III

Ja feia cinc anys que la Margery era casada i en aquell temps cada dia havia pensat a fugir.

En Bart Shiring no era un mal marit, pel que era habitual. No li havia pegat mai. S’havia de sotmetre a tenir relacions sexuals amb ell de tant en tant, però la major part del temps en Bart es buscava el plaer per altres bandes, i per tant en aquest aspecte era com la majoria dels nobles. Estava decebut perquè no tenien fills; tots els homes es pensaven que això era culpa de la dona, però no la va acusar de bruixeria, com haurien fet alguns marits. Així i tot, ella l’odiava.

El somni de fugir adoptava moltes formes. Pensava a ingressar en un convent de França, però naturalment en Bart la trobaria i la faria tornar. Es podria tallar els cabells molt curts, vestir-se de noi, escapar-se i fer-se mariner; però als vaixells no hi havia intimitat i trigarien menys d’un dia a descobrir-la. Podria ensellar el seu cavall preferit un matí i simplement no tornar, però on aniria? Londres l’atreia, però com s’hi guanyaria la vida? Tenia una mica d’idea de com anava el món, i tothom sabia que les noies que fugien a la gran ciutat generalment acabaven fent de prostitutes.

Hi havia vegades que tenia la temptació de cometre el pecat de suïcidar-se.

El que la mantenia viva era la tasca clandestina amb els pobres catòlics anglesos. Donava sentit a la seva existència i, a més a més, la il·lusionava, encara que li fes por. Sense això només hauria estat una trista víctima de les circumstàncies. Ara era una aventurera, una proscrita, una agent secreta de Déu.

Quan en Bart no era a casa, gairebé era feliç. Li agradava tenir tot el llit per a ella sola, sense ningú que ronqués, fes rots ni s’aixequés bruscament a mitja nit per anar a pixar a l’orinal. Li agradava estar tota sola al matí mentre es rentava i es vestia. Li agradava el seu tocador, amb el prestatget de llibres i branquetes de diferents plantes posades en gerres. Podia tornar a la seva habitació a la tarda i seure tota sola a llegir poesia o estudiar la seva Bíblia en llatí sense que li preguntessin amb desdeny per què una persona normal feia aquelles coses.

Però això no passava prou sovint. Quan en Bart viatjava, normalment era per anar a Kingsbridge, i aleshores la Margery l’havia d’acompanyar; aprofitava l’ocasió per veure els seus amics i connectar amb els catòlics clandestins d’allà. Però aquest cop en Bart havia anat a Combe Harbour, i la Margery gaudia d’estar amb si mateixa.

Es va presentar al sopar, naturalment. El comte Swithin s’havia casat per segona vegada, amb una noia més jove que la Margery, però la comtessa adolescent havia mort en el part del seu primer fill, que havia nascut sense vida. Per tant, la Margery tornava a ser la senyora de la casa i els àpats eren responsabilitat seva. Aquella nit havia dit que fessin be amb canyella i mel. A taula només hi havia el comte Swithin i l’Stephen Lincoln, que ara vivia a New Castle: oficialment, era el secretari, però en realitat era el capellà del comte. Deia missa a la capella per a la família i els criats cada diumenge, excepte quan la Margery i ell eren fora per fer el mateix en un altre lloc.

Encara que tothom era discret, un costum com aquell no es podia amagar per sempre. A hores d’ara tothom sabia o sospitava que a New Castle s’hi feien celebracions catòliques i, segurament, arreu d’Anglaterra també. Això va enfurismar els puritans del Parlament, tots homes, és clar. Però la reina Elisabet es negava a fer complir per la força les lleis. Era un compromís que la Margery començava a identificar com típic d’Elisabet. La reina era una heretge, però també era una dona assenyada, i la Margery en donava gràcies a Déu.

Va deixar la taula del sopar tan aviat com era correcte fer-ho. Tenia una excusa de debò: la majordoma estava malalta, probablement agonitzava, i la Margery es volia assegurar que la pobra dona passés la nit tan còmoda com fos possible.

