II

El mar no l’hauria d’estimar ningú, però en Barney l’estimava. La sensació de navegar l’omplia d’energia, amb el vent fent petar les veles i les onades brillant a sota el sol.

En aquell sentiment hi havia una part de bogeria. El mar era perillós. La flota anglesa encara no havia albirat l’enemic i ja havien perdut una embarcació, el Marengo, en una forta tempesta a la badia de Biscaia. Fins i tot amb bon temps, hi havia el perill constant de ser atacats per vaixells de països enemics, o inclús per pirates que feien veure, fins a l’últim moment, que eren amics. Pocs mariners arribaven a vells.

El fill d’en Barney l’havia volgut acompanyar en aquell viatge. L’Alfo volia estar a primera línia, defensant el seu país. Estimava Anglaterra i sobretot Kingsbridge. Però en Barney s’hi havia negat amb fermesa. L’autèntica passió de l’Alfo era el comerç. En això era molt diferent del seu pare, que sempre havia odiat els llibres mestres. A més, una cosa era que en Barney s’hi jugués la vida, i una altra de molt diferent posar en perill el seu fill estimat.

Les aigües traïdores de l’Atlàntic s’havien anat encalmant a mesura que la flota s’acostava al càlid Mediterrani. En Barney calculava que es devien trobar a unes deu milles de Cadis, a prop de Gibraltar, a l’extrem sud de la península Ibèrica, quan van disparar un canó d’alerta i van hissar un gallardet de reunió al vaixell insígnia, l’Elizabeth Bonaventure, convocant tots els capitans a bord per a un consell de guerra amb el vicealmirall sir Francis Drake.

Eren les quatre de la tarda del dimecres 29 d’abril de 1587 i feia bon temps: una bona brisa del sud-oest empenyia els vint-i-sis vaixells directament cap a la seva destinació, a ben bé cinc nusos de velocitat. A en Barney li va saber greu, però va plegar les veles de l’Alice i el vaixell es va alentir fins que va quedar encalmat, pujant i baixant d’aquella manera que feia que els mariners de terra endins es trobessin tan malament.

Al comboi només hi havia sis vaixells de guerra propietat de la reina. Els altres vint, incloent-hi els dos d’en Barney, eren vaixells mercants armats. Sens dubte el rei Felip els acusaria de ser poc més que pirates, i, de fet, va pensar en Barney, tenia una part de raó. Però Elisabet, a diferència de Felip, no disposava de les inesgotables mines de plata de Nova Espanya per finançar la seva armada, i aquella era l’única manera que tenia per reunir una flota atacant.

En Barney va ordenar a la seva tripulació que fessin baixar un bot de rems per portar-lo a l’Elizabeth Bonaventure. Va veure que els altres capitans feien el mateix. Al cap d’uns minuts, la barca va topar amb el costat del vaixell insígnia i en Barney va pujar a coberta per l’escala de corda.

Era una nau gran, de trenta metres d’eslora, amb un armament imponent: quaranta-set canons, incloent-n’hi dos de grossos que disparaven bales de seixanta lliures, però enlloc no hi havia cap cabina prou gran perquè hi cabessin tots els capitans. Es van quedar drets a coberta, al voltant d’una sola cadira de fusta tallada on ningú no gosava seure.

Alguns vaixells de la flota anaven endarrerits, a cosa d’una milla de distància, i no tots els capitans havien arribat quan en Drake, impacient, va sortir a coberta.

Era un home corpulent d’entre quaranta i cinquanta anys, amb els cabells pèl-rojos i arrissats, els ulls verds i la pell entre blanca i rosada. El cap semblava massa petit en comparació amb el cos.

En Barney es va treure el capell, i els altres capitans van fer el mateix. En Drake era famós pel seu orgull, perquè havia arribat molt amunt, malgrat que era originari d’una humil granja de Devon. Però el respecte que sentien per ell els capitans era sincer. Tots coneixien fins a l’últim detall de la seva travessia de tres anys al voltant del món.

Va seure a la cadira tallada, va mirar un moment al cel i va dir:

—Podríem ser a Cadis abans no es pongui el sol.

