II

L’Ebrima no sabia si es podia creure en Carlos. No era gaire assenyat confiar només en les paraules amables del teu propietari: entre els esclaus de Sevilla, això era un article de fe. Un home a qui li anava bé tenir-te empresonat, obligar-te a treballar sense paga, fuetejar-te si el desobeïes i violar-te sempre que li venia de gust, segur que no dubtaria ni un moment a mentir-te. En Carlos no era com la majoria, però fins a quin punt era diferent? La resposta a aquesta pregunta determinaria la trajectòria de la resta de la vida de l’Ebrima.

Tenia el cap força adolorit pel cop d’en Gómez. Es va tocar el crani amb delicadesa i va notar un bony allà on la mà de ferro l’havia tocat. Però no estava desorientat ni li rodava el cap, i va pensar que es posaria bé.

Quan es va fer de dia, es van aturar en un punt en què el riu travessava un bosquet. Van treure el rai de l’aigua i el van dissimular amb unes branques. Després van fer torns per muntar guàrdia mentre els altres dormien. L’Ebrima va somiar que es despertava encadenat.

Al matí del tercer dia van veure, a la llunyania, l’alt campanar de la catedral d’Anvers. Van abandonar el rai deixant-lo surar riu avall i van fer els últims quilòmetres a peu. Encara no estaven fora de perill, va pensar l’Ebrima. Podria ser que els detinguessin immediatament i els enviessin a la presó, per lliurar-los als militars espanyols, que els jutjarien a corre-cuita i de seguida els executarien per l’assassinat d’en Gómez, el Mà de Ferro. Tanmateix, per les carreteres plenes de gent que menaven a la ciutat no semblava que ningú hagués sentit a parlar de tres soldats espanyols, un amb barba pèl-roja i un altre africà, que havien matat el seu capità a Kortrijk i després havien fugit.

Les notícies viatjaven d’una ciutat a l’altra principalment als butlletins dels comerciants, que contenien sobretot informació comercial. L’Ebrima no sabia llegir, però pel que li havia dit en Carlos sabia que aquells butlletins només incloïen detalls dels crims si tenien alguna significació política: assassinats, aldarulls, revoltes. Una baralla de taverna en què tots els implicats eren soldats estrangers no tindria gaire interès.

Anvers estava envoltada d’aigua, va descobrir mentre n’exploraven els afores. A l’oest hi havia la gran extensió del riu Escalda, que traçava un revolt. Pels altres tres costats, la ciutat estava separada de terra ferma per un canal emmurallat. Per creuar els cursos d’aigua hi havia ponts, i tots menaven de dret a portes fortificades. Es deia que era la ciutat més rica de la terra, i naturalment tenia unes bones defenses.

Encara que els guàrdies no sabessin res del que havia passat a Kortrijk, deixarien passar uns homes afamats i esparracats que portaven espases? Els amics s’hi van acostar amb neguit.

Amb tot, no hi havia res que els fes pensar que els guàrdies busquessin tres fugitius de la justícia, cosa que alleujà l’Ebrima. Sí que els van mirar amb desconfiança pel seu aspecte —tots tres portaven la roba amb què havien pujat al José y María feia dos anys—, però quan en Barney va dir que eren parents d’en Jan Wolman, totes les sospites es van esvair. Els guàrdies fins i tot els van indicar com arribar a casa seva, prop d’aquella catedral tan alta que havien albirat de lluny.

Un seguit de molls llargs i estrets feien osques al perímetre de l’illa, travessada per una xarxa de canals plens de giragonses. Mentre caminaven pels carrers atrafegats de la ciutat, l’Ebrima es va preguntar com en Jan Wolman rebria dos cosins segons sense ni un ral i un africà. Potser aquella visita sorpresa no seria especialment benvinguda.

Van trobar la casa, alta i ben construïda, al costat d’una filera d’altres edificis iguals. Van trucar a la porta amb aprensió i els criats els van mirar amb suspicàcia. Però aleshores va aparèixer en Jan i els va rebre amb els braços oberts.

—Ets pastat al meu difunt pare quan era jove i jo només era un nen —va dir a en Barney. En Jan també tenia els cabells rogencs i els ulls marró daurat dels Willard.

Havien decidit no complicar la vida a en Jan amb tota la veritat sobre la fugida de Kortrijk. Però sí que li van dir que havien desertat de l’exèrcit espanyol perquè no els pagaven. En Jan els va creure, i fins i tot va semblar que pensava que els soldats que no havien cobrat tenien dret a desertar.

En Jan els va donar vi, pa i carn de bou freda, perquè es morien de gana. Després els va fer rentar i els va deixar camises netes, perquè, com els va dir afablement i amb franquesa, feien pudor.

