III

Tot Anglaterra es va alegrar de les notícies de l’atac sorpresa del capità Drake a Cadis, però el marit de la Margery, el comte Bart, no es va afegir a les celebracions.

Els informes variaven, però tots deien que uns vint-i-cinc vaixells importants havien estat destruïts i milers de tones de subministraments havien estat robades o havien acabat al fons del mar. L’armada espanyola havia quedat inutilitzada ja abans de salpar. No havia mort cap mariner anglès i només un havia resultat ferit per un tret disparat amb sort des d’una galera. La reina Elisabet fins i tot va guanyar diners amb l’expedició.

—Va ser un dia d’infàmia —va dir enfurismat en Bart a la taula del menjador de New Castle—. No hi va haver cap avís, ni declaració de guerra, només assassinats i robatoris comesos per un grup de pirates sense vergonya.

Ara que en Bart tenia cinquanta anys, li recordava dolorosament a la Margery el sogre que l’havia violat, tret només que en Bart estava encara més gras i tenia la cara més vermella que el seu pare. Li va replicar, irritada:

—Aquells vaixells venien cap aquí per matar-nos a tots, incloent-hi els meus dos fills. M’alegro que els enfonsessin.

El jove Bartlet va fer costat al seu pare, com de costum. Amb vint-i-tres anys, en Bartlet s’assemblava al pare de la Margery, perquè era alt i pigat, però per desgràcia tenia tot el caràcter d’en Bart. La Margery se l’estimava, però era de la mena de persones que costava d’apreciar, i això la feia sentir culpable.

—El rei Felip només vol fer tornar Anglaterra al catolicisme —va dir en Bartlet—. La majoria dels anglesos n’estarien encantats.

—N’hi ha molts que segur que sí, però no al preu de ser conquerits per un país estranger —va replicar la Margery.

L’Stephen Lincoln es va escandalitzar.

—Però, senyora, com podeu dir una cosa així? El Papa ha aprovat el pla del rei de Castella.

L’Stephen havia resultat ser un mal amic per a la Margery, però així i tot sentia una certa compassió per ell. S’havia passat trenta anys fent de capellà en secret, celebrant els oficis furtivament després de fer-se fosc i guardant els sagraments en amagatalls indignes com si fossin una cosa vergonyosa. Havia consagrat la vida a Déu, però havia viscut com un criminal, cosa que li havia deixat la cara xuclada i plena d’arrugues, i l’ànima amargada. Però en això s’equivocava, i el Papa també.

—Crec que és un error —va dir la Margery secament—. De fet, una invasió apartaria la gent del catolicisme, perquè el relacionaria amb la dominació estrangera.

—I com ho podeu saber, això? —L’Stephen volia dir «vós només sou una dona», però no es va atrevir.

—Ho sé perquè és el que ha passat als Països Baixos. Els patriotes holandesos lluiten pel protestantisme no perquè els importi la seva doctrina, sinó perquè volen independitzar-se de la corona de Castella.

En Roger es va afegir a la conversa. Havia estat un nadó preciós, va pensar la Margery, però ara ja tenia disset anys i lluïa una barba arrissada de color vermell fosc que no li parava de créixer. L’aire entremaliat de la Margery s’havia convertit, en el seu fill, en una confiança animada de gallet que feia somriure a tothom. Tenia els ulls de color marró melós com els del seu pare biològic, en Ned. Era una sort que en Bart, com la majoria dels homes del seu estil, no es fixés mai en el color dels ulls de la gent, i que qualsevol altra persona que sospités de la paternitat d’en Roger no gosés dir-ne mai res per por d’acabar traspassat per l’espasa del comte.

—Llavors, mare —va dir en Roger—, com creus que podríem fer tornar el nostre país al catolicisme?