El seu objectiu no era Lisboa, on s’aplegava la flota espanyola, sinó Cadis. En Drake tenia la mateixa obsessió per estar al corrent de les notícies que la difunta mare d’en Barney, i havia interrogat els capitans de dos vaixells mercants holandesos que havien trobat prop de Lisboa. Li havien explicat que les embarcacions que havien de portar els subministraments per a la invasió estaven carregant a Cadis, i ell s’havia fixat en aquella informació. Els vaixells de subministrament serien més fàcils de derrotar i —cosa potser més important encara per al sempre cobdiciós Drake— la seva càrrega seria un botí més valuós.

El primer oficial era en William Borough, un navegant famós que havia escrit un llibre sobre la brúixola. Ara va intervenir.

—Però si ni tan sols hi som tots… Hi ha diversos vaixells unes quantes milles darrere nostre.

En Barney va pensar que costaria trobar dos homes més oposats que en Drake i en Borough. El segon era un home molt educat, erudit i prudent, un home amant dels registres, els documents i els mapes. En Drake era impulsiu, un home d’acció que es burlava de la timidesa.

—Tenim el temps i el vent a favor nostre —va dir—. Hem d’aprofitar l’oportunitat.

—Cadis és un port molt gran, però l’entrada a la badia és molt traïdora —va contrarestar en Borough.

Amb un gran gest, va treure un mapa que en Drake no es va dignar a mirar. Tanmateix, en Borough va insistir.

—Només hi ha un canal d’aigües fondes, i passa molt a prop de la punta de la península… on hi ha una fortalesa eriçada de canons.

—Quan hi entrem no portarem cap bandera —va explicar en Drake—. No sabran qui som fins que sigui massa tard.

—No tenim ni idea de quins vaixells hi pot haver al port —va replicar en Borough.

—Mercants, segons han dit els capitans holandesos.

—Hi podria haver també naus de guerra.

—Són totes a Lisboa… Per això nosaltres anem a Cadis.

A en Borough, la despreocupació d’en Drake li feia perdre els nervis.

—Aleshores, quin pla de batalla tenim? —va preguntar enfadat.

—Pla de batalla? —va dir en Drake sense fer-ne cas—. Seguiu-me!

I immediatament es va posar a cridar ordres a la seva tripulació. En Barney i la resta de capitans es van afanyar a baixar per la borda fins als bots respectius, rient, satisfets per la gosadia d’en Drake i amb les mateixes ganes d’entrar en acció. Un dimoniet neguitós al fons de la ment d’en Barney li murmurava que en Borough tenia raó d’anar amb cautela, però l’esperit lluitador d’en Drake era encomanadís.

Tan aviat com va tornar a ser a bord de l’Alice, en Barney va ordenar a la tripulació que hissés les veles. N’hi havia sis, dues a cada pal, i totes quadres. Els mariners es van enfilar pel pal com si fossin micos, i en menys d’un minut la brisa omplia la tela, la proa del vaixell tallava les onades i en Barney era feliç.

Mirava endavant. A l’horitzó va aparèixer una taca borrosa que gradualment es va anar convertint en una fortalesa.

En Barney coneixia Cadis. Estava situada a prop de la desembocadura del Guadalquivir, uns cent vint-i-cinc quilòmetres riu avall des de Sevilla, on havia viscut amb en Carlos i l’Ebrima feia gairebé trenta anys. Uns quants quilòmetres terra endins hi havia Xerès, on feien el vi fort que tant agradava als anglesos. La ciutat de Cadis, amb la seva fortalesa, estava al final d’una península allargada que tancava un gran port natural. Dos rius desembocaven en una badia ampla, la costa de la qual era plena de pobles i assentaments.

Els vaixells de la flota es van posar hàbilment en renglera darrere del vaixell insígnia d’en Drake, primer els de guerra i després els mercants. Com que no tenien cap ordre concreta, van adoptar la formació anomenada «línia cap endavant» o en filera, per tal que un enemic situat just al davant, que era on tenien els espanyols en aquell moment, només pogués disparar a un vaixell alhora. Avançar d’aquella manera també comportava que, si en Drake trobava el pas correcte entre els bancs de sorra, tots el trobarien.

En Barney estava espantat, però la por li feia un efecte estrany: l’estimulava. Era millor que el xerès. Quan estava en perill se sentia molt més viu que en qualsevol altre moment. No era estúpid: coneixia el terrible dolor de les ferides i havia vist el pànic dels homes que s’ofegaven quan s’enfonsava un vaixell. Però, no sabia per què, res d’allò no disminuïa l’emoció que sentia quan estava a punt d’entrar en combat, preparant-se per matar o morir.

