II

En Ned encara estava enamorat de la Margery Fitzgerald, però se n’hauria anat al llit amb Elisabet sense pensar-s’ho dues vegades.

I això que no era agraciada. Tenia el nas gros i la barbeta petita, i els ulls massa junts. Però, curiositats de la vida, tenia un atractiu irresistible: era sorprenentment llesta, deliciosa com una gateta i molt coqueta. L’efecte es desinflava, només una mica, amb la seva prepotència i els seus rampells de mal geni. Tant homes com dones l’adoraven, fins i tot després de rebre una cruel esbroncada. En Ned no havia conegut mai ningú que se li assemblés ni de lluny. Era irresistiblement aclaparadora.

Amb ell, parlava francès, es burlava del seu llatí indecís i estava decebuda perquè no la podia ajudar a practicar el castellà. Elisabet li deixava qualsevol llibre dels seus que a ell li vingués de gust llegir, però amb una condició: els havia de debatre amb ella. Ella li preguntava per les finances i li deixava clar que hi entenia, de comptes, tant com ell.

Al cap d’uns dies, en Ned va obtenir la resposta a dues preguntes clau.

En primer lloc, Elisabet no conspirava contra la reina Maria Tudor. De fet, li va manifestar l’horror que li despertava la traïció, i a en Ned li va semblar prou creïble. No obstant això, s’estava preparant, bastant metòdicament, per presentar-se com a candidata al tron després de la mort de Maria, quan el temps ho digués. El viatge que en Cecil havia fet a Kingsbridge per Nadal formava part d’un programa en què ell i altres aliats d’Elisabet visitaven les ciutats més importants d’Anglaterra per sospesar el suport i l’oposició amb què es podien trobar. En Ned ràpidament va admirar en Cecil: l’home s’ho estudiava tot de manera estratègica, avaluava cadascun dels problemes pensant en els efectes que tindrien a llarg termini en el destí de la princesa a qui servia.

En segon lloc, Elisabet era protestant, per més que en Cecil volgués fer creure que la princesa no tenia fortes conviccions religioses. Elisabet anava a missa i participava en tots els rituals catòlics que s’esperaven d’ella, però només de cara a la galeria. El seu llibre preferit era Paràfrasi del Nou Testament, d’Erasme. El més revelador era que tenia un llenguatge groller. Feia servir paraulotes que els catòlics consideraven ofensives. Si tenia visites de compromís, triava frases que no fossin gaire blasfemes: «coi» en comptes de «cony de Déu»; «ostres» per «hòstia», i «mecàson» per «em cago en Déu». Però en privat era més blasfema, i deia «mecàgon els collons del Sant Pare» i, la seva grolleria preferida, «collons de Déu!».

Als matins ella estudiava amb el seu instructor, i en Ned seia al despatx d’en Cecil amb els llibres de comptes. Elisabet posseïa moltes propietats, i bona part de la tasca d’en Ned era assegurar-se que cobrava íntegrament les rendes que li devien, i sense dilacions. Després de dinar, Elisabet descansava; de vegades li agradava que els seus servents preferits petessin la xerrada amb ella. Seien en una cambra, coneguda com la saleta del bisbe, que tenia unes cadires comodíssimes, un tauler d’escacs i una espineta que Elisabet feia sonar de tant en tant. La seva institutriu, la Nell Baynsford, sempre hi era, i de vegades també en Tom Parry, el seu tresorer.

En Ned no formava part d’aquest cercle més íntim i exclusiu, però un dia, en absència d’en Cecil, el van cridar per parlar dels preparatius de l’aniversari d’Elisabet, que feia vint-i-cinc anys el set de setembre, a dues setmanes vista. No sabien si organitzar una gran celebració a Londres, cosa que requeriria el permís de la reina, o fer una coseta més modesta a Hatfield, on podien fer el que els plagués.

Estaven embrancats en un intens debat quan van rebre una visita inesperada.