Va anar cap als dormitoris dels criats. La Sal Brendon jeia en una alcova al costat de la cuina. La Margery i ella havien començat amb mal peu, feia cinc anys, però a poc a poc la Margery l’havia convertit en la seva aliada i al final havien portat la casa com un equip. Per desgràcia, a la Sal hi havia sortit un bony en un dels seus pits generosos i durant el darrer any aquella dona sensual i grassoneta de mitjana edat s’havia convertit en un sac de pell i ossos.

El tumor de la Sal havia foradat la pell i s’havia escampat per l’espatlla. El duia fortament embenat per intentar eliminar la pudor. La Margery la va animar a beure una mica de vi de Xerès i es va quedar a xerrar amb ella una estona. La Sal li va explicar, amb una resignació amarga, que feia setmanes que el comte no es molestava a anar-la a veure. Tenia la sensació d’haver malgastat la seva vida intentant fer feliç un home desagraït.

La Margery es va retirar a la seva cambra i es va animar amb un llibre francès escandalosament divertit titulat Pantagruel, sobre una nissaga de gegants, alguns dels quals tenien uns testicles tan grossos que amb tres ompliria un sac. L’Stephen Lincoln no hauria aprovat aquell llibre, però en realitat no tenia res de mal. Es va estar una hora asseguda al costat de l’espelma, fent rialletes de tant en tant; després es va desvestir.

Dormia amb una camisa de lli que li arribava als genolls. El llit tenia columnes, però ella deixava oberts els cortinatges. Les finestres de la casa eren altes i hi havia mitja lluna; per tant, l’habitació no estava completament a les fosques. Es va ficar sota els llençols i va tancar els ulls.

Li hauria agradat ensenyar Pantagruel a en Ned Willard. S’ho passaria bé amb les invencions còmiques i fantàstiques de l’autor, igual com havia gaudit de l’obra sobre Maria Magdalena, allà mateix, a New Castle. Sempre que trobava alguna cosa interessant o poc corrent es preguntava què en diria en Ned.

Sovint hi pensava a les nits. Era una ximpleria, però tenia la sensació que els seus pensaments malignes eren més secrets quan estava estirada a les fosques. Ara es va recordar de la primera vegada que en Ned i ella s’havien besat i acariciat, al vell forn en desús, i es va plànyer de no haver arribat més lluny. Aquell record li feia sentir escalfor i gust per dins. Sabia que era un pecat tocar-se allà baix, però, com li passava de vegades, la sensació li va arribar sense tocar-se, i no va poder evitar pressionar les cuixes per navegar damunt les ones de plaer.

Després s’entristí. Va pensar en tot el que lamentava la Sal Brendon; es va imaginar al seu propi llit de mort i es va preguntar si tindria una sensació tan amarga com la que tenia la Sal. Li van venir llàgrimes als ulls. Va estirar-se per obrir un cofret del costat del llit on guardava les seves coses més personals i en va treure un mocador de lli amb glans brodats. Era d’en Ned; no l’hi havia arribat a tornar. Hi va enfonsar la cara, imaginant-se que tornava a estar amb ell i ell li tocava les galtes amb delicadesa, eixugant-li les llàgrimes.

Aleshores va sentir respirar.

A New Castle no hi havia panys a les portes, però normalment ella la deixava tancada. I, tanmateix, no havia sentit que s’obrís. Potser s’havia quedat entreoberta. Però qui entraria sense fer soroll?

Potser era la respiració d’un gos: els gossos de caça del comte tenien permès voltar pels passadissos a la nit, i era possible que un hagués entrat per curiositat. Va escoltar amb atenció: la respiració sonava continguda, com la d’un home que intentés no fer soroll; els gossos no ho podien fer, això.

Va obrir els ulls i es va asseure al llit, amb el cor bategant-li de pressa. La claror argentada de la lluna li va permetre veure la figura d’un home en camisa de dormir.

—Fora de la meva cambra —va dir amb fermesa, però li tremolava la veu.

Tot seguit hi va haver un moment de silenci. Estava massa fosc per identificar-lo. Era en Bart que havia tornat inesperadament? No; ningú no viatjava de nit. No podia ser un criat: es jugaven la vida si entraven al dormitori d’una dama a la nit. No podia ser l’Stephen Lincoln, estava segura que els llits de les dones no l’atreien; si hagués de pecar d’aquella manera, seria amb un noi atractiu.