L’Ebrima mai no havia estat en una casa com aquella. No era prou gran per considerar-la un palau, però tenia molt d’espai, sobretot tenint en compte que era dins d’una ciutat. No obstant això, estava atapeïda d’objectes i mobles cars: grans miralls de paret emmarcats; catifes turques; peces de vidre decorat de Venècia; instruments musicals i gerres i bols de ceràmica delicada que semblaven fets més per lluir-los que per utilitzar-los. Els quadres tampoc no s’assemblaven a res que l’Ebrima hagués vist mai. Als holandesos els devien agradar els quadres de gent com ells, que es relaxava llegint llibres, jugant a cartes i tocant música en estances còmodes com les que habitaven de debò, com si trobessin les seves pròpies vides més interessants que les dels profetes bíblics i les figures llegendàries, més habituals en l’art hispànic.

A l’Ebrima li van donar una cambra més petita que les d’en Barney i en Carlos, però no li van demanar que dormís amb els criats, i per tant va arribar a la conclusió que en Jan no estava segur del seu estatus.

Aquell vespre van seure a taula amb la família: la dona d’en Jan, la Hennie; la seva filla, l’Imke, i tres nens, en Frits, en Jef i en Daan.

Parlaven en una barreja d’idiomes. La llengua més estesa al sud i l’oest dels Països Baixos era el francès, i a les altres zones s’hi parlaven diferents dialectes del neerlandès. Com molts comerciants, en Jan es podia comunicar en diversos idiomes, incloent-hi el castellà i l’anglès.

La filla d’en Jan, l’Imke, tenia disset anys i era atractiva, amb un ample somriure de felicitat i els cabells rossos i arrissats; com una versió més jove de la Hennie. De seguida va sentir simpatia per en Barney; l’Ebrima va veure que en Carlos competia sense èxit per la seva atenció. En Barney tenia un somriure entremaliat que encantava a les noies. Des del punt de vista de l’Ebrima, en Carlos, tranquil i de confiança, seria més bon marit, però poques adolescents eren prou sàvies per adonar-se’n. A l’Ebrima no l’interessaven les noies joves, però la Hennie li va caure bé, semblava bondadosa i intel·ligent.

La Hennie va preguntar com era que s’havien allistat a l’exèrcit espanyol i l’Ebrima va començar a explicar la història, amb una barreja de castellà i francès amanida amb unes quantes paraules de dialecte, si les sabia. Va aprofitar al màxim els elements dramàtics, i aviat tota la taula l’escoltava. Hi va incloure els detalls del nou forn, fent èmfasi en el fet que en Carlos i ell havien treballat com a socis i iguals per inventar-lo. Va explicar que l’aire que hi entrava feia que la temperatura del foc fos tan alta que es produïa ferro fos, i que rajava constantment, cosa que els permetia produir una tona de metall al dia, i mentre parlava es va fixar que en Jan el mirava amb una nova forma de respecte.

Els Wolman eren catòlics, però van quedar horroritzats quan van saber com l’Església de Sevilla havia tractat en Carlos. En Jan va dir que una cosa així no podria passar mai a Anvers, però l’Ebrima va dubtar de si tenia raó, atès que l’Església dels dos països estava governada pel mateix Papa.

A en Jan, l’alt forn el va entusiasmar, i els va dir que havien de conèixer el seu principal proveïdor de metalls, l’Albert Willemsen, tan aviat com fos possible; l’endemà mateix, de fet.

L’endemà al matí van anar tots a un barri menys pròsper, a prop dels molls. L’Albert vivia en una casa modesta amb la seva esposa Betje; la seva filla Drike, una nena solemne de vuit anys; la seva atractiva germana, l’Evi, que era vídua, i el fill de l’Evi, en Matthus, que tenia uns deu anys. L’immoble de l’Albert s’assemblava sorprenentment a l’antiga llar d’en Carlos a Sevilla, amb un passatge que portava al taller del pati de darrere, on hi havia un forn i piles de mineral de ferro, pedra calcària i carbó. De seguida va accedir que en Carlos, l’Ebrima i en Barney construïssin un alt forn al seu pati, i en Jan va prometre deixar-los els diners que calguessin.