Van sentir els repics de les peülles de diversos cavalls que travessaven el portal d’arc rodó i entraven al pati central. En Ned es dirigí a la finestra emplomada i va mirar al defora a través del vidre fumat. Hi havia sis genets, i les muntures eren poderoses, bèsties de les cares. Els mossos d’Elisabet van sortir dels estables per ocupar-se dels cavalls. En Ned va agusar la mirada per veure el líder del grup i es va quedar d’una peça en reconèixer-lo.

—És el comte Swithin! —va dir—. Què hi ve a fer, aquí?

El primer pensament d’en Ned va ser que aquella visita estava relacionada amb el pròxim enllaç del fill del comte, en Bart, amb la noia que en Ned estimava, la Margery. Però allò era fer volar coloms. Encara que el compromís es trenqués, el comte no es prendria la molèstia de comunicar-l’hi personalment.

Però, aleshores, què volia?

Van fer passar els visitants a la casa i els van ajudar a treure’s les capes polsegoses. Al cap d’uns minuts, un servent va entrar a la saleta per dir que el comte de Shiring demana de parlar amb lady Elisabet, i ella va ordenar que el fessin passar.

El comte Swithin era un home de cos poderós i veu imponent, i quan va entrar va omplir l’estança amb la seva presència. En Ned, la Nell i en Tom es van alçar del seu seient, però Elisabet es va quedar on era, potser per recalcar que la seva sang reial comptava més que la superioritat d’edat d’en Swithin. Ell va fer una gran reverència, però es va posar a parlar en un to familiar, com si fos d’oncle a neboda.

—Quina alegria veure-us tan bé i tan bonica —va dir.

—Quin plaer inesperat! —va respondre Elisabet. El compliment era una mica exagerat, i el to denotava cert recel. Era evident que no es fiava d’en Swithin; «i bé que fa», va pensar en Ned. Els catòlics lleials com en Swithin havien prosperat sota el mandat de la reina Maria Tudor, i temien el retorn del protestantisme, per això no volien que Elisabet esdevingués reina.

—Tan bonica i gairebé vint-i-cinc anys! —va prosseguir en Swithin—. Un home de sang calenta com jo no pot evitar pensar que una bellesa com aquesta és ben malaguanyada, i perdoneu-me la gosadia.

—I si no us la perdono? —va respondre Elisabet, eixuta. Mai no li havien fet cap gràcia les al·lusions sexuals en to sorneguer.

En Swithin copsà la fredor d’Elisabet i va mirar els tres servents que s’estaven al fons de la sala. De ben segur que es preguntava si no estaria millor sense ells parant l’orella. Es va quedar vagament perplex quan els ulls li van caure en en Ned, però no va fer cap comentari. Tornant a Elisabet, li va dir:

—Que podria parlar amb vós en privat, Elisabet?

Donar per feta una familiaritat injustificada no era la millor manera d’atraure la simpatia d’Elisabet. Ella era germana petita, alguns deien que filla il·legítima, i això la feia hipersensible davant de qualsevol indici de manca de respecte. Però en Swithin era massa ruc per adonar-se’n.

—Lady Elisabet —va explicar en Tom Parry— no es pot quedar mai sola amb un home; són ordres de la reina.

—Bestieses! —va exclamar en Swithin.

En Ned va desitjar que en Cecil fos allà per atendre aquella visita. Per als servents era arriscat encarar-se a un comte. I aleshores va pensar que tal volta en Swithin s’ho havia fet anar bé per anar-hi un dia que a la casa no hi hagués ningú del personal de més edat.

Quina en duia de cap?

—La princesa no m’ha de tenir cap por. —Va esclafir a riure amb ganes, i a en Ned se li va posar la pell de gallina.

Però Elisabet es va sentir ofesa.

—Por? —va dir alçant la veu. No suportava que li suggerissin que era una dona fràgil que necessitava protecció—. De què haig de tenir por? Evidentment que parlaré amb vós en privat.

Amb reticències, els tres servents van sortir de la cambra.

Un cop tancada la porta, en Tom va preguntar a en Ned:

—El coneixes? Com és?

