III

En Barney va interrogar en Jonathan Greenland tan aviat com el Hawk va ser a alta mar i la tripulació va poder pensar en alguna cosa més que no fos governar el vaixell.

En Jonathan havia passat el darrer hivern a Kingsbridge i n’havia marxat per tornar a la nau feia poques setmanes; per tant, sabia les últimes notícies. Havia anat a veure la mare d’en Barney, suposant que, com sempre, l’Alícia estaria àvida de tenir novetats de mar enllà. L’havia trobat asseguda al saló del davant de la gran casa, mirant la façana de ponent de la catedral sense fer res, envoltada de llibres de comptes vells però sense obrir-los mai. Aparentment, assistia a les reunions del consell municipal, però no hi intervenia. A en Barney li costava imaginar-se la seva mare sense fer negocis. Des que ell tenia memòria, la vida de l’Alice eren els tractes, els percentatges i els beneficis; el repte de guanyar diners comerciant l’absorbia completament. Aquella transformació no presagiava res de bo.

Sir Reginald Fitzgerald, que havia tramat la ruïna de l’Alice, encara era el batlle de Kingsbridge i vivia a Priory Gate, el seu grandiós palau nou, li va explicar en Jonathan. El bisbe Julius, però, havia caigut en desgràcia. La reina Elisabet havia trencat totes les seves promeses i havia fet tornar Anglaterra al protestantisme. Va exigir a tots els sacerdots que fessin el jurament de supremacia, pel qual li prometien fidelitat com a governadora suprema de l’Església d’Anglaterra; negar-s’hi es considerava traïció. Gairebé tot el clergat de menys categoria hi havia accedit, però la majoria d’antics bisbes catòlics ho havien rebutjat. Els haurien pogut executar, però la reina Elisabet havia jurat que no mataria persones a causa de la seva religió i ho estava complint… de moment. La majoria de bisbes simplement van ser apartats dels seus càrrecs. En Julius vivia amb dos o tres antics monjos en una casa al costat de l’església de Saint Mark, al nord de Kingsbridge. En Jonathan l’havia vist borratxo a la fonda Bell, un dissabte a la nit, dient a tothom que el volgués escoltar que la fe catòlica veritable tornaria aviat. Feia llàstima, va dir en Jonathan, però en Barney va pensar que aquell vell sacerdot malvat es mereixia alguna cosa pitjor.

En Jonathan també va explicar a en Barney els atractius de la vida al mar. Ell es trobava com a casa a bord del vaixell: estava colrat pel sol, prim i nerviüt, tenia les mans i els peus endurits i es movia com un esquirol per les eixàrcies. Cap al final de la guerra contra França, el Hawk havia capturat una nau francesa. La tripulació havia compartit els beneficis amb el capità Bacon i en Dan Cobley, i en Jonathan havia rebut un extra de seixanta lliures a més de la paga. Havia comprat una casa a Kingsbridge per a la seva mare vídua i s’havia afegit un altre cop a la tripulació amb l’esperança de tornar a tenir la mateixa sort.

—Però ja no estem en guerra —va dir en Barney—. Ara, si captureu un vaixell francès, sereu culpables de pirateria.

—No passarà gaire temps abans que estiguem en guerra un altre cop amb algú o altre —va dir en Jonathan arronsant les espatlles.

Va estirar una corda per comprovar un nus que era evident que ja no es podia lligar més fort, i en Barney va suposar que no volia que li fes gaires preguntes sobre la pirateria.

En Barney va canviar de tema i va preguntar pel seu germà.

En Ned havia anat a Kingsbridge per Nadal, abrigat amb una capa negra nova i cara, i aparentant més dels vint anys que tenia. En Jonathan sabia que treballava per a sir William Cecil, que era secretari d’Estat, i a Kingsbridge la gent deia que cada vegada era més poderós a la cort, malgrat la seva joventut. En Jonathan havia parlat amb ell a la catedral el dia de Nadal, però no havia esbrinat gran cosa: havia estat molt vague respecte de què feia exactament per a la reina, i va deduir que estava ficat en el món ple de secrets de la diplomàcia internacional.

—Em moro de ganes de veure’ls —va dir en Barney.

—Ja m’ho penso.

—Ja només deuen faltar un parell de dies.

En Jonathan va comprovar una altra corda i després va apartar la mirada.

Ningú no esperava haver de lluitar en una travessia pel canal de la Mànega des d’Anvers fins a Combe Harbour, però en Barney creia que s’havia de guanyar el passatge assegurant-se que l’armament del Hawk estigués a punt en cas de necessitat.

Els vaixells mercants havien de tenir canons, igual que qualsevol altre vaixell. La navegació marítima era plena de perills. En temps de guerra, els vaixells d’un país podien atacar legítimament els vaixells de l’enemic, i tots els països importants tan aviat estaven en guerra com en pau. En temps de pau, la mateixa activitat es considerava pirateria, però es feia gairebé igual. Tots els vaixells s’havien de poder defensar.

