IX

Després que en Gilles Palot morís cremat a la foguera, la mare de la Sylvie va caure en una depressió.

De tots els daltabaixos que va patir la Sylvie, aquest va ser el que més la va trasbalsar; va ser pitjor que la traïció d’en Pierre, i encara més trist que l’execució del seu pare. En la ment de la Sylvie, la seva mare era una roca que no es podia desfer mai, el fonament de la seva vida. La Isabelle li havia posat ungüent als cops i les ferides que s’havia fet quan era petita, l’havia alimentat quan tenia gana, havia calmat el geni inflamat del seu pare. I ara era incapaç de valer-se per si sola. Seia tot el dia en una cadira. Si la Sylvie encenia un foc, la Isabelle el mirava; si la Sylvie preparava menjar, la Isabelle se’l menjava sense esma; si la Sylvie no l’ajudava a vestir-se, la Isabelle es passava tot el dia en roba interior.

El destí d’en Gilles s’havia decidit quan van trobar, al taller, una pila de fulls de bíblies en francès acabats d’imprimir. Els fulls estaven a punt per ser tallats en pàgines i enquadernats en volums, i després els haurien portat al magatzem secret de la rue du Mur. Però no havien tingut temps d’acabar-los. Per tant, en Gilles era culpable no tan sols d’heretgia, sinó de promoure l’heretgia. No hi havia pietat per a ell.

Als ulls de l’Església, la Bíblia era el llibre prohibit més perillós de tots: sobretot traduïda al francès o a l’anglès, amb notes al marge per explicar que determinats passatges demostraven que els ensenyaments protestants eren correctes. Els capellans deien que la gent normal no podia interpretar correctament la paraula de Déu i necessitava que la guiessin. Els protestants defensaven que la Bíblia feia que els homes obrissin els ulls i s’adonessin dels errors del clergat. Per a tots dos bàndols, la lectura de la Bíblia era el tema central del conflicte religiós que s’havia estès per tot Europa.

Els empleats d’en Gilles havien afirmat que no sabien res d’aquells fulls. Ells només havien treballat en bíblies en llatí i altres obres permeses, deien; en Gilles devia haver imprès les altres tot sol, de nit, quan ells se n’havien anat a casa. Els havien multat igualment, però havien evitat la pena de mort.

Quan un home era executat per heretgia, se li confiscaven tots els béns. Aquesta llei s’aplicava de manera irregular i les interpretacions podien variar, però en Gilles ho va perdre tot, i la seva dona i la filla van quedar a la misèria. Van aconseguir fugir amb els diners de la botiga abans que se la quedés un impressor rival. Més tard hi van tornar a demanar per caritat si podien recuperar la seva roba, però es van assabentar que l’havien venuda: el mercat de roba de segona mà era molt actiu. Ara vivien en una cambra d’una casa de pisos.

La Sylvie no tenia gaire traça cosint —l’havien criat per vendre llibres, no per fer roba—, i per tant no podia fer de cosidora, que tradicionalment era l’últim recurs de les dones de classe mitjana sense diners. L’única feina que va trobar va ser fer de bugadera per a famílies protestants. Malgrat les batudes, la majoria encara seguien la religió veritable i, després de pagar les multes, al cap de poc temps havien tornat a engegar les congregacions i havien trobat nous llocs on celebrar el culte en secret. La gent que coneixia d’abans la Sylvie sovint li pagava més del preu habitual per fer la bugada, però tot i això no n’hi havia prou per alimentar i escalfar dues persones, i els diners que havien portat de la botiga es van anar gastant gradualment. Se’ls van acabar un desembre gèlid, en què un vent glaçat i tallant com un ganivet bufava pels carrers llargs i estrets de París.

Un dia, mentre rentava un llençol de la Jeanne Mauriac a l’aigua gelada del riu Sena i les mans li feien tant mal del fred que no podia parar de plorar, un home que passava li va oferir cinc sous si li feia una mamada.

Va fer que no amb el cap i va continuar rentant el llençol, i l’home se’n va anar.

Tanmateix, no podia parar de pensar-hi. Cinc sous, seixanta diners, un quart de lliura. Podria comprar una pila de llenya, una pota de porc i pa per a una setmana. I l’únic que havia de fer era posar-se les parts d’un home a la boca. Com podia ser pitjor que el que estava fent en aquell moment? Seria un pecat, és clar, però costava amoïnar-se pels pecats quan les mans li feien un mal terrible.

Va portar el llençol a casa i el va estendre d’extrem a extrem de l’habitació perquè s’eixugués. La llenya gairebé se li havia acabat: demà no podria eixugar la bugada, i ni tan sols els protestants no li pagarien si els portava els llençols molls.

Aquella nit no va dormir gaire. Es va preguntar si algú la podria desitjar. En Pierre només ho havia fet veure. Mai no s’havia considerat bonica, i ara estava prima i anava bruta. Però l’home de la vora del riu l’havia volgut; per tant, potser d’altres també la voldrien.