—En Swithin és un home violent —va dir en Ned—. Hem de quedar-nos a prop. —En Ned s’adonà que en Tom i la Nell buscaven el seu consell. I ell ràpidament el va trobar—: Nell, pots dir a la cuina que portin vi al convidat? —Si calia entrar a l’habitació, el vi seria un bon pretext.

—I si tornem a entrar? Què farà? —va insistir en Tom.

En Ned va recordar la reacció d’en Swithin quan els puritans van abandonar l’obra de teatre.

—L’he vist intentar matar un home que el va ofendre.

—Que Déu ens protegeixi.

En Ned va arrambar l’orella a la porta. Podia sentir les dues veus: la d’en Swithin era forta i la d’Elisabet, penetrant. No podia desxifrar les paraules, però el to era serè, encara que no gaire afable, i va tenir la sensació que de moment Elisabet no corria perill.

En Ned va intentar imaginar-se què passava. La visita sorpresa d’en Swithin devia estar relacionada amb la successió al tron. Era l’única raó que podia portar un senyor poderós a interessar-se per Elisabet.

En Ned va recordar que una de les solucions més debatudes per al problema que plantejava la successió era casar Elisabet amb un catòlic fervent. Es tenia per segur que l’espòs guiaria la reina en qüestions religioses. En Ned ara coneixia prou bé Elisabet per adonar-se que aquest pla no funcionaria, però alguns pensaven que sí. El rei Felip havia proposat el seu cosí, el duc de Savoia, però Elisabet l’havia rebutjat.

Pretenia Swithin casar-se ell mateix amb Elisabet? Qui ho sap. Potser tenia l’esperança de seduir-la durant la visita. O més aviat potser pensava que, si passava prou temps tot sol amb ella, les sospites d’haver-hi fornicat farien que el matrimoni fos l’única via per recuperar la reputació.

No seria el primer que ho intentava. Quan Elisabet només tenia catorze anys, en Thomas Seymour, de quaranta, havia gosat magrejar-la amb la intenció de casar-s’hi. En Seymour va acabar executat per traïció, ja que els seus ardits per aconseguir Elisabet no havien estat l’única ofensa. En Ned va pensar que era molt possible que el temerari comte Swithin estigués disposat a córrer la mateixa sort.

Els tons de veu de la cambra van canviar. Ara sonava com si el d’Elisabet fos imperatiu. En canvi, el d’en Swithin era completament diferent: contrarestava la seva fredor amb una veu tan afable que fregava la luxúria.

Si passava alguna cosa desagradable, Elisabet podia cridar i demanar ajuda. Si no fos que ella mai no acceptava que en necessitava. I en Swithin de tota manera podia silenciar-la.

La Nell va reaparèixer amb una safata amb una gerra de vi, dues copes i un plat de pastissets. En Ned va alçar la mà per frenar-la abans d’entrar a la cambra.

—Encara no —va murmurar.

Al cap d’un minut, Elisabet va fer un soroll que semblava un esgarip. A continuació, es va sentir un impacte i una trencadissa, que en Ned va atribuir a la caiguda de la fruitera i l’escampall de les pomes a terra. Va dubtar, esperant sentir un crit d’Elisabet. Però va venir el silenci. En Ned no sabia què fer. Aquell silenci era més sinistre que no pas el soroll.

Incapaç de suportar el pes de la incertesa, va obrir la porta de bat a bat, va agafar la safata de la Nell i va entrar cap dins.

A l’extrem de la cambra, el comte Swithin retenia Elisabet abraçant-la amb força, i la petonejava. Els pitjors temors d’en Ned eren justificats.

Elisabet girava la cara cap a un costat i l’altre, intentant evitar la boca del comte, i en Ned va veure que ella el colpejava en va a les espatlles robustes amb els seus petits punys. Estava clar que no en tenia ganes. «Però aquest deu ser el concepte que té el comte de fer la cort», va pensar en Ned. Es devia pensar que una dona quedaria aclaparada per la força de la seva passió, que es rendiria a les seves abraçades i que s’enamoraria d’ell per la seva enèrgica masculinitat.

