VII

L’estiu va portar noves esperances a l’Alison, que s’animava amb el bon temps. Només el cercle més íntim de Chartley Manor estava al corrent de la correspondència secreta amb l’Anthony Babington, però el bon humor de Maria alegrava tothom.

L’Alison era optimista, però no confiava a cegues en en Babington. Li hauria agradat saber-ne més coses. Venia d’una bona família catòlica, però no es podia dir gairebé res més d’ell. Només tenia vint-i-quatre anys. De debò seria capaç d’encapçalar una revolta contra una reina que s’havia mantingut fermament al poder durant vint-i-set-anys? L’Alison volia saber quins plans hi havia.

Els detalls van arribar el juliol del 1586.

Després d’un intercanvi inicial de cartes que va servir per establir contacte i assegurar a totes dues parts que el canal de comunicació funcionava, en Babington va enviar tot un resum del que proposava. La missiva va arribar en una bóta de cervesa i el secretari de Maria, Claude Nau, va descodificar el missatge. L’Alison va seure amb Maria i en Nau al dormitori de la reina, a Chartley Manor, i va llegir atentament el paper.

Era tot un estímul.

—En Babington parla d’«aquesta gran gesta honorable» i «la darrera esperança que tenim de recuperar la fe dels nostres pares», però també diu més coses —va explicar en Nau, mirant el text que havia desxifrat—. Fa una llista de sis accions necessàries perquè un alçament tingui èxit. La primera és la invasió d’Anglaterra per part d’una força estrangera. La segona, que aquesta força sigui prou gran per garantir la victòria militar.

—El duc de Guisa té seixanta mil homes, això ens han dit —va dir Maria.

L’Alison esperava que fos veritat.

—Tercer, cal triar els ports on els exèrcits puguin desembarcar i obtenir provisions.

—Ja es va decidir fa temps, crec, i es van enviar mapes al meu cosí, el duc Enric —va dir Maria—. Però potser en Babington no ho sap.

—Quart, quan arribin, els ha de rebre una força local considerable per protegir el desembarcament d’un contraatac immediat.

—La gent s’alçarà espontàniament —va dir Maria.

L’Alison va pensar que potser necessitarien una empenta, però allò es podia arreglar.

—En Babington ha pensat en això —va dir en Nau—. Ha escollit homes que descriu com «els vostres lloctinents», a l’est, el nord, el sud de Gal·les, el nord de Gal·les i els comtats de Lancaster, Derby i Stafford.

L’Alison, impressionada pel que sentia, va pensar que allò semblava molt ben organitzat.

—«En cinquè lloc, cal alliberar la reina Maria» —va llegir en Nau en veu alta—. «Jo mateix, amb deu cavallers i un centenar de seguidors nostres, emprendré la tasca d’alliberar la vostra reial persona de les mans dels vostres enemics».

—Bé —va dir Maria—. Aquí sir Amias Paulet no té ni de lluny cent guàrdies, i en tot cas la majoria s’allotgen a les cases dels voltants, no al casal. Abans no els pugui reunir, farà molt que haurem fugit.

L’Alison se sentia cada cop amb més energia.

—I en sisè lloc, és clar, cal matar l’Elisabet. En Babington diu: «Per despatxar la usurpadora, de l’obediència a la qual ens allibera la seva excomunió, hi ha sis cavallers, tots amics personals meus, que pel seu zel envers la causa catòlica i el servei a Sa Majestat s’encarregaran de la tràgica execució». Crec que no podria estar més clar.

Era ben veritat, va pensar l’Alison, i es va esgarrifar un moment de pensar en l’assassinat d’una reina.

—Hi he de respondre de seguida —es va afanyar a dir Maria.

—Hauríem d’anar amb compte amb què diem —va advertir en Nau, que semblava neguitós.

—Només puc dir una cosa, i és que sí.

—Si la vostra carta caigués en les mans equivocades…

—Anirà a mans segures, i estarà xifrada.

—Però si les coses sortissin malament…

Maria es va posar vermella, i l’Alison va saber al moment que aquella vermellor era a causa de la ira i la frustració acumulades durant els darrers vint anys.

—M’he d’aferrar a aquesta oportunitat. Si no, no tic cap esperança.

—La vostra resposta a en Babington serà una prova de traïció.

—Doncs que així sigui —va sentenciar Maria.