Estava orgullosa de tenir un fill capaç de fer una pregunta tan meditada i estimulant. Tenia una ment perspicaç i volia anar al Kingsbridge College d’Oxford. En Roger era un catòlic convençut i col·laborava activament a fer entrar sacerdots d’amagat al país. Malgrat això, l’Stephen, que era el seu tutor, no havia pogut doblegar el caràcter independent que havia heretat d’en Ned.

—Si els deixen tranquils —li va contestar— els homes i dones d’Anglaterra aniran tornant a l’antiga fe, a poc a poc i sense fer soroll.

Tanmateix, el destí dels homes i dones d’Anglaterra no era que els deixessin tranquils.

El 1587 no va arribar cap armada espanyola, però quan l’estiu es convertia en tardor la Margery i la resta del país van descobrir que s’havien precipitat amb les celebracions. S’havien cregut que en Drake havia evitat la invasió. Però l’atac a Cadis només l’havia ajornat. El rei Felip era tan ric que, per a la consternació dels anglesos, senzillament va començar a construir nous vaixells i a comprar subministraments per substituir els que havia perdut.

La reina Elisabet i el seu govern es van començar a organitzar per lluitar a mort.

Aquell hivern es van reparar les defenses al llarg de tota la costa. Es van reforçar els castells i es van aixecar nous baluards de terra al voltant de ciutats que feia segles que no veien cap batalla. Es van reconstruir les muralles de Kingsbridge, atès que les antigues, amb l’expansió dels ravals, feia molt que havien desaparegut. Els canons vells i mig rovellats de Combe Harbour es van netejar i posar a prova. Es van alçar cadenes de fars al cim dels turons, des de la costa fins a Londres, preparats per transmetre la terrible notícia que s’havien albirat els galions.

La Margery estava horroritzada. Els catòlics farien una massacre de protestants, i viceversa. Però en teoria seguir Jesucrist no tenia res a veure amb espases i canons, amb ferir i matar. A l’evangeli, els únics que vessaven sang eren els enemics de Jesús.

No podia parar de rumiar que en Ned creia, igual que ella, que els cristians no s’haurien de matar els uns als altres per qüestions de doctrina. Afirmava que la reina Elisabet també ho creia, encara que admetia que no sempre havia estat a l’altura dels seus ideals.

La Margery va patir d’una manera terrible durant els primers mesos de 1588, a mesura que s’anaven sabent més detalls de la grandària i la força de la nova armada. Els rumors deien que la formaven més de cent vaixells, una xifra que aterria els anglesos, la marina de guerra dels quals tenia un total de trenta-vuit embarcacions.

El govern va començar a detenir catòlics destacats i a tancar-los com a mesura de precaució. La Margery tenia l’esperança que enviessin els homes de la seva família a la presó, perquè allà estarien segurs. Tanmateix, a en Bart no el consideraven perillós. Mai no havia format part de cap conspiració. Era ella mateixa la que havia estat l’agent secret de New Castle, però havia anat amb tant de compte que ningú no sospitava res.

Aleshores van arribar les armes.

Dos carros plens de palla van entrar al castell, però quan, amb unes forques, els van començar a descarregar, es va descobrir que hi havia amagades mitja dotzena de destrals de guerra, una quarantena d’espases, un sac de bales i un barril de pólvora petit. La Margery va observar com portaven els pertrets a la casa i els amagaven a l’antic forn de pa, i després va preguntar a en Bart:

—Per a què són?

I, de fet, no ho sabia. Per què lluitaria el seu marit, pel seu país i la seva reina, o per l’Església catòlica?

Ell l’hi va deixar clar de seguida.

—Reuniré un exèrcit de nobles i camperols fidels al catolicisme i els dividiré en dos grups. La meitat els portaré a Combe Harbour per rebre els alliberadors espanyols, i en Bartlet portarà l’altra meitat a Kingsbridge, on s’apoderaran de la ciutat i celebraran la missa a la catedral, en llatí.

Una protesta plena d’horror li va venir als llavis, però se la va reprimir. Si permetia que en Bart s’assabentés dels seus sentiments, ja no li donaria més informació.