L’home va parlar.

—No tinguis por.

Era en Swithin.

—Fora d’aquí —va dir la Margery.

Ell es va asseure a la vora del llit.

—Tots dos estem molt sols —va fer. Arrossegava una mica les paraules, com feia sempre a última hora del vespre.

La Margery va fer el gest d’aixecar-se, però ell la va aturar amb un braç fort.

—Ja saps què vull —va dir.

—No, no ho sé!

Es va resistir perquè la deixés anar, però era un home corpulent, alt i ferm, i no havia begut prou per quedar afeblit.

—M’agrada trobar una mica de resistència.

—Deixeu-me anar! —va exclamar ella.

Amb la mà lliure, l’home va apartar la roba de llit. La camisa se li havia enfilat pels malucs i l’home es va quedar mirant àvidament les cuixes. A la Margery li va agafar una vergonya irracional i va intentar tapar-se les parts nues amb les mans.

—Ah —va fer el comte amb plaer—. Ets vergonyosa.

No sabia què fer per desempallegar-se d’ell.

Amb una rapidesa que la va sorprendre, la va agafar pels dos turmells i va estirar amb brusquedat. La va arrossegar llit avall i va caure de nou d’esquena al matalàs. Mentre es recuperava de la sorpresa, l’home va saltar al llit i es va estirar damunt seu. Pesava, i l’alè li pudia terriblement. Li va grapejar els pits amb la mà mutilada.

La veu li va sortir com un xisclet agut:

—Fora, o em posaré a cridar i tothom ho sabrà.

—Els diré que m’has seduït —va dir—. Em creuran a mi, i no a tu.

Es va quedar glaçada. Sabia que tenia raó. La gent deia que les dones no podien controlar els seus desitjos, però els homes, sí. La Margery pensava que en realitat era a l’inrevés. Però es podia imaginar les escenes d’acusacions i contraacusacions, amb tots els homes fent costat al comte i les dones mirant-la amb suspicàcia. En Bart no sabria com reaccionar, perquè coneixia el seu pare, però al final potser no tindria prou valor per enfrontar-s’hi.

En Swithin forfollava per apujar-se la camisa. Potser seria impotent, va pensar com a últim recurs, a la desesperada. De vegades a en Bart li passava, normalment perquè havia begut massa, tot i que sempre la culpava a ella per desanimar-lo. El cert era que en Swithin havia begut molt.

Però no prou. Va notar que el penis la pressionava i aquella esperança es va esvair.

Va tancar les cames amb força. Ell va intentar separar-les-hi. Però era una posició incòmoda: havia de repenjar el seu pes considerable en un colze mentre li ficava l’altra mà entre les cuixes. Va fer un gruny de frustració. Potser si ella l’hi posava molt difícil perdria l’erecció i ho deixaria córrer, fastiguejat.

—Obre les cames, puta —va exigir ell serrant les dents.

Ella les va tancar amb més força.

Amb la mà que li quedava lliure, el comte li va clavar un cop de puny a la cara.

Va ser com una explosió. Era un home robust, amb les espatlles amples i els braços forts, i havia repartit molts cops de puny al llarg de la vida. Ella no tenia ni idea que un cop així pogués fer tant mal. Tenia la sensació que el cap estava a punt de caure-li del coll. La boca se li va omplir de sang. Va perdre momentàniament qualsevol capacitat de resistència, i en aquell segon ell li va separar les cuixes per la força i li va enfonsar el penis a dins.

Després d’això, no va durar gaire. Ella va suportar les empentes, atordida. La cara li feia tant de mal que amb prou feines sentia la resta del cos. Va acabar i es va deixar caure al seu costat, panteixant.

Ella va sortir del llit, va anar cap a un racó de la cambra i va seure a terra, aguantant-se el cap adolorit entre les mans. Al cap d’un minut el va sentir sortir de l’habitació, encara panteixant.