A Elisabet no la conquistaria d’aquella manera, encara que en Swithin fos l’últim home sobre la capa de la Terra.

—Porto vi i pastes per al comte —va dir en Ned amb un raig de veu. Tot i que tremolava com una fulla, va aconseguir fer una veu animada—. Què me’n dieu, d’una copeta de xerès? —Va deixar la plata damunt d’una taula al costat de la finestra.

En Swithin es va girar, però continuava tenallant l’escanyolit canell d’Elisabet amb la mà esquerra tan deformada.

—Fuig d’aquí, tros de merda —li va etzibar.

La persistència d’en Swithin va deixar en Ned garratibat. Com podia continuar sabent que l’havien vist? Fins i tot a un comte el podien executar per violació, especialment si hi havia tres testimonis independents; en Tom i la Nell s’estaven al llindar, observant-los, per bé que massa aterrits per entrar-hi.

Però en Swithin era cabut de mena.

En Ned va veure que no se’n podia anar, digués el que digués el comte.

Amb un gran esforç, va aconseguir controlar la tremolor de les mans per servir vi en una copa.

—I la cuina ha tingut el gest de portar-vos unes pastes. Segur que teniu gana després d’un viatge tan llarg.

—Deixa’m anar al braç, Swithin —va dir Elisabet. Ella estirava, però tot i que ell la retenia amb la mà mutilada, la que havia perdut dos dits i mig, Elisabet no aconseguia deslliurar-se’n.

En Swithin va posar la mà sobre la daga que tenia al cinturó.

—Surt de l’habitació ara mateix, jove Willard, o juro per Déu que et tallo el coll.

En Ned sabia que n’era capaç. A New Castle, quan tenia atacs de còlera, el comte havia ferit membres del servei en diversos incidents, que després quedaven en poca cosa arran d’una combinació d’amenaces i compensacions. I si en Ned es defensava, el podien penjar per ferir un comte.

Però no podia abandonar Elisabet en aquella situació.

La menció del ganivet el va inspirar.

—Hi ha hagut una batussa als estables —va improvisar—. Dos companys vostres s’han barallat. Els mossos han aconseguit separar-los, però n’hi ha un que sembla que està greu. Té una ferida d’arma.

—Mentider podrit —va dir en Swithin; però no ho tenia del tot clar, i la indecisió li apaivagà la calentor.

Darrere d’en Ned, la Nell i en Tom, amb pas vacil·lant, van entrar finalment a la cambra. La Nell s’agenollà i començà a recollir les peces de la fruitera trencada. En Tom, que havia caçat la juguesca d’en Ned, va dir:

—El vostre home perd molta sang, comte Swithin.

El sentit comú començà a imperar. En Swithin semblava adonar-se que no podia clavar una ganivetada a tres servents d’Elisabet i quedar-ne impune. I el seu pla de seducció s’esfondrà. Feia una cara de mil dimonis, però va deixar anar Elisabet. Ella va fugir immediatament del seu costat, fregant-se el canell.

Amb un gruny de frustració, en Swithin va abandonar la cambra.

En Ned gairebé es va desplomar de l’alleujament. La Nell arrencà a plorar. I en Tom Parry va fer un glop de xerès de la gerra.

—Milady, hauríeu de retirar-vos a la vostra cambra privada amb la Nell i barrar la porta. Tom, vós i jo també ens hauríem d’esfumar.

—Molt bé —va dir Elisabet, però no va marxar de seguida. Es va apropar a en Ned i li digué a sota veu—: No hi ha hagut cap batussa als estables, oi?

—No. És l’única cosa que m’ha vingut al cap.

Elisabet va somriure.

—Quants anys tens, Ned?

—Dinou.

—Has arriscat la vida per mi. —Es va posar de puntetes i li va fer un petó breu però tendre als llavis—. Gràcies.

I va sortir de la cambra.