El Hawk tenia dotze canons, tots falconets de bronze, una mena de canó petit que disparava bales de menys de dos quilos. Els falconets eren a la coberta d’artilleria, just a sota de la coberta superior, sis a cada banda. Disparaven per uns forats quadrats fets a la fusta. El disseny dels vaixells havia canviat per adaptar-se a aquesta necessitat. En els vaixells més antics, aquestes portaleres haurien debilitat greument l’estructura del buc. Però el Hawk estava construït amb posts superposades; una estructura de taulons gruixuts li donava força, mentre que les fustes del casc estaven unides a l’esquelet igual que la pell de damunt de les costelles. Aquest tipus d’estructura tenia l’avantatge addicional que les bales de canó enemigues podien fer diversos forats al casc sense que el vaixell s’enfonsés de manera inevitable.

En Barney va netejar i greixar els canons, va comprovar que poguessin córrer bé damunt les rodes, hi va fer petites reparacions aprofitant les eines que havia deixat l’anterior ferrer, que havia mort. Va examinar les municions; totes les boques dels canons tenien la mateixa mida i es podien intercanviar les bales de ferro colat que disparaven.

La seva tasca més important era mantenir la pólvora en bon estat. Tendia a agafar humitat, sobretot a alta mar, i en Barney va assegurar-se que hi hagués sacs de cordill amb trossos de carbó vegetal penjats del sostre de la coberta d’artilleria, perquè l’aire fos més sec. L’altre perill era que els ingredients de la pólvora (salnitre, sofre i carbó) se separessin amb el pas del temps i el salnitre, més pesant, anés cap al fons, de manera que la barreja no fos eficaç. A l’exèrcit, en Barney havia après que calia capgirar els barrils de pólvora un cop per setmana.

Fins i tot va calcular l’abast dels canons. No volia malgastar municions, però el capità Bacon li va deixar disparar unes quantes bales. Tots els tubs dels canons reposaven en monyons, una mena de nanses que sobresortien a banda i banda i que s’encaixaven a la curenya mitjançant unes ranures, de manera que el canó es pogués inclinar fàcilment cap amunt o cap avall. Amb el canó en un angle de quaranta-cinc graus, l’altitud per assolir la distància màxima, els falconets podien disparar una bala d’encara no dos quilos a uns mil quatre-cents metres de distància. L’angle es canviava aixecant l’extrem del canó amb tascons. Amb el canó en horitzontal, la bala queia a l’aigua amb una gran esquitxada a menys de tres-cents metres. Així, en Barney va descobrir que cada set graus d’elevació respecte de l’horitzontal s’afegien uns dos-cents metres d’abast al canó. Havia portat de l’exèrcit un transportador de ferro, amb una plomada i un semicercle graduat per mesurar angles. Si introduïa el llarg braç de l’instrument a la boca del canó, podia mesurar amb precisió l’angle de la peça. A terra, funcionava bé. Al mar, el moviment constant del vaixell feia que no es pogués disparar amb tanta precisió.

El quart dia, en Barney ja no tenia res més per fer i es va trobar un altre cop a la coberta amb en Jonathan. Estaven travessant una badia. La costa era a babord, com sempre des que el Hawk havia sortit de l’estuari de l’Escalda occidental i havia entrat al canal de la Mànega. En Barney no era cap expert en navegació, però pensava que a hores d’ara ja haurien de tenir la costa anglesa a estribord. Va arrufar les celles.

—Quant creus que trigarem a arribar a Combe Harbour?

—No ho sé —va dir en Jonathan amb una arronsada d’espatlles.

A en Barney li va venir al cap una possibilitat molt desagradable.

—Ens dirigim a Combe Harbour, oi?

—A la llarga, sí.

En Barney es va espantar encara més.

—A la llarga?

—El capità Bacon no em revela les seves intencions. Ni a ningú més, per cert.

—Però em sembla que tu creus que no anem cap a casa.

—Jo miro la costa.

En Barney s’hi va fixar més. Al fons de la badia, just al costat de la costa, una petita illa sortia abruptament de l’aigua, formant una muntanyeta amb una gran església encimbellada al capdamunt, com una gavina gegant. Li sonava d’alguna cosa i es va adonar, consternat, que ja l’havia vist abans… dos cops. L’anomenaven Mont-Saint-Michel i hi havia passat de camí cap a Sevilla, feia tres anys, i un altre cop en el viatge d’Espanya als Països Baixos feia dos anys.

—Anem cap a Espanya, oi? —va dir a en Jonathan.

—Això sembla.

—No me n’havies dit res.

—No ho sabia. I, a més, necessitem un artiller.

En Barney es podia imaginar per a què necessitaven un artiller. I això explicava per què en Bacon l’havia contractat tenint tan poca feina de ferrer.

—Així, doncs, en Bacon i tu m’heu enganyat perquè formi part de la tripulació.

En Jonathan va tornar a arronsar les espatlles.

En Barney va mirar cap al nord. Combe Harbour era a noranta-cinc quilòmetres en aquella direcció. Va girar la vista cap a l’església de l’illa. Estava a uns dos o tres quilòmetres de distància, i les onades eren d’almenys un metre. No hi podia arribar nedant, i ho sabia. Seria un suïcidi.

Després d’un llarg moment, va preguntar:

—Però després de Sevilla tornarem Combe Harbour, oi?

—Potser sí —va contestar en Jonathan—, o potser no.