L’endemà al matí va comprar dos ous amb els últims diners que li quedaven. Va posar els darrers trossets de llenya al foc i els va bullir; la mare i ella se’n van menjar un cadascuna, juntament amb les restes de pa sec de la setmana passada. Ja no tenien res més. Simplement es moririen de gana.

«Déu proveirà», deien sempre els protestants. Però no havia proveït.

La Sylvie es va pentinar i es va rentar la cara. No tenia mirall, de manera que no sabia la cara que feia. Es va posar les mitges del revés per dissimular la brutícia. Després va sortir.

No estava segura de què havia de fer. Va anar caminant pel carrer, però ningú no la va abordar. És clar que no, per què ho haurien de fer? Els havia d’abordar ella. Va intentar somriure als homes que passaven, però cap no va respondre.

A un li va dir: «Per cinc sous et faig una mamada», però l’home es va allunyar corrents, amb posat avergonyit. Potser hauria d’haver ensenyat els pits, però feia fred.

Va veure una dona jove amb una capa vella de color vermell que caminava de pressa amb un home de mitjana edat ben vestit, agafant-lo pel braç com si tingués por que es pogués escapar. La dona la va mirar amb una duresa que potser significava que reconeixia una rival. A la Sylvie li hauria agradat parlar amb ella, però la dona semblava decidida a anar amb aquell home a algun lloc i la Sylvie va sentir que deia:

—És aquí a la cantonada mateix, rei meu.

La Sylvie es va adonar que, si aconseguia un client, no tindria enlloc on portar-lo.

Es va trobar a la rue du Mur, just a l’altra banda del magatzem on la seva família havia guardat llibres prohibits per la llei. No era un carrer amb gaire moviment, però potser els homes estarien més disposats a tenir tractes amb prostitutes als carrers secundaris. I sí, un home es va aturar i se li va adreçar.

—Bones mamelles —va dir.

El cor li va fer un salt. Sabia que ara ella havia de dir: «Per cinc sous et faig una mamada». Li van venir basques. De debò que volia fer allò? Però tenia gana i fred.

—Quant per un clau? —va demanar l’home.

En això no hi havia pensat. No sabia què dir-li.

L’home es va irritar amb els seus dubtes.

—On tens l’habitació? Aquí a prop?

La Sylvie no el podia portar a l’habitació, hi havia la mare.

—No en tinc —va dir.

—Vaca idiota —li va etzibar l’home, i se’n va anar.

A la Sylvie li van venir ganes de plorar. Era una vaca idiota. No ho havia previst, això.

Aleshores va mirar el magatzem de l’altra banda del carrer.

Suposava que havien cremat els llibres il·legals. Potser l’impressor nou feia servir el magatzem, o potser l’havia llogat a una altra persona.

Però potser encara hi havia la clau darrere del maó que ballava. Potser el magatzem li podria servir d’«habitació».

Va travessar el carrer.

Va treure el mig maó fluix del costat del muntant de la porta i va ficar la mà al forat. La clau era allà. La va treure i va tornar el maó al seu lloc.

Amb el peu, va apartar la brutícia que s’havia acumulat davant la porta. Va fer girar la clau al pany, va entrar, va tancar i barrar la porta per dins i va encendre la llàntia.

Semblava que el local estava igual. Encara hi havia els barrils des de terra fins al sostre. Entre el mur que formaven i la paret hi havia prou espai per fer el que havia pensat. El terra era de pedra basta. Seria la seva habitació secreta de la vergonya.

S’havia acumulat pols als barrils, com si ja no fessin servir gaire el magatzem. Es va preguntar si els buits encara eren al mateix lloc. Va intentar bellugar-ne un i el va aixecar fàcilment.

Va veure que al darrere encara hi havia caixes de llibres. Se li va acudir una possibilitat extraordinària.

Va obrir una caixa. Era plena de bíblies en francès.

Com podia ser? La seva mare i ella havien donat per fet que l’impressor nou s’ho havia quedat tot. Però era evident que no havia arribat a saber que existia el magatzem. La Sylvie va arrufar les celles i hi va pensar. El pare sempre havia insistit que guardessin el secret. Ni tan sols els homes que treballaven per a ells no en sabien res. I havia ordenat a la Sylvie que no en digués res a en Pierre fins que no estiguessin casats.

No ho sabia ningú tret d’ella i la seva mare.

Per tant, els llibres encara eren tots allà, i n’hi havia centenars.

I eren valuosos, si podia trobar persones amb prou coratge per comprar-los.

La Sylvie va agafar una Bíblia en francès. Valia molt més dels cinc sous que havia tingut l’esperança d’aconseguir fent el carrer.

Com en el passat, la va embolicar amb un drap de lli bast i va lligar el paquet amb un cordill. Després va sortir del magatzem, el va tancar amb molta cura i va amagar la clau.

