VIII

—Hi ha una cosa de la coronació que em preocupa —va dir en Pierre al cardenal Carles.

Eren a l’immens palau de la família de Guisa a la rue Vieille du Temple, al saló petit però opulent on en Pierre havia vist per primer cop Carles i el seu germà gran, Francesc, amb les cicatrius a la cara. Des d’aleshores, Carles havia comprat més quadres, en teoria d’escenes bíbliques, però amb una forta càrrega sexual: Adam i Eva, Susanna i els ancians, la muller de Putifar.

De vegades, Carles tenia interès per allò que en Pierre li havia de dir; d’altres, el feia callar, el despatxava com si res amb un moviment dels dits, llargs i elegants. Aquell dia estava d’un humor receptiu.

—Continua.

—«Francesc i Maria, per la gràcia de Déu rei i reina de França, Escòcia, Anglaterra i Irlanda» —va citar.

—És el que són. Francesc és rei de França. Maria és la reina dels escocesos. I, per dret d’herència i per l’autoritat del Papa, Maria és reina d’Anglaterra i Irlanda.

—Han manat que cisellessin aquestes paraules als seus mobles nous i les han fet gravar a la vaixella nova de la reina perquè tothom ho vegi… fins i tot l’ambaixador anglès.

—On vols anar a parar?

—En haver animat Maria Estuard a dir al món que ella és la legítima reina d’Anglaterra, hem convertit en enemiga nostra la reina Elisabet.

—I què? No es pot dir que la reina Elisabet sigui cap amenaça per a nosaltres.

—Però què hem aconseguit? Si fem un enemic, això ens hauria de portar algun benefici. Si no, només aconseguim fer-nos mal a nosaltres mateixos.

La cara allargada de Carles va adoptar una expressió cobdiciosa.

—Governarem l’imperi més gran d’Europa des del temps de Carlemany —va dir—. Serà més gran que el de Felip de Castella, perquè els seus dominis estan dispersos i, per tant, són impossibles de regir, mentre que el nou imperi francès serà compacte, i la seva força i la seva riquesa estaran concentrades. Dominarem les terres des d’Edimburg fins a Marsella, i controlarem l’oceà des del mar del Nord fins a la badia de Biscaia.

Aleshores, en Pierre va córrer el risc de plantejar-li un argument en contra.

—Si anem seriosament, hauria estat millor ocultar les nostres intencions als anglesos. Ara n’estan avisats.

—I què faran? La reina Elisabet governa un país pobre i bàrbar que no té exèrcit.

—Però té una armada.

—Que no és gran cosa.

—Però, atesa la dificultat d’atacar una illa…

Carles va fer el gest amb els dits que indicava que havia perdut l’interès en aquell tema.

—Passem a una qüestió més immediata —va dir. Va lliurar a en Pierre un full de paper gruixut amb un segell oficial—. Aquí la tens —va dir—: l’anul·lació del teu matrimoni.

En Pierre va agafar el paper amb agraïment. El motiu era clar: el matrimoni mai no s’havia consumat; però tot i així una nul·litat podia costar d’aconseguir. Es va sentir alleujat.

—Ha anat molt de pressa.

—Per alguna cosa sóc cardenal. I vas tenir els pebrots de passar per la cerimònia.

—Ha valgut la pena. —Havien detingut centenars de protestants arreu de la ciutat en un seguit de batudes coordinades que havien planejat entre tots dos—. Tot i que la majoria se n’han sortit només amb multes.

—Si es retracten de les seves creences, no els podem cremar a la foguera; sobretot si són aristòcrates, com el marquès de Nimes i la seva esposa. Ara bé, el pastor Bernard sí que hi morirà perquè s’ha negat a retractar-se fins i tot sota tortura. I, a més, hem trobat fragments d’una Bíblia en francès al taller de l’impressor; per tant, el pare de la teva exmuller no pot evitar el càstig retractant-se. Gilles Palot anirà a la foguera.

—I així els membres de la família de Guisa esdevenen herois del catolicisme.

—Gràcies a tu.

En Pierre va inclinar el cap en senyal de reconeixement, radiant d’orgull. Estava profundament satisfet. Això era el que havia desitjat tota la vida ser l’ajudant de confiança de l’home més poderós del país. Era el seu moment de triomf. Va intentar que no traspués la joia que sentia.

—Però hi ha un altre motiu pel qual volia que obtinguessis ràpidament l’anul·lació del matrimoni —va afegir el cardenal.