En Bart creia que a ella només li feia angúnia el vessament de sang. Però per a la Margery era una cosa molt més seriosa. No es conformava tan sols amb apartar la vista. Havia de fer alguna cosa per evitar-ho.

En lloc de protestar, va continuar indagant.

—Però no ho podràs fer tu tot sol.

—No estaré sol. Arreu del país hi ha nobles catòlics que faran el mateix.

—Com ho saps?

—El teu germà és el responsable de tot.

—En Rollo? —La Margery no en sabia res, d’allò—. Si és a França!

—Ja no. Està organitzant la noblesa catòlica.

—Però com sap amb qui pot comptar?

En el mateix moment de fer la pregunta, la Margery ja es va adonar, horroritzada, quina seria la resposta. En Bart va confirmar el que es temia.

—Tots els nobles que s’han jugat la vida acollint d’amagat un capellà estan disposats a lluitar contra Elisabet Tudor.

La Margery va notar que li faltava l’aire, com si li haguessin clavat un cop de puny a l’estómac. Va fer un esforç per amagar els seus sentiments a en Bart, que, per sort, no era gens observador.

—Així, doncs… —Es va empassar la saliva, va respirar fondo i va tornar a començar—. Així, en Rollo ha fet servir la meva xarxa de capellans per organitzar un alçament armat contra la reina Elisabet.

—Sí —va dir en Bart—. Vam pensar que era millor no dir-t’ho.

«És clar», va pensar amargament la Margery. En Bart va continuar:

—A les dones no els agrada sentir parlar de vessament de sang —digué, com si fos un expert en sentiments femenins—. Però segur que tard o d’hora ho hauries descobert.

La Margery estava enfadada i profundament fastiguejada, però no volia que en Bart ho sabés. Li va fer una pregunta trivial.

—On guardareu les armes?

—A l’antic forn de pa.

—No n’hi ha prou per a un exèrcit.

—N’arribaran més. I a darrere del forn hi ha lloc de sobres.

En Bart es va girar per donar instruccions als criats, i la Margery va aprofitar l’oportunitat per anar-se’n.

Havia estat una estúpida? Sabia perfectament que en Rollo no vacil·laria a enganyar-la, ni tampoc en Bart. Però havia pensat que en Rollo, com ella, només volia ajudar els fidels catòlics a rebre els sagraments. Hauria d’haver endevinat quines eren les seves autèntiques intencions?

Potser s’hauria adonat del que ocultava en Rollo si hagués pogut parlar amb ell. Però ja feia anys que només el saludava amb la mà des de la platja quan portava un nou grup de capellans del Seminari Anglès. Gràcies a aquella manca de contacte, a ell li havia estat més fàcil enganyar-la.

D’una cosa estava segura: ja no ajudaria més els sacerdots del seminari d’en Rollo a entrar d’amagat a Anglaterra. Ho havia fet ignorant el doble paper que feien, però, ara que sabia la veritat, no volia tenir res més a veure amb allò ni tampoc amb res que volgués el seu germà d’ella. Li enviaria un missatge en codi en aquest sentit de seguida que en tingués l’oportunitat. Es posaria fet una fúria, cosa que, per a ella, seria una petita satisfacció.

Es va quedar desperta unes quantes nits, i després va decidir deixar-se estar de retrets i fer alguna cosa. No tenia cap obligació de guardar els secrets d’en Rollo ni d’en Bart. Què podia fer per evitar el vessament de sang i aconseguir que els seus fills es quedessin en un lloc segur?

Va decidir parlar amb en Ned Willard.

Faltaven pocs dies per a la Pasqua i, com sempre, aniria a Kingsbridge amb en Bart i els nois per visitar la fira. Tots assistirien als serveis especials a la catedral. En Bart ja no podia evitar acudir als serveis protestants: era massa perillós i massa car; la multa per no anar a l’església s’havia apujat a vint lliures.