Durant els dies i setmanes següents van arribar a conèixer bé la ciutat. L’Ebrima es va quedar parat en veure com treballaven els holandesos: no només els pobres, que havien de treballar molt a tot arreu, sinó també els rics. En Jan era un dels homes més rics de la ciutat, però treballava sis dies per setmana. A Espanya, un home que tingués tants diners com ell s’hauria retirat a viure el camp, hauria comprat una hisenda i hauria contractat un majordom per cobrar els lloguers als camperols, per tal que les seves mans blanques i fines no haguessin de tocar els vils diners, i al mateix temps procuraria casar la filla amb un aristòcrata amb l’esperança que els seus néts tinguessin títols nobiliaris. Semblava que als holandesos no els importaven gaire els títols, i els agradaven els diners. En Jan comprava ferro o bronze i fabricava armes i municions; comprava velló a Anglaterra i el convertia en teles de llana que tornava a vendre als anglesos; comprava participacions en càrregues, tallers, granges i tavernes, que li donaven rendiments, i prestava diners a negocis en expansió, a bisbes que havien gastat per damunt dels seus ingressos, i també a prínceps. Sempre els cobrava interessos, és clar. Aquí no es feia cas de la prohibició de la usura per part de l’Església.

L’heretgia era un altre tema que no preocupava la gent d’Anvers. La ciutat era plena de jueus, musulmans i protestants; tots es distingien amb alegria per la seva roba i tots feien negocis en pla d’igualtat. Hi havia persones de molts colors: pèl-rojos com en Barney, africans com l’Ebrima, turcs de color marró clar amb bigotis prims, i xinesos groguencs amb cabells llisos de color negre blavós. Els habitants d’Anvers no odiaven ningú, tret dels que no pagaven els deutes. A l’Ebrima li va agradar la ciutat.

De la llibertat de l’Ebrima, no se’n va dir res. Cada dia anava al pati de l’Albert amb en Carlos i en Barney, i cada vespre menjaven tots a casa d’en Jan. Els diumenges, l’Ebrima anava a l’església amb la família, i després, a la tarda, mentre els altres homes dormien la mona del vi que havien begut amb el dinar, sortia discretament i buscava algun lloc fora ciutat on celebrar el ritual de l’aigua. Ningú no deia que l’Ebrima fos un esclau, però en altres aspectes la seva vida s’assemblava de manera preocupant a la que feia a Sevilla.

Mentre van estar treballant al pati, la germana de l’Albert, l’Evi, sovint aprofitava les estones que paraven per descansar per anar a seure amb ells. Tenia uns quaranta anys, estava una mica pleneta, com moltes dones holandeses de mitjana edat ben alimentades, i tenia una lluïssor especial als ulls, entre verds i blaus. Parlava amb tots ells, però sobretot amb l’Ebrima, que era més de la seva edat. Tenia una curiositat molt viva i li feia preguntes sobre la seva vida a l’Àfrica, insistint perquè li donés detalls que de vegades s’havia d’esforçar a recordar. Atès que era vídua i tenia un fill, era probable que busqués marit, i com que tant en Carlos com en Barney eren massa joves per interessar-s’hi, l’Ebrima va acabar preguntant-se si el mirava amb aquestes intencions. No havia tingut relacions íntimes amb cap dona des que havia deixat l’Elisa, però tenia l’esperança que fos una situació temporal: tenia molt clar que no pensava viure com un monjo.

Van trigar un mes a construir el nou forn.

Quan van estar a punt de provar-lo, les famílies d’en Jan i l’Albert van anar a veure’l.

En aquell moment l’Ebrima es va adonar que fins aleshores només havien fet la prova una vegada, i no podia estar segur que el segon intent sortís bé. Quedarien tots tres com uns idiotes si fallava. I encara pitjor, un fracàs seria fatal per al seu futur, i això el va fer adonar-se que, sense ser-ne gaire conscient, havia esperat poder-se establir allà i guanyar-s’hi la vida. I no suportava la idea de quedar com un babau davant de l’Evi.

En Carlos va encendre el foc, l’Ebrima hi va abocar el mineral de ferro i la calç i en Barney va fuetejar els dos cavalls que feien funcionar el mecanisme de les manxes. Com l’altre cop, van haver d’esperar molta estona, mossegant-se les ungles.

En Barney i en Carlos, nerviosos, no paraven quiets. L’Ebrima feia un esforç per conservar el seu posat impertorbable habitual. Tenia la sensació d’estar-s’ho jugant tot a una sola carta.

Els espectadors van començar a avorrir-se una mica. L’Evi es va posar a parlar amb la Hennie sobre els problemes de tenir fills adolescents. Els tres fills d’en Jan perseguien la filla de l’Albert pel pati. La dona de l’Albert, la Betje, els va oferir taronges en una safata. L’Ebrima estava massa tens per menjar res.

Aleshores va començar a sortir el ferro fos.

El metall líquid fluí lentament des de la base del forn fins als canals de pedra que havien preparat. Al principi anava tan a poc a poc que feia angúnia, però el flux va guanyar força de seguida i començà a omplir els forats en forma de lingot que hi havia a terra. L’Ebrima va abocar més matèria primera a la part superior del forn.