Faltava una hora per a la posta de sol, va calcular, quan l’Elizabeth Bonaventure va entrar al port de Cadis.

En Barney va estudiar la fortalesa. No veia gens de moviment al voltant dels canons, ningú no carregava les bales ni les abocava dins les boques, ningú no corria a buscar la pólvora, els cubells amb aigua per refredar els canons després de disparar ni les llargues eines amb la punta retorçada per netejar-los, que anomenaven barrines. Només va poder distingir un grapat de soldats recolzats als merlets, observant la flota que s’acostava, sense identificar, amb una vaga curiositat. Era evident que no havia sonat cap alarma.

Quan l’Alice va entrar al port, darrere dels primers vaixells, en Barney es va posar a mirar la ciutat. Veia el que semblava la plaça Major plena de gent. Allà no hi havia canons, per un motiu evident: haurien tocat els vaixells amarrats als molls, ja que estaven molt junts l’un al costat de l’altre.

Li va causar sorpresa adonar-se que a algunes embarcacions els havien tret les veles i hi havien deixat els pals despullats. Per què devien haver fet una cosa així? Les veles s’havien de reparar de tant en tant, però no totes alhora. Es va recordar que en Ned li havia dit que el rei Felip havia requisat dotzenes de vaixells estrangers per a la seva armada, sense fer cas dels desitjos dels propietaris. Podria ser, va especular, que volguessin evitar que aquelles embarcacions fugissin quan en tinguessin ocasió. Però ara estaven immobilitzades i no podien fugir dels canons anglesos. Estaven doblement de pega.

En Barney es va esforçar per veure-hi en la llum del capvespre i li va semblar que la majoria de gent de la plaça estava d’esquena a l’aigua. Es dividien en dos grups. Quan s’hi van acostar, va veure que una colla mirava el que semblava una obra representada dalt d’un escenari, mentre que els altres envoltaven una companyia d’acròbates. Cadis no havia viscut cap batalla en tota la vida d’en Barney ni, pel que ell sabia, n’hi havia hagut cap des de feia anys, i per tant va suposar que els seus habitants se sentien segurs. No pensaven girar-se a mirar uns vaixells que arribaven, perquè allò passava cada dia.

Faltaven pocs minuts perquè s’emportessin una sorpresa terrible.

Va mirar al voltant, seguint la badia. En total, va calcular que al port hi havia una seixantena de vaixells. Més o menys la meitat eren grans vaixells de càrrega, i la resta eren embarcacions diverses més petites, totes amarrades als molls o ancorades a prop de la costa. La majoria de les tripulacions eren a terra, aprofitant el menjar fresc, bevent a les tavernes i gaudint de companyia femenina. Sens dubte molts d’ells formaven part de la multitud de la plaça Major. Els vaixells anglesos eren com guineus en un galliner, a punt d’atacar. En Barney es va sentir ple de joia: quin cop devastador que rebria el pla d’invasió del rei Felip si la flota anglesa pogués destruir tots aquells vaixells!

Havia girat gairebé tot un cercle i mirava cap al nord quan va veure les galeres.

N’hi havia dues, sortien d’El Puerto de Santa María, a la desembocadura del Guadalete. Va saber el que eren pel perfil estret i per les línies de rems que s’inclinaven a cada costat, empenyent l’aigua perfectament a l’uníson. Una tempesta de l’Atlàntic podia bolcar una galera, però al Mediterrani, que era més calmat, aquelles naus es feien servir molt. Amb esclaus als rems, eren ràpides, tenien una gran capacitat de maniobra i no depenien del vent, cosa que els donava un gran avantatge respecte dels vaixells de vela.

En Barney es va fixar com travessaven ràpidament la badia. Tenien els canons muntats a proa, de manera que només podien disparar cap endavant. Normalment portaven un esperó de ferro o de llautó a la proa per envestir els enemics; després, els soldats, armats amb piques o arcabussos, abordaven el vaixell enemic incapacitat per liquidar la tripulació. Però ningú no enviaria dues galeres per atacar vint-i-sis vaixells, i, per tant, en Barney va arribar a la conclusió que la seva missió era investigar. Tenien la intenció d’interrogar el cap de la flota que s’acostava.