Va notar una punxada de remordiment; ella i la seva família s’acostaven a Kingsbridge i la torre de la catedral es començava a veure per damunt dels arbres. No hauria de fer costat a la invasió espanyola i la revolta catòlica que l’acompanyaria? Al capdavall, el resultat podia ser que Anglaterra tornés a ser catòlica, i aquella era la voluntat de Déu.

Amb els protestants, la Pasqua s’havia convertit en una cosa avorrida. Ja no treien els ossos de sant Adolf pels carrers de Kingsbridge en una processó plena de color. No es representava el misteri a la catedral. En lloc d’això, una companyia d’actors representava cada tarda una obra anomenada Un home qualsevol al pati de la fonda Bell. Els protestants no entenien que la gent necessitava color i dramatisme a l’església.

Tanmateix, amb quaranta-cinc anys, la Margery ja no creia que el protestantisme fos el mal, i el catolicisme, la perfecció. Per a ella, la distinció important era entre tirania i tolerància; entre les persones que intentaven imposar els seus punts de vista als altres i la gent que respectava la fe dels que no estaven d’acord amb ells. En Rollo i en Bart pertanyien al grup dels autoritaris que ella tant menyspreava. En Ned era una de les poques persones que creien en la llibertat religiosa. Confiaria en ell.

No va trobar en Ned el primer dia que es van estar a Kingsbridge, ni el segon. Potser aquell any havia decidit no anar-hi a la Pasqua. Sí que va veure el seu nebot, l’Alfo, ara l’orgullós marit de la Valérie Forneron. També va veure la cunyada alemanya d’en Ned, la Helga, però no en Barney, que havia vingut de Cadis amb una altra petita fortuna del botí que havia aconseguit, i havia tornat al mar després d’una pausa breu. La Margery no tenia ganes de preguntar a la família sobre els plans d’en Ned. No volia donar-los la sensació que necessitava parlar amb ell amb urgència. Però era veritat.

El Dissabte de Glòria era al mercat de l’antic claustre, ara cobert. Estava mirant una peça de roba de color vermell fosc, com de vi, que pensava que li podia quedar bé, ara que ja no era cap noieta. Aleshores, per casualitat, va mirar a l’altra banda del recinte i va veure la figura baixa i sòlida de la dona d’en Ned, la Sylvie.

La Sylvie era com ella, i les dues ho sabien. La Margery no havia de ser modesta amb si mateixa, s’adonava que tant ella com la Sylvie eren atractives i també intel·ligents i decidides; de fet, força semblants a la formidable mare d’en Ned. La Sylvie era protestant, és clar, i militant; però fins i tot en això, la Margery hi veia una semblança, perquè totes dues corrien riscos terribles per la seva fe.

La Margery volia parlar amb en Ned, no amb la Sylvie, però es va adonar que la Sylvie la mirava, va somriure i s’hi va acostar.

Se li va acudir que podia donar-li un missatge. De fet, potser encara seria millor, perquè ningú no podria fer caure sospites sobre la Margery dient-li a en Bart que l’havien vist parlar amb en Ned.

—Quin barret més bonic —va dir la Sylvie amb el seu suau accent francès.

—Gràcies. —La Margery portava una còfia de vellut blau cel. Va ensenyar a la Sylvie la roba que mirava—. T’agrada aquest color?

—Ets massa jove per anar de color bordeus —va respondre amb un somriure.

—Molt amable.

—He vist els teus dos fills. En Roger ja té barba!

—Creixen massa de pressa.

—T’envejo. Jo mai no he concebut. Sé que a en Ned li sap greu, però no es queixa.

El fet que la Sylvie conegués els sentiments que en Ned no expressava i que ho expliqués com si res va fer que la Margery sentís una forta onada de gelosia. «No tens fills —va pensar—, però el tens a ell».

—Estic amoïnada pels meus fills —va dir—. Si els espanyols ens envaeixen, hauran de lluitar.

—En Ned diu que els vaixells de la reina impediran el desembarcament dels soldats.