Va sentir que l’Albert deia, sorprès:

—Mireu això… No para de sortir!

—Exacte —va dir l’Ebrima—. Sempre que aneu alimentant el forn, us anirà donant ferro.

—És ferro de primera fosa —el va avisar en Carlos—. S’ha de purificar abans de fer-lo servir.

—Ja ho veig —va dir l’Albert—. Però igualment és impressionant.

—I dieu que el rei de Castella va fer cara de fàstic davant d’aquest invent? —va dir en Jan, com si no s’ho pogués creure.

—No crec que el rei Felip n’arribés a tenir notícia —va explicar en Carlos—. Però els altres fabricants de ferro de Sevilla es van sentir amenaçats. En general, allà baix no els agraden els canvis. Les persones que dirigeixen les nostres indústries són molt conservadores.

En Jan va fer que sí amb el cap.

—Suposo que és per això que el rei compra tants canons a estrangers com jo… perquè la indústria del seu país no en produeix prou.

—I després es queixen que quan la plata d’Amèrica arriba a les Espanyes de seguida se’n torna a anar.

—Bé, com que nosaltres som mercaders holandesos i no grans d’Espanya —va dir somrient en Jan—, proposo que entrem a la casa, beguem una mica i parlem de negocis.

Van entrar i van seure al voltant de la taula. La Betje els va portar cervesa i salsitxes fredes. L’Imke va donar panses als nens perquè els deixessin tranquils.

—Els primers beneficis del nou forn es faran servir per pagar el meu préstec, amb els interessos —va dir en Jan.

—Naturalment —va contestar en Carlos.

—Després, els diners s’haurien de repartir entre l’Albert i vosaltres. També ho veieu així?

L’Ebrima es va adonar que la paraula «vosaltres» era deliberadament ambigua. En Jan no sabia si s’havia de considerar l’Ebrima un soci igual que en Carlos i en Barney.

Ara no era el moment de ser humil.

—Nosaltres tres hem construït junts el forn —va dir l’Ebrima—: en Carlos, en Barney i jo.

Tots van mirar en Carlos, l’Ebrima va aguantar la respiració. En Carlos va dubtar. Havia arribat la prova de debò. Quan eren al rai, no li havia costat gens dir: «Ets un home lliure», però ara la situació era diferent. Si el reconeixia com el seu igual davant d’en Jan Wolman i l’Albert Willemsen, tindria el valor d’un compromís.

I seria lliure.

Finalment, en Carlos va dir:

—Ho dividirem en quatre parts, doncs: l’Albert, en Barney, l’Ebrima i jo.

A l’Ebrima el cor li va fer un salt, però va mantenir una expressió neutra. Va mirar un moment l’Evi i va veure, lleugerament impressionat, que semblava satisfeta.

Va ser aleshores que en Barney va deixar caure la notícia que va sorprendre tothom.

—A mi no m’hi compteu —va dir.

—Però què dius? —va exclamar en Carlos.

—Sou l’Ebrima i tu, els que vau inventar el forn —va dir en Barney—. Jo no he fet gairebé res. A més, no em penso quedar a Anvers.

L’Ebrima va sentir que l’Imke feia un crit ofegat. S’enduia una desil·lusió: s’havia enamorat d’en Barney.

—I on aniràs, Barney? —va voler saber en Carlos.

—A casa —va contestar—. Fa més de dos anys que vaig perdre el contacte amb la meva família. Quan vam arribar a Anvers, vaig saber per en Jan que la meva mare ho va perdre tot amb la presa de Calais. El meu germà, en Ned, ja no treballa al negoci familiar perquè no hi ha negoci familiar, sinó que és una mena de secretari a la cort de la reina Elisabet. Els vull veure tots dos. Vull comprovar que estiguin bé.

—Com aniràs a Kingsbridge?

—Ara mateix hi ha un vaixell de Combe Harbour que ha atracat aquí, a Anvers: el Hawk, propietat d’en Dan Cobley i capitanejat per en Jonas Bacon.

—No et pots pagar el passatge… No tens diners.

—Ahir vaig parlar amb el primer oficial, en Jonathan Greenland, a qui conec des que era petit. Durant el viatge fins aquí se’ls ha mort un membre de la tripulació, el ferrer i fuster del vaixell, i he agafat la seva feina, només per al viatge fins a casa.

—Però com et guanyaràs la vida, a Anglaterra, si el negoci de la teva família ja no existeix?

En Barney va respondre amb el somriure despreocupat que trencava el cor de les noies com l’Imke.

—No ho sé —va dir—. Ja se m’acudirà alguna cosa.