XI

En Babington va resultar difícil de trobar. En Ned va escorcollar totes les cases de Londres on el conspirador s’havia allotjat sense esbrinar cap pista. Va organitzar una persecució d’abast nacional, enviant una descripció d’en Babington i els seus associats als xèrifs, capitans de ports i lloctinents reials dels comtats. Va enviar dos homes a la casa dels pares d’en Babington a Derbyshire. En tots els comunicats amenaçava amb la pena de mort a qualsevol que ajudés algun dels conspiradors a fugir.

De fet, en Ned no estava especialment amoïnat per en Babington. Ell ja no representava cap perill important. La seva trama havia quedat desarticulada. Maria havia estat traslladada, la majoria de conspiradors eren interrogats en aquells moments a la Torre de Londres i en Babington mateix era un fugitiu. A hores d’ara, tots els nobles catòlics que s’havien estat preparant per fer costat a la invasió devien estar tornant a desar les velles armadures.

Això no obstant, en Ned sabia per llarga i trista experiència que era molt fàcil que una nova conspiració sorgís de les cendres de l’anterior. Havia de trobar una manera d’aconseguir que fos impossible. Creia que el judici per traïció a Maria Estuard la desacreditaria als ulls de tothom, tret dels seus partidaris més fanàtics.

I hi havia un home al qual desitjava capturar amb desesperació. Tots els presoners que havia interrogat havien esmentat en Jean Langlais. Tots deien que no era francès, sinó anglès, i alguns l’havien conegut al Seminari Anglès. El descrivien com un home més aviat alt, d’uns cinquanta anys, que començava a quedar-se calb a la part superior del cap: aparentment el seu aspecte no tenia res de distintiu. Ningú no sabia com es deia de debò ni d’on venia.

El fet mateix que se sabés tan poc d’una persona tan important, per a en Ned volia dir que era extraordinàriament competent i, per tant, perillós.

Ara, després d’interrogar en Robert Pooley, sabia que tant en Langlais com en Babington havien estat a la casa minuts abans de la batuda. Segurament eren els dos homes que els seus guàrdies havien vist fugir corrent de l’església del costat, quan un ramat de bens va obstruir el carrer i els va facilitar la fugida. A en Ned se li havien escapat per molt poc. I probablement encara estaven junts, amb els altres pocs conspiradors que quedaven lliures.

Va necessitar deu dies per trobar-los la pista.

El 14 d’agost, un genet esporuguit va arribar a la casa de Seething Lane dalt d’un cavall suat. Era un dels membres més joves de la família Bellamy, catòlics ben coneguts però no sospitosos de traïció. En Babington i els altres fugitius s’havien presentat a casa de la seva família, Uxendon Hall, a prop del poble de Harrow-on-the-Hill, a uns vint quilòmetres a l’oest de Londres. Esgotats i morts de gana, havien suplicat que els emparessin. Els Bellamy els havien donat menjar i beguda —afirmaven que els hi havien obligat amenaçant-los de mort—, però havien insistit que els fugitius abandonessin la casa i seguissin el seu camí. Ara la família estava aterrida pensant que els podien penjar per col·laboradors i frisaven per demostrar la seva lleialtat ajudant les autoritats a atrapar els conspiradors.

En Ned va ordenar que portessin cavalls immediatament.

Forçant els animals, els seus homes d’armes i ell van trigar menys de dues hores a arribar a Harrow-on-the-Hill. Com suggeria el mateix nom, el poble estava encimbellat en un turó que sobresortia entre els camps dels voltants, i presumia de tenir una petita escola que havia posat en marxa feia poc un pagès local. En Ned es va aturar a la taverna del poble i es va assabentar que un grup de forasters sospitosos, espellifats, havien passat abans per allà, a peu, en direcció al nord.

Guiats pel jove Bellamy, el grup va seguir la carretera fins al límit de la parròquia de Harrow, marcat amb una pedra antiquíssima, i pel poble del costat, que en Bellamy va dir que es deia Harrow Weald. Passat el poble, en un hostal anomenat The Hart, van atrapar la presa.

En Ned i els seus homes van entrar a l’edifici amb les espases desembeinades i a punt per lluitar, però el grupet d’en Babington no va oferir gens de resistència.

En Ned els va observar amb atenció. Estaven en un estat lamentable, s’havien tallat els cabells sense traça i s’havien embrutat la cara amb alguna mena de suc en un mal intent de disfressar-se. Eren joves nobles acostumats a dormir en llits tous, però feia deu dies que passaven penalitats. Quan els van atrapar, gairebé semblaven alleujats.

—Qui de vosaltres és en Jean Langlais? —va demanar en Ned.

Va passar un moment sense que ningú respongués. Finalment, en Babington va dir:

—No és aquí.