—No estic segura que tinguem prou vaixells.

—Potser Déu estarà al nostre costat.

—No estic tan segura com abans del costat de qui està Déu.

—Ni jo —va dir la Sylvie amb un somriure trist.

De cua d’ull, la Margery va veure que en Bart entrava al mercat cobert. Havia de prendre una decisió, i de pressa.

—Podries donar a en Ned un missatge de part meva?

—És clar. Però és per aquí a prop…

—Ho sento, però no tinc temps. Digue-li que faci una batuda a New Castle i que detingui en Bart, en Bartlet i en Roger. Trobarà armes apilades a l’antic forn… Són per donar suport als invasors.

Era un pla arriscat, ho sabia, però confiava en en Ned.

—L’hi diré —va dir la Sylvie, amb els ulls molt oberts—. Però per què vols que detinguin els teus fills?

—Perquè no hagin de lluitar. Millor a la presó que al cementiri.

Va semblar que aquella idea sorprenia la Sylvie. Potser no s’havia imaginat mai que els fills poguessin portar dolors, a més d’alegries.

La Margery va mirar en Bart de cua d’ull. Encara no s’havia adonat que era allà. Si se separava ara de la Sylvie, no sabria que havien estat parlant.

—Gràcies —va dir la Margery, i es va allunyar.

L’endemà sí que va veure en Ned, a l’ofici de Pasqua a la catedral. Encara apreciava la seva figura esvelta tan familiar, després de tots aquells anys. Va tenir la sensació que el cor li bategava més a poc a poc, i la va omplir una barreja d’amor i remordiments que li feia mal i l’alegrava a parts iguals. Va estar contenta d’haver-se posat una capa blava nova aquell matí. Però no va parlar amb ell. La temptació era forta: anhelava mirar-lo als ulls i veure com els extrems se li aprimaven quan feia un comentari irònic. Però va resistir.

Va marxar de Kingsbridge i va tornar a New Castle amb la seva família el dimarts després de Pasqua. El dimecres s’hi va presentar en Ned Willard.

La Margery era al pati quan un sentinella de la muralla va cridar:

—Genets per la carretera de Kingsbridge! Són dotze…, quinze…, potser vint!

Es va afanyar a entrar a la casa. En Bart, en Bartlet i en Roger eren a la sala gran, ja s’estaven cenyint les espases.

—Segurament és el xèrif de Kingsbridge —va dir en Bart.

Va aparèixer l’Stephen Lincoln.

—L’amagatall és ple d’armes! —va dir amb veu d’espant—. Què faig?

La Margery ja hi havia pensat.

—Agafeu la capsa dels sagraments i sortiu per la porta del darrere. Aneu a la taverna del poble i espereu fins que us avisem que ja no hi ha perill.

Els vilatans eren tots catòlics, no el delatarien.

L’Stephen va sortir a corre-cuita, i ella es va adreçar als nois.

—Vosaltres dos no feu res ni digueu res, em sentiu? Deixeu que parli el vostre pare. Quedeu-vos quiets.

—Si jo no els dic una altra cosa —va dir en Bart.

—Si el vostre pare no us diu una altra cosa —va repetir ella.

En Bart no era el pare de cap dels dos, però ella havia mantingut el secret.

Es va adonar que havien passat trenta anys des que en Ned i ella s’havien trobat en aquella sala quan ell havia tornat de Calais. Quina obra havien vist? Maria Magdalena. Ella s’havia quedat tan excitada després dels petons que havia vist tota la funció sense copsar-ne res. Estava plena d’esperança, imaginant-se una vida de felicitat al costat d’en Ned. «Si aleshores hagués sabut com acabaria sent la meva vida —va pensar—, potser m’hauria tirat daltabaix de les muralles».

Va sentir els cavalls al pati i al cap d’un minut el xèrif va entrar a la gran sala. Era en Rob Matthewson, el fill del vell xèrif Matthewson, que ja era mort. En Rob era tan alt i fort com el seu pare i estava igual de decidit a no deixar-se manar per ningú que no fos la reina.

