fer preguntes prohibides. Si ho fes, sospitarien de mi.

—Ja ho entenc.

—En saps res, d’en Barney? —va dir ella, i en Ned detectà certa nostàlgia.

—La seva vida és el mar. No s’ha casat mai. Però té un fill, de dinou anys.

—Dinou… —va fer ella, sorpresa—. Com passen els anys.

—Es diu Alfo i ja dóna signes de tenir l’habilitat del seu pare per fer diners.

—És un noi llest, doncs, com tots els Willard.

—Sí que ho és, sí.

—Dóna records a en Barney de part meva, Ned.

—Una altra cosa.

—Espavila’t, que en Romero ja ve.

En Ned necessitava un canal permanent per poder-se comunicar amb la Jerónima. Improvisà d’una revolada.

—Quan tornis a Madrid, vindrà un home a casa teva a vendre’t una crema per conservar la pell jove. —Estava convençut de poder-ho arreglar a través dels mercaders anglesos d’Espanya.

Ella va fer un somriure de lament.

—En faig servir molta.

—Tota la informació que li donis a ell m’arribarà a Londres.

—Entesos. —La Jerónima es va girar i s’allunyà d’en Ned adreçant un somriure radiant al cardenal i traient pit. Van desaparèixer tots dos junts, ella remenant els malucs generosos. En Ned va pensar que era una imatge ben trista: una prostituta que ja no tenia res de jove fent els impossibles per retenir, amb els seus encants rovellats, l’afecte d’un sacerdot corrupte, vell i panxarrut.

De vegades en Ned tenia la sensació de viure en un món podrit.