En Pierre va arrufar les celles. Què passava, ara? Carles de Guisa, totalment astorat, era l’únic home de tot París tan astut i enrevessat com ell mateix.

—Vull que et casis amb una altra persona —va continuar el cardenal.

—Déu meu!

En Pierre es va quedar parat. Allò no s’ho esperava. Immediatament li va venir al cap la Véronique de Guisa. Potser el cardenal havia canviat d’opinió sobre permetre el seu matrimoni amb en Pierre? El cor se li va omplir d’esperança. Era possible que dos somnis es poguessin fer realitat?

—El meu nebot, l’Alain, que només té catorze anys, ha seduït una donzella i l’ha deixat prenyada —va dir Carles—. És del tot impossible que s’hi casi.

A en Pierre li va caure dolorosament l’ànima als peus.

—Una donzella?

—L’Alain s’ha de casar en un matrimoni acordat per motius polítics, com tots els homes dels De Guisa, excepte els que estem cridats al sacerdoci. Però m’agradaria deixar ben arreglada la donzella. Estic segur que ho entendràs perfectament, per tal com tu vas néixer en circumstàncies semblants.

A en Pierre se li va regirar l’estómac. Havia pensat que el seu triomf i del cardenal podia fer pujar el seu estatus i acostar-lo al d’un membre de la família. En canvi, ara li recordaven fins a quin punt estava per sota d’ells.

—Voleu que em casi amb una donzella?

—No ho diguis com si fos una sentència de mort! —va dir Carles amb una riallada.

—Més aviat cadena perpètua.

I ara què faria? A Carles de Guisa no li agradava que li frustressin els plans. Si en Pierre es negava a fer el que li demanava, podria portar la seva carrera ascendent a una mala fi.

—Et donarem una pensió —va explicar el cardenal—. Cinquanta lliures mensuals…

—Els diners no m’importen.

El cardenal va aixecar les celles davant d’aquella interrupció tan insolent.

—Ah, no? I què t’importa?

En Pierre es va adonar que hi havia una recompensa per la qual potser valdria la pena aquell sacrifici.

—Vull el dret de poder fer-me dir Pierre Aumande de Guisa.

—Casa-t’hi i ja ho veurem.

—No. —En Pierre sabia que ara es jugava el tot per tot—. El nom que figuri al certificat matrimonial ha de ser Pierre Aumande de Guisa. Altrament, no el signaré.

Mai no havia estat tan audaç amb Carles. Va aguantar la respiració, esperant la reacció del cardenal, tement una explosió.

—Ets un petit cabró decidit, oi? —va fer Carles.

—D’una altra manera, no us seria tan útil.

—És veritat. —Carles va reflexionar un moment sense dir res. En acabat va parlar:

—Molt bé, hi estic d’acord.

En Pierre gairebé es va marejar de l’alleujament.

—D’ara endavant seràs Pierre Aumande de Guisa —va dir Carles.

—Moltes gràcies.

—La noia és a la cambra del costat, seguint el passadís. Vés a veure-la. Feu la coneixença.

En Pierre es va aixecar i va anar cap a la porta.

—Sigues amable amb ella —va afegir el cardenal—. Fes-li un petó.

En Pierre va sortir de la cambra sense contestar. Quan va haver passat la porta, es va quedar quiet un moment, tremolós, intentant assimilar-ho tot plegat. No sabia si havia d’alegrar-se o estar consternat. Havia evitat un matrimoni que no desitjava només per caure en un altre. Però era un De Guisa!

Va recuperar la serenitat. Seria millor que donés un cop d’ull a la seva futura esposa. Seria de classe baixa, evidentment. Però potser era guapa, si havia atrapat Alain de Guisa. D’altra banda, tampoc no era gaire difícil atraure l’interès sexual d’un noi de catorze anys: el fet d’estar disposada era el principal atractiu.

Va anar pel passadís fins a la següent porta i va entrar sense trucar.

Una noia seia al sofà agafant-se el cap amb les mans, plorant. Portava un vestit senzill de criada. Era força grassoneta, va observar en Pierre, potser a causa de l’embaràs.

Quan va tancar la porta darrere seu, la noia va aixecar el cap.

La coneixia. Era l’Odette, la donzella poc atractiva de la Véronique. Li recordaria sempre la noia amb qui no li havien permès casar-se.

L’Odette el va reconèixer i va somriure amb coratge, tot i les llàgrimes, ensenyant les dents tortes.

—Ets el meu salvador? —va preguntar.

—Que Déu m’empari —va fer en Pierre.