Es va eixugar la cara amb el mocador, que, sorprenentment, encara aferrava fort a la mà. Quan va estar ben segura que el comte se n’havia anat, va tornar al llit. S’hi va quedar estirada de bocaterrosa, plorant en veu baixa, fins que, finalment, el son li va portar la beneïda inconsciència.

L’endemà al matí podria haver pensat que ho havia somiat, si no fos perquè tot un costat de la cara li feia un mal terrible. Es va mirar al mirall i va veure que estava inflada i descolorida. A l’hora d’esmorzar es va inventar que havia caigut del llit: tant li feia si els altres s’ho creien com si no, però acusar el comte només li hauria portat més problemes.

En Swithin va fer un bon esmorzar i va actuar com si no hagués passat res.

De seguida que es va aixecar de la taula, la Margery li va dir a la criada que sortís i va anar a seure al costat de l’Stephen.

—En Swithin va venir a la meva cambra ahir a la nit —li va dir en veu baixa.

—Per què? —va dir ell.

La Margery se’l va quedar mirant. Era sacerdot, però tenia vint-i-vuit anys i havia estudiat a Oxford; per tant, no podia ser completament innocent.

—Oh! —va fer ell al cap d’un moment.

—Em va forçar.

—T’hi vas resistir?

—És clar, però és més fort que jo. —Es va tocar la cara inflada amb les puntes dels dits, procurant no fer pressió—. No he caigut del llit. Això m’ho va fer ell amb el puny.

—Vas cridar?

—Vaig amenaçar de fer-ho. Va dir que explicaria a tothom que l’havia seduït. I que el creurien a ell i no a mi. Tenia tota la raó, segur que vós ho sabeu.

L’Stephen va semblar molt incòmode.

Hi va haver un silenci. Al final, la Margery va preguntar:

—Què he de fer?

—Pregar i demanar perdó —va dir l’Stephen.

La Margery va arrufar les celles.

—Es pot saber què voleu dir?

—Demana perdó pel teu pecat. Déu tindrà misericòrdia.

La Margery va aixecar la veu.

—Quin pecat? Jo no he comès cap pecat! Sóc la víctima d’un pecat; com em podeu dir que demani perdó?

—No cridis! Et dic que Déu et perdonarà el teu adulteri.

—I el pecat d’ell?

—Del comte?

—Sí. Ell ha comès un pecat molt pitjor que l’adulteri. Què penseu fer-hi?

—Sóc capellà, no xèrif.

La Margery se’l va quedar mirant sense poder-s’ho creure.

—I ja està? Així és com responeu davant d’una dona violada pel seu sogre? Li dieu que vós no sou cap xèrif?

L’Stephen va apartar la mirada.

La Margery es va posar dreta.

—Sou un cuc —li va etzibar abans de sortir de la sala—. Un cuc miserable.

Li van venir ganes de renunciar a la seva religió, però no li va durar gaire. Va pensar en Job, que havia patit tantes tribulacions per provar la seva fe. «Maleeix Déu i mor», li havia dit la seva dona, però Job s’hi havia negat. Si tothom que ensopegava amb un capellà sense nervi rebutgés Déu, no quedarien gaires cristians. Però què podia fer, ella? En Bart no havia d’arribar fins l’endemà. I si en Swithin tornava aquella nit?

Es va passar el dia fent plans. Va ordenar a una minyona jove, la Peggy, que dormís a la seva cambra, en una màrfega als peus del seu llit. Era habitual que a les dones soles les acompanyés una donzella a la nit, tot i que personalment a la Margery mai no li havia agradat aquella pràctica. Ara hi veia el què.

Es va buscar un gos. Sempre hi havia uns quants cadells voltant pel castell i en va trobar un de prou jove per ensenyar-li a ser fidel només a ella. No tenia nom, i li va posar Mick. Va pensar que, de moment, li serviria per fer soroll, i amb el temps potser el podria entrenar perquè la protegís.

El comportament d’en Swithin durant el dia la tenia meravellada. El va tornar a veure a l’hora de dinar i de sopar. Gairebé no va parlar amb ella, cosa que era normal, però sí que va conversar amb l’Stephen Lincoln, sobre temes d’actualitat: el Nou Món, el disseny de vaixells i com la reina Elisabet continuava sense decidir amb qui s’havia de casar. Era com si s’hagués oblidat del crim horrible que havia comès a la nit.

