III

El dia de l’Epifania, a casa dels Willard, a Kingsbridge, es feia un gran sopar familiar.

La tradició de la representació anual a New Castle s’havia perdut. A còpia d’anys de discriminació anticatòlica, de mica en mica el comtat anava perdent riquesa, i el comte de Shiring no es podia permetre d’oferir banquets esplèndids. De manera que la família Willard feia la seva pròpia festa privada.

Eren sis al voltant de taula. En Barney havia tornat a casa, eufòric pel triomf contra l’armada espanyola. Era assegut al cap de taula, amb la seva dona, la Helga, a la seva dreta. El seu fill, l’Alfo, seia a la seva esquerra, i la Sylvie va observar que, amb la prosperitat, s’estava posant rodó. La dona de l’Alfo, la Valérie, tenia una criatura als braços, una nena. En Ned seia a l’altre cap de taula, amb la Sylvie al costat. L’Eileen Fife va entrar amb una safata enorme de carn de porc rostida amb pomes, i van beure el vi blanc del Rin de la Helga.

En Barney i en Ned recordaven un episodi rere l’altre de la gran batalla naval. La Sylvie i la Valérie xerraven en francès, i la Valérie donava el pit a la nena mentre menjava. En Barney va dir que la nena s’assemblaria a la seva àvia Bella, però la Sylvie va pensar que era poc probable, ja que tan sols un dels seus vuit besavis era africà, i de moment la criatura només tenia un lleu to morè rosat imperceptible. L’Alfo va comentar a en Barney les millores que havia planejat fer al mercat interior.

La Sylvie se sentia segura, envoltada de la seva xerraire família amb menjar a taula i la llar de foc encesa. Els enemics d’Anglaterra havien estat derrotats, de moment, per bé que sens dubte sempre n’hi hauria d’altres. I en Ned s’havia assabentat per un espia que en Pierre Aumande era mort, assassinat el mateix dia que el seu senyor, el duc de Guisa. Al món hi havia justícia.

Va donar una ullada al voltant de la taula, a les cares somrients, i es va adonar que el sentiment que la inundava era felicitat.

Havent sopat, es van posar abrics gruixuts i van sortir a fora. Com que l’obra que se solia representar a New Castle ja no es feia, ara venia una companyia d’actors a la fonda Bell perquè actuessin en un escenari provisional, que es muntava al gran pati de la cantina. Els Willard van pagar uns centaus i es van barrejar amb el públic, que era nombrós.

L’obra, L’agulla de la comare Gurton, era una comèdia una mica grollera sobre una vella que havia perdut l’única agulla que tenia i no podia cosir. Entre els personatges hi havia el bufó Diccon, que feia veure que invocava el dimoni, i en Hodge, un criat que tenia tanta por que es cagava als calçons. El públic es petava de riure.

En Ned estava de bon humor, i ell i en Barney van sortir del pati per entrar a la taverna a comprar una gerra de vi.

A l’escenari, la comare va començar una divertida baralla a cops de puny amb la veïna, la Dame Chat. La Sylvie es va fixar en un home que hi havia al pati i que no reia. A l’instant va tenir la sensació que ja l’havia vista, aquella fesomia. Tenia una cara d’aspecte demacrat, amb l’aire decidit d’un fanàtic, un rostre que no es podia oblidar amb facilitat.

Ell la va mirar, també, però aparentment no la va reconèixer.

Aleshores va recordar un carrer de París i en Pierre Aumande davant de la seva caseta, donant indicacions a un capellà que tenia entrades al front i duia una barba pèl-roja. «En Jean Langlais?», va murmurar amb incredulitat. Realment aquell podia ser l’home que en Ned feia tant de temps que perseguia?

En Rollo es va girar d’esquena a la representació i va sortir del pati.

La Sylvie s’havia d’assegurar que era qui es pensava. No el podia perdre de vista. No podia permetre que desaparegués. En Jean Langlais era enemic de la religió protestant i del seu marit.

Va pensar que segurament era perillós. Va cercar en Ned, però encara no havia tornat de la taverna. Quan tornés, l’home que ella creia que podia ser en Langlais potser hauria desaparegut. No el podia esperar.

La Sylvie no havia dubtat mai a l’hora d’arriscar la vida per allò en què creia.

El va seguir.