II

La Sylvie hauria donat el que fos per tenir un cavall. Mentre corria de casa en casa, alertant els membres de la congregació amb qui solien trobar-se al paller de l’estable, sentia una frustració profunda, que fregava la histèria. Cada dos per tres s’havia d’aturar per assegurar-se de trobar la casa correcta, després explicar la situació a la família, convèncer-los que no eren imaginacions seves i, en acabat, córrer cap a la família de protestants més propera. Tenia un pla perfectament dissenyat: es desplaçava cap al nord al llarg de la rue Saint Martin, la principal artèria que travessava la ciutat pel mig, fent via pels carrers laterals en distàncies curtes. Tot i així, només aconseguia avisar tres o quatre cases per hora. Si hagués tingut un cavall hauria anat el doble de ràpid.

També hauria estat menys vulnerable. Un borratxo ho tenia més complicat per donar estrebada a una noia jove i forta i fer-la caure del cavall. Però anant a peu i sola en la foscor dels carrers de París, tenia por que passés qualsevol cosa i ningú ho veiés.

En aproximar-se a la casa del marquès de Lagny, no gaire més enllà del magatzem que tenia a tocar de la muralla, va sentir unes campanes llunyanes. Va arrufar el front. Què era allò? Que les campanes repiquessin en un moment inesperat acostumava a significar que hi havia crisi. El so va créixer, s’adonà que les esglésies, l’una rere l’altra, s’anaven afegint al cor. Una emergència de punta a punta de la ciutat només podia voler dir una cosa: el temor que havien compartit en Ned i ella quan no havien trobat el quadern d’en Pierre no era infundat.

Al cap d’uns minuts va arribar a casa del marquès i va tustar a la porta. Va obrir ell mateix; devia estar despert mentre el servei dormia. La Sylvie s’adonà que era la primera vegada que el veia desproveït del barret amb incrustacions de pedres precioses. Tenia la closca pelada amb una coroneta de monjo.

—Com és que repiquen les campanes? —va preguntar.

—Perquè ens mataran a tots plegats —va respondre la Sylvie, i hi va entrar.

Ell la va portar fins a la saleta. Era vidu, i els seus fills es criaven en un altre lloc, de manera que segurament estava sol a la casa, sense comptar el servei. La Sylvie va veure que havia estat llegint a la llum d’un canelobre de ferro forjat. Va reconèixer el llibre, era un dels que ella li havia venut. Tenia un garrafó de vi al costat de la cadira i n’hi va oferir. La Sylvie es va adonar que tenia gana i set; feia hores que corria. Es va empassar un got de vi d’un sol glop, però va rebutjar el segon.

Li va explicar que s’havia ensumat que els ultracatòlics iniciarien un atac, i ella havia fet una carrera per tota la ciutat alertant els protestants, però ara temia que ja havia esclatat, i era massa tard per alertar la gent.

—Me n’haig d’anar a casa —va dir.

—N’estàs segura? Potser val més que et quedis aquí.

—Haig de comprovar que la meva mare estigui bé.

Ell l’acompanyà fins a la porta. En girar el mànec, algú va trucar des del carrer.

—No obriu! —va dir la Sylvie, però ja era massa tard.

Mirant per damunt de l’espatlla del marquès la Sylvie va veure un home d’alt llinatge plantat al llindar de la porta amb una colla d’homes al darrere. El marqués el reconegué.

—Vescomte Villeneuve! —va dir tot sorprès.

En Villeneuve duia un abric vermell car, però la Sylvie s’espantà en veure que portava una espasa a la mà.

El marquès conservava la calma.

—Què veniu a fer a casa meva a aquesta hora de la nit, vescomte?

—L’obra de Crist —va dir en Villeneuve, i d’una esgarrapada va clavar l’espasa a la panxa del marquès.

La Sylvie va fer un crit.

El marquès també, de dolor, i tot seguit va caure de genolls.

Mentre en Villeneuve retirava amb dificultat l’espasa dels budells de la seva víctima, la Sylvie va fugir pel passadís fins al fons de la casa. Va obrir una porta, la va travessar corrents i es va trobar en una gran cuina.

A París, com a tot arreu, els criats no es podien permetre el luxe de tenir un llit, i dormien al terra de la cuina; en aquell moment, la meitat del servei s’havia despertat i preguntava amb veus esglaiades què passava.

La Sylvie va córrer per l’habitació, esquivant els homes i les dones que s’acabaven de despertar, i va arribar a la porta de l’altre extrem. Estava tancada, i no hi havia cap clau a prop.

Va veure una finestra oberta, que ventilava aquella estança atapeïda les nits d’agost, i sense pensar-s’ho dues vegades s’hi va enfilar i va saltar a fora.

Es va trobar en un pati amb un galliner i un colomar. Al fons de tot hi havia una tàpia de pedra alta amb una porta. Va intentar obrir-la, però era tancada. Hauria plorat de frustració i terror.

De la cuina que havia deixat enrere li arribaven crits: en Villeneuve i els seus homes ja hi devien haver entrat. Probablement havien donat per fet que tot els servents eren protestants, com el seu amo —era el que se solia fer—, i els matarien a tots abans d’anar darrere d’ella.

La Sylvie es va enfilar a la teulada del galliner i va esvalotar totes les gallines. Un metre separava la teulada de la part superior de la tàpia del pati. La Sylvie hi va saltar al damunt. En aterrar sobre l’estret relleix, va perdre l’equilibri i va picar de genolls; es va fer mal, però no va caure. Va baixar per l’extrem més allunyat del recinte i va anar a petar a un carreró pudent.

Va córrer fins al final del passatge i desembocà a la rue du Mur. Aleshores se’n va anar cap al magatzem, tant de pressa com li permetien les seves forces. Hi va arribar sense creuar-se amb ningú. Va obrir el pany de la porta, s’hi va esmunyir i va tancar amb clau.

Estava sana i estàlvia. Va recolzar-se a la porta amb la galta. «Ho he aconseguit —va pensar amb un estrany sentiment d’eufòria, i un pensament inesperat li va venir al cap—: Ara que he conegut en Ned Willard no vull morir».