No en van arribar a tenir l’oportunitat.

En Drake va fer girar l’Elizabeth Bonaventure cap a la galera en una maniobra perfectament executada. Potser hauria tingut problemes si a la badia hagués fet poc o gens de vent, perquè els vaixells de vela, si el temps estava encalmat, no es podien defensar, mentre que les galeres eren autònomes. Però en Drake va estar de sort.

Les altres naus van seguir en Drake amb precisió.

Les naus mercants van mantenir el rumb: anaven passant pel canal d’aigües fondes per davant del fortí i després s’escampaven per la badia com un ventall.

En Barney va observar les galeres. Va calcular que tenien uns vint-i-cinc rems cadascuna. A cada rem hi havia cinc esclaus. Eren homes que no vivien gaire temps: encadenats als bancs, recremats pel sol, envoltats pels seus propis excrements, patien constantment malalties infeccioses. Els febles duraven unes quantes setmanes; els forts, un any o dos; i quan morien en tiraven els cossos al mar sense cap cerimònia.

Les galeres s’acostaven a l’Elizabeth Bonaventure i en Barney esperava que en Drake actués. Just quan començava a témer que el vicealmirall potser s’esperava una mica massa per obrir foc, va sortir un núvol de fum del vaixell insígnia i al cap d’un moment el soroll d’un canó va ressonar per la badia. La primera bala va caure a l’aigua sense causar danys, perquè l’artiller havia de mesurar el seu abast: l’artilleria era un art inexacte, i en Barney, que era artiller, ho sabia molt bé. Però la segona i la tercera també van fallar, i per tant potser era que en Drake tenia un home incompetent.

Les galeres no van tornar el foc: els seus canons eren més petits i no tenien prou abast.

L’artiller d’en Drake no era un incompetent. La quarta bala va impactar al bell mig de la galera i la cinquena va tocar la proa.

Amb munició pesant, aquells trets eren mortals, i la galera va començar a enfonsar-se de seguida. En Barney sentia els esgarips dels ferits i els crits de pànic dels que havien tingut la sort de quedar indemnes. Els soldats van llençar les armes, es van tirar a l’aigua i es van dirigir cap a la segona galera; els que no sabien nedar s’aferraven a trossos de fusta que flotaven. Al cap d’uns minuts la tripulació va fer el mateix. Un cor de planys i súpliques va sortir d’entre els remers, que pregaven que els traguessin les cadenes, però ningú no tenia temps per a ells i es van enfonsar amb el vaixell, entre crits llastimosos.

La segona galera va alentir el ritme i va començar a recollir els supervivents. En Drake va parar de disparar, potser era un gest cavalleresc envers els homes indefensos a l’aigua, però més probablement ho devia fer per no malgastar municions.

Gairebé de seguida van aparèixer més galeres procedents d’El Puerto de Santa María, amb els rems aixecant-se i submergint-se amb la mateixa gràcia que les potes d’un cavall de carreres. En Barney en va comptar sis, que agafaven velocitat a les aigües tranquil·les del port. No sabia qui les comandava però s’havia de reconèixer una cosa: s’havia de ser valent per enviar sis vaixells contra vint-i-sis.

Se’ls acostaven l’una al costat de l’altra seguint la tàctica habitual, perquè d’aquesta manera protegien els costats vulnerables dels dos vaixells adjacents.

Les naus angleses es van girar i van començar a obrir foc totes quatre tan aviat com van tenir les galeres a l’abast.

Quan va començar la batalla, en Barney va veure que uns quants vaixells de la badia llevaven l’àncora i salpaven. Les tripulacions encara no devien haver baixat a terra, va deduir en Barney, i els capitans, en adonar-se que atacaven Cadis, havien reaccionat de seguida i havien decidit tocar el dos. Però la majoria dels vaixells no es podien moure: no tenien temps de reunir la tripulació dispersa per tavernes i bordells, i sense tripulació els vaixells no podien navegar.

A la plaça de la vila, la gent era presa del pànic: alguns s’allunyaven del moll per tornar a casa i la majoria fugien cap a la fortalesa, buscant-hi protecció.

