V

En Rollo va cavalcar de nit, canviant de cavall quan podia, i va arribar a New Castle el dimarts 5 de novembre al matí. Allà, ell i el comte Bartlet esperaven angoixats el missatger de Londres que els portaria la joiosa notícia de la mort del rei.

A la capella que formava part del complex del castell hi havia dotzenes d’espases, pistoles i armadures. Tan bon punt fos informat que el rei era mort, en Bartlet convocaria els catòlics lleials i els armaria; tot seguit marxarien cap a Kingsbridge, on en Rollo faria una missa en llatí a la catedral.

Si alguna cosa no anava a l’hora, i les notícies de Londres no eren les que en Rollo esperava, disposava d’un pla alternatiu: tenia un cavall ràpid a punt i un parell d’alforges plenes amb tot el que havia de menester. Cavalcaria fins a Combe Harbour i embarcaria en el primer vaixell que salpés cap a França. Amb una mica de sort, s’hauria escapat abans que en Ned Willard tanqués els ports d’Anglaterra per capturar els conspiradors.

Era gairebé impossible que els arribés la notícia el mateix dimarts. Tot i això, en Rollo i en Bartlet van estar desperts fins tard, per si de cas. En Rollo va passar la nit nerviós, i dimecres es va llevar a trenc d’alba. El món havia canviat? Anglaterra estava en plena revolució? Segurament tindrien les respostes aquell mateix dia, abans que es pongués el sol.

Ho van descobrir aviat.

Mentre en Rollo esmorzava amb en Bartlet i la família, van sentir cascos de cavalls repicant al pati de davant de casa. Es van aixecar de taula d’un bot, van baixar de pressa les escales i van sortir per la porta principal, morts d’impaciència per saber què havia passat.

Al pati voltaven una dotzena d’homes a cavall. Al primer moment, no es veia clar qui hi estava al capdavant. En Rollo escrutà les cares, buscant-ne alguna de coneguda. Tots anaven fortament armats, alguns amb espases i dagues, i d’altres amb armes de foc.

Aleshores en Rollo distingí en Ned Willard.

Es va quedar glaçat. Què significava allò? El pla havia fracassat? O era que havia començat la revolució i en Ned duia a terme una acció de rereguarda desesperada amb les minses restes del govern protestant?

En Ned li va donar la resposta a l’instant.

—He trobat la pólvora —va dir.

Aquells mots es clavaren en en Rollo com si fossin bales. Va sentir el tret al cor. La conspiració havia fracassat. La ràbia el cremà per dins quan va pensar que en Ned havia frustrat els seus esforços una vegada rere l’altra al llarg dels anys. El que més hauria desitjat al món era posar-li les mans al coll i escanyar-lo.

Però va procurar reprimir els sentiments i pensar amb claredat. En Ned havia trobat la pólvora, però com havia sabut que era ell qui l’hi havia posat?

—M’ha traït la meva germana? —va demanar.

—T’ha guardat el secret trenta anys més del compte.

Traït per una dona. No se n’hauria d’haver refiat mai.

Li va venir al cap el cavall que tenia a punt. Hi havia una petita possibilitat d’escapar-se d’aquella colla d’homes forts, si arribava a l’estable i fugia a cavall?

Va ser com si en Ned li llegís el pensament.

—Vigileu-lo atentament —ordenà assenyalant-lo—. Fa trenta anys que se m’escapa d’entre les mans.

Un dels homes va alçar un arcabús de canó llarg i el va apuntar al nas. Era una arma vella, de les de clau de metxa, i ell va clissar la metxa lluent a punt de ser colpejada pel percussor.

En aquell instant, en Rollo va saber que tot s’havia acabat.

El comte Bartlet va començar a protestar en to fanfarró, però en Rollo estava impacient perquè allò s’acabés. Tenia setanta anys i no li quedava cap motiu per viure. S’havia passat tota la vida intentant destruir la monarquia herètica d’Anglaterra i havia fracassat. Ja no tindria cap més oportunitat.

El xèrif Matthewson, nét del xèrif que en Rollo recordava de quan era jove, es va adreçar a en Bartlet.

—Si us plau, no busqueu raons, milord —li va dir en veu ferma però tranquil·la—. No serà bo per a ningú.

El to raonable del xèrif i les protestes irades d’en Bartlet eren com una remor de fons. Sentint-se com si estigués immers en un somni, o potser en una obra de teatre, es va ficar la mà dins del gipó i en va treure una daga.

L’ajudant del xèrif que l’apuntava amb una arma va cridar, espantat: «Deixa anar el punyal!». L’arcabús li va tremolar a les mans, però el va poder mantenir apuntant-lo a la cara.

Es va fer un silenci i tothom va clavar els ulls en en Rollo.

—Et mataré —va dir a l’ajudant.

No tenia intenció de matar-lo ni de fer res que s’hi acostés, però va alçar la daga ben amunt, vigilant de no moure el cap perquè l’ajudant no errés el tret.

—Prepara’t per morir —va tornar-hi.

Rere l’ajudant, en Ned es va moure.

L’home armat va prémer el gallet i la metxa encesa entrà en contacte amb la pólvora de la cassoleta. En Rollo va veure l’esclat de llum i va sentir una detonació, i a l’instant va saber que li havien fet creure que tindria una mort fàcil. A l’últim segon, en Ned havia apartat el canó amb un cop de mà. En Rollo va sentir una forta fiblada al costat del cap, es va notar la sang a l’orella i va comprendre que la bala només l’havia fregat.

En Ned el va engrapar pel braç i li va prendre la daga.

—Encara no he acabat amb tu —li va dir.