Quan se’n va anar a dormir, va tancar bé la porta i, amb l’ajuda de la Peggy, va arrossegar una caixa fins al davant. Li hauria agradat que pesés més, però aleshores no l’haurien pogut moure.

Finalment, es va posar un cinturó sobre la camisa de dormir i hi va penjar un ganivet petit dins d’una beina. Va decidir que, de seguida que pogués, es buscaria una daga més grossa.

La pobra Peggy estava morta de por, però la Margery va decidir que no li explicaria per què feia tot allò, perquè aleshores hauria d’acusar el comte.

Es va ficar al llit. La Peggy va apagar les espelmes i es va arrupir al seu jaç. Era evident que en Mick estava sorprès del seu nou allotjament, però es va prendre el canvi amb estoïcisme caní i es va posar a dormir davant la llar de foc.

La Margery era al llit. No podia girar-se sobre el costat esquerre perquè qualsevol contacte als blaus de la cara, ni que fos amb un coixí de plomes, li feia massa mal. Es va estirar de panxa enlaire amb els ulls molt oberts. Sabia que no s’adormiria, amb la mateixa certesa que sabia que no podia sortir volant per la finestra.

Només que pogués passar aquella nit…, va pensar. L’endemà en Bart ja seria a casa i després ja s’asseguraria de no quedar-se mai més sola amb en Swithin. Però mentre s’ho deia a si mateixa ja s’adonava que allò no era possible. Era en Bart qui decidia si ella l’acompanyava o no, i no sempre li consultava què volia. Segurament la deixava a casa quan tenia pensat veure alguna amistançada, o portar tots els seus amics a un bordell, o permetre’s algun altre entreteniment en el qual una esposa estaria fora de lloc. La Margery no podia contradir els seus desitjos sense cap motiu, i no li podia revelar les seves raons. Estava atrapada, i en Swithin ho sabia.

L’única sortida que tenia era matar en Swithin. Però, si ho feia, la penjarien. No hi havia excuses per escapar del càstig.

Si no aconseguia fer que semblés un accident…

La perdonaria, Déu? Potser sí. Segur que no era la seva intenció que la violessin.

Mentre reflexionava sobre tot això, va sentir que el pom de la porta girava.

En Mick va bordar, nerviós.

Algú intentava entrar.

—Qui pot ser? —va dir la Peggy amb veu espantada.

El pom va tornar a girar i es va sentir el cop de la porta picant amb la caixa, a un dit de distància.

—Fora d’aquí! —va dir la Margery en veu alta.

Va sentir un gruny a fora, com d’un home fent un esforç, i la caixa es va moure.

La Peggy va fer un xiscle.

La Margery va saltar del llit.

La caixa es va moure rascant a terra, la porta es va obrir prou perquè hi passés un home i en Swithin va entrar en camisa de dormir.

En Mick li va bordar. En Swithin va clavar una puntada de peu i va tocar el gos al pit. L’animal va fer un gemec de terror i va sortir corrent per l’obertura.

En Swithin va veure la Peggy.

—Surt d’aquí abans no et clavi a tu també una guitza —va cridar.

La Peggy va fugir.

En Swithin es va acostar a la Margery.

Ella es va treure el ganivet del cinturó.

—Si no sortiu d’aquí, us mataré —el va amenaçar.

En Swithin va atacar-la amb el braç esquerre, amb un gest ampli que va colpejar el canell dret de la Margery amb la força d’un martell. El ganivet que tenia a la mà va sortir volant. L’home la va agafar per la part superior dels braços, la va aixecar de terra sense cap esforç i la va tornar a llançar damunt del llit. Aleshores se li va enfilar al damunt.

—Obre les cames —li va ordenar—. Saps que ho estàs desitjant.

—Us odio —va dir ella.

El comte va aixecar el puny.

—Obre’t de cames o rebràs un altre cop de puny al mateix lloc.

La Margery no podia suportar ni que li toquessin la cara, i va tenir la sensació que, si hi rebia un altre cop de puny, es moriria. Es va posar a plorar, impotent, i va separar les cuixes.