El seguia un grup nombrós d’homes armats, entre els quals hi havia en Ned Willard. Quan va veure en Ned de prop, la Margery es va adonar que a la cara se li començaven a dibuixar línies de tensió al voltant de la boca i el nas, i tenia un rastre grisós en els cabells foscos.

Deixava que el xèrif portés la iniciativa.

—Comte Bart, he d’escorcollar casa vostra —va dir en Matthewson.

—I què dimonis hi busques, gos insolent?

—Tinc informació que aquí hi viu un capellà catòlic anomenat Stephen Lincoln. Vós i la vostra família us heu d’estar en aquesta cambra mentre el busco.

—No penso anar enlloc —va dir en Bart—. Visc aquí.

El xèrif va tornar a sortir, seguit per la resta d’homes. En Ned es va aturar un moment al llindar.

—Em sap molt de greu que hagi passat això, comtessa Margery —va dir.

Ella va seguir la comèdia.

—No, no te’n sap —va dir, com si estigués enfadada amb ell.

—Però ara que el rei de Castella es prepara per envair-nos —va continuar ell—, no podem donar per suposada la lleialtat de ningú.

En Bart va fer un gruny, disgustat. En Ned no va dir res més i va sortir.

Al cap d’uns minuts van sentir crits triomfals, i la Margery va deduir que en Ned havia guiat en Matthewson fins a l’amagatall.

Va mirar el seu marit, que evidentment havia deduït el mateix. La cara d’en Bart es va omplir de ràbia i consternació, i la Margery va saber que hi havia problemes.

Els homes del xèrif van començar a arrossegar les armes a la gran sala.

—Espases —va dir el xèrif—. N’hi ha dotzenes! Armes de foc i municions. Destrals de guerra. Arcs i fletxes. Tots ben amagats en una petita cambra secreta. Comte, esteu detingut.

En Bart estava enfurismat. L’havien descobert. Es va posar dret i va començar a deixar anar la ràbia.

—Com us atreviu? —va cridar—. Sóc el comte de Shiring. No podeu fer una cosa així i esperar conservar la vida. —Amb la cara vermella, va aixecar més la veu—. Guàrdies! —va cridar—. Veniu aquí!

Va desembeinar l’espasa.

En Bartlet i en Roger van fer el mateix.

—No! —va cridar la Margery. Havia fet allò perquè els seus fills estiguessin segurs, però ara les seves vides s’estaven posant en perill—. Prou! Pareu!

El xèrif i els seus homes també van desembeinar.

En Ned no va agafar l’espasa, sinó que va alçar els braços i cridà:

—Atureu-vos tots! Lluitant no s’aconseguirà res, i qualsevol que ataqui els homes del xèrif acabarà penjat.

Els dos grups es miraven un des de cada banda de la sala. Els guàrdies d’en Bart es van quedar drets darrere el comte, i van aparèixer més homes del xèrif. La Margery gairebé no es podia creure amb quina velocitat s’havia complicat tot plegat. Si lluitaven, seria una matança terrible.

—Mateu-los a tots! —va cridar en Bart.

I aleshores va caure.

Es va ensorrar com un arbre, primer a poc a poc i després més de pressa, i va colpejar el terra de pedra amb un cop sord que feia angúnia.

La Margery l’havia vist caure borratxo sovint, però allò era tristament diferent.

Tothom es quedà glaçat.

La Margery es va agenollar al costat d’en Bart i li va posar la mà oberta damunt del pit. Després li va tocar el coll i el canell. No hi havia cap senyal de vida.

Es va quedar mirant el seu marit. Era un home que es permetia tota mena d’excessos, que no havia fet sinó satisfer els seus desitjos, sense fer cas dels altres, durant els cinquanta anys que havia passat a la terra.

—És mort —va dir.

I només va sentir alleujament.