A en Barney li interessaven les embarcacions ancorades a la badia, que no s’havien mogut. Segurament les vigilaven només un o dos homes del torn de nit. Va començar a examinar-les i es va fixar en un vaixell de tres pals més aviat petit, amb la popa arrodonida, que semblava construït més per al transport que per al combat. No s’hi veia gens d’activitat a coberta.

Va indicar a la tripulació que reduís les veles perquè l’Alice anés més a poc a poc i que posés rumb al vaixell de càrrega. Mentre ho feien, en Barney va veure que dos homes abandonaven l’embarcació: es van despenjar per una corda fins a un bot i van remar amb energia cap a la costa. Allò confirmava el que l’instint li deia. Ara el vaixell havia quedat buit.

Va tornar a mirar les naus de l’altra banda de la badia i va veure que havien obligat les galeres a retrocedir.

Al cap d’uns minuts, l’Alice era prou a prop del vaixell de càrrega per afluixar les veles i quedar-se gairebé immòbil. La tripulació d’en Barney va acostar les dues embarcacions amb cordes i garfis. Finalment, van poder saltar de l’una a l’altra.

En efecte, a bord del vaixell de càrrega no hi havia ningú.

El primer oficial d’en Barney, en Jonathan Greenland, va baixar a la bodega per esbrinar-ne el contingut.

Quan va tornar semblava desolat: portava llistons de fusta en una mà i cèrcols de metall a l’altre.

—Dogues de barril —va explicar, fastiguejat—. I cèrcols per aguantar-les.

En Barney va quedar decebut. Com a botí, no valia gran cosa. Però si destruïa aquell carregament, debilitaria la invasió fent que faltessin barrils per a les provisions de l’armada.

—Caleu foc al vaixell —va dir.

La tripulació va portar trementina de l’Alice i va ruixar amb aquell líquid inflamable la coberta i l’interior del vaixell de càrrega. Després hi van calar foc en uns quants llocs i es van afanyar a saltar de tornada a la seva nau.

S’estava fent fosc, però el vaixell en flames il·luminava les embarcacions del voltant i en Barney va triar un segon objectiu. De nou, quan l’Alice s’hi acostava, van veure que els vigilants fugien. La tripulació de l’Alice el va abordar i aquest cop en Jonathan Greenland va tornar de la bodega amb cara de felicitat.

—Vi —va dir—. De Xerès. Llacs i oceans de vi del fort.

Als mariners anglesos els donaven cervesa per beure, però els espanyols tenien més sort i els donaven vi; la flota invasora en necessitaria milers i milers de litres. Però l’armada no rebria aquell carregament.

—Agafeu-lo tot —va ordenar en Barney.

Els mariners van encendre torxes i van començar la dura feina de pujar els barrils de la bodega i traslladar-los a l’Alice. Treballaven contents, sabent que tots ells rebrien una part de la venda d’aquell carregament tan valuós.

El vaixell enemic estava ben aprovisionat per emprendre una travessia, i la tripulació d’en Barney també va agafar tota la carn salada, el formatge i les galetes de mariner que portava, per al rebost de l’Alice. Estava armat, i en Barney es va endur la pólvora. La munició no tenia la mida adequada per als seus canons, i per tant va ordenar a la tripulació que llencessin les bales de canó a l’aigua perquè no les poguessin disparar mai contra mariners anglesos.

Quan la bodega va quedar buida, va calar foc al vaixell.

Va mirar al seu voltant i va veure que al port hi havia cinc o sis vaixells encesos més. A la costa, havien posat torxes a la vora del mar, i va observar que estaven arrossegant canons de la fortalesa cap al moll fent servir cavalls de tir. De tota manera, els saquejadors anglesos quedarien fora del seu abast, però en Barney va suposar que el seu objectiu era dissuadir els atacants de baixar a terra. Li va semblar veure tropes que s’aplegaven a la plaça i va deduir que la gent de la ciutat pensava que l’atac als vaixells només era el preludi d’una invasió, i per això es preocupaven de preparar les defenses terrestres. No sabien que en Drake tenia ordres de destruir la marina espanyola, no de conquerir les ciutats.

El resultat va ser que gairebé no van trobar resistència. En Barney va veure una nau enorme que disparava a diverses embarcacions angleses que l’atacaven, però era un fet excepcional; fora d’això, es van disparar pocs canons, i en general els assaltants van poder saquejar i cremar totes les naus sense impediments.

En Barney va buscar un altre vaixell per destruir.