Es va allunyar amb una nova esperança.

Quan va tornar a l’habitació, la Isabelle mirava el foc apagat i fred.

Els llibres valien diners, però a qui els podia vendre la Sylvie? Només a protestants, és clar. La vista li va anar a parar al llençol que havia rentat la vigília. Pertanyia a la Jeanne Mauriac, membre de la congregació que abans es reunia al pavelló de caça del raval de Saint-Jacques. El seu marit, en Luc, era tractant de mercaderies, una feina que no sabia en què consistia exactament. No li havia venut mai abans cap Bíblia, o això li semblava recordar, tot i que certament se’n podia permetre una. Però s’atreviria a comprar-la ara, quan havien passat només sis mesos de les batudes del cardenal Carles?

El llençol estava eixut. Va demanar a la mare que l’ajudés a plegar-lo. Després el va fer servir per embolicar el llibre i el va portar a casa dels Mauriac.

Va anar-hi calculant que trobaria la família fent l’àpat del migdia. La minyona li va mirar el vestit espellifat i li va dir que s’esperés a la cuina, però la Sylvie estava massa desesperada per permetre que una minyona l’aturés. Es va obrir pas fins al menjador. L’olor de costelles de porc li va fer mal a l’estómac.

En Luc i la Jeanne eren a taula amb en Georges, el seu fill. En Luc va saludar la Sylvie amb alegria: sempre estava de bon humor. La Jeanne semblava més cauta. Era el puntal de la família, i sovint semblava que les bromes del seu marit i el seu fill la molestessin. Temps enrere, el jove Georges havia estat un admirador de la Sylvie, però ara amb prou feines era capaç de mirar-la. Ja no era la filla ben vestida d’un pròsper impressor: era una pobra esparracada.

La Sylvie va desembolicar el llençol i va ensenyar el llibre a en Luc; segons creia, ell seria el més procliu a comprar-lo.

—Que jo recordi, encara no teniu cap Bíblia en francès —va dir—. Aquesta edició és especialment bonica. El meu pare n’estava orgullós. Teniu, feu-hi un cop d’ull.

Feia temps que sabia que era més fàcil que un client fes la compra si tenia el llibre a les mans.

En Luc va fullejar el volum amb admiració.

—Hauríem de tenir una Bíblia en francès —va dir a la seva esposa.

La Sylvie va somriure a la Jeanne i va dir:

—Segur que plauria al Senyor.

—Va contra la llei —va dir la Jeanne.

—També va contra la llei ser protestant —va dir el seu marit—. Podem amagar el llibre. Quant val? —va preguntar mirant la Sylvie.

—El pare les venia a sis lliures —va dir ella.

La Jeanne va fer un soroll de desaprovació, com si el preu fos massa alt.

—Ateses les meves circumstàncies, us la puc deixar per cinc —va dir la Sylvie, i va esperar sense ni respirar.

Semblava que en Luc dubtava.

—Si poguessis dir quatre…

—Fet —va dir la Sylvie—. El llibre és vostre, i que Déu us beneeixi.

En Luc va treure la bossa i va comptar vuit monedes de plata de les anomenades testons, que valien deu sous cadascuna, mitja lliura.

—Gràcies —va dir la Sylvie—. I deu diners pel llençol.

Ja no necessitava els deu diners, però es recordava del mal que li havien fet les mans mentre el rentava i tenia la sensació que li tocaven.

En Luc va somriure i li va donar una moneda petita anomenada dixain, que valia deu diners.

En Luc va tornar a obrir el llibre.

—Quan el meu soci Radiguet la vegi, li agafarà enveja.

—Ja no en tinc cap més —es va afanyar a dir la Sylvie. Que els llibres protestants fossin rars mantenia els preus alts, i el pare li havia ensenyat que mai no havia de deixar que la gent sabés que n’hi havia molts—. Si me’n trobo una altra, aniré a veure en Radiguet.

—Sí, si us plau.

—Però no li digueu que us l’he deixada tan barata!

En Luc li va fer un somriure còmplice.

—En tot cas, només quan ja t’hagi pagat.

La Sylvie li va donar les gràcies i se’n va anar.

L’alleujament l’havia deixat tan esgotada que no trobava prou energia per sentir la joia. Va entrar a la primera taverna que va trobar i va demanar una gerra de cervesa. Se la va beure de pressa. Li va calmar el dolor de la gana. Va sortir amb el cap una mica emboirat.

Més a prop de casa, va comprar un pernil, formatge, mantega, pomes i pa, i una gerreta de vi. També va comprar un sac de llenya i va pagar deu diners a un noi perquè l’hi portés.

Quan va entrar a l’habitació on vivien, la mare es va quedar contemplant bocabadada les provisions que havia dut.

—Hola, mare —va dir la Sylvie—. S’han acabat les tribulacions.