VI

La Margery estava preocupada per en Rollo. Totes les respostes que havia donat a les seves preguntes eren plausibles, i, tanmateix, no se’l creia. Amb tot, no sabia què fer, amb ell. Evidentment, hauria pogut revelar a en Ned que en Rollo era en Jean Langlais, però no es veia amb cor de condemnar el seu germà a la forca només perquè duia els mitjons bruts de fang.

Mentre en Ned era a París, la Margery havia decidit de portar el seu nét Jack, el fill d’en Roger, de visita a New Castle. Li semblava que era el seu deure. Fes el que fes en Jack finalment amb la seva vida, els seus parents aristocràtics sempre el podrien ajudar. No calia que li caiguessin bé, però els havia de conèixer. Tenir un oncle comte de vegades era millor que tenir diners. I quan en Bartlet morís, el succeiria en el títol el seu fill Swifty, que era el cosí d’en Jack.

En Jack era un nen de dotze anys inquisitiu i discutidor. S’embrancava en discussions acalorades amb en Roger i en Ned, sempre adoptant el punt de vista contrari al de l’adult amb qui enraonava. En Ned deia que en Jack era exactament igual que la Margery de jove, però ella no es podia creure que hagués estat mai tan petulant. En Jack era baixet, com la seva àvia, i tenia els mateixos cabells foscos arrissats. Ara era molt bufó, però al cap d’un any o dos més començaria a fer el canvi cap a home, i llavors adoptaria un aspecte més rústic. Per a la Margery, el plaer i la fascinació d’observar com creixien i anaven canviant els seus fills i néts era la gran alegria que li donava fer-se gran.

No cal dir que en Jack estava en desacord amb la seva àvia i no creia que els calgués fer aquella visita.

—Jo vull ser aventurer, com l’oncle Barney —va dir—. Els nobles no hi tenen res a veure, amb el comerç. Es queden asseguts i prou, i van recaptant rendes de la gent.

—La noblesa manté la pau i fa complir les normes —va argumentar ella—. No pots fer negocis sense lleis i normes. Quanta plata hi ha en un diner? Quina amplada té un metre de tela? Què passa quan la gent no paga els deutes?

—Dicten les normes com a ells els convé —va replicar en Jack—. A més a més, és el Gremi de Kingsbridge, el que estableix els pesos i mesures, no el comte.

—Potser hauries de ser estadista com sir Ned —va dir la Margery somrient—, i no aventurer.

—Per què?

—Perquè tens unes idees molt clares sobre el govern. Tu podries ser part del govern. Alguns dels homes més poderosos de la cort havien estat nens llestos, com tu.

Es va quedar pensatiu. Estava en aquella edat deliciosa en què tot sembla possible.

Però la Margery volia que es portés bé a New Castle.

—Sigues ben educat —li va dir quan ja s’hi atansaven—. No discuteixis amb l’oncle Bartlet. Hem vingut a fer amics, no enemics.

—D’acord, àvia.

Ella dubtava que en Jack s’hagués pres l’avís seriosament, però havia fet el que havia pogut. «Un nen sempre serà un nen —va pensar—, i no el que tu vols que sigui».

El seu fill, el comte Bartlet, els va donar la benvinguda. Tenia quaranta anys, era pigat com el pare de la Margery, però havia pres en Bart com a model, pensant-se que era el seu pare. El fet que en Bartlet en realitat fos el fruit de la violació perpetrada pel comte Swithin no havia enverinat del tot la relació entre mare i fill, per miracle. Mentre en Jack explorava el castell, la Margery va seure a la sala amb en Bartlet i van prendre una copa de vi.

—Espero que en Swifty i en Jack es coneguin millor —va dir ella.

—Dubto que es facin gaire amics —va dir en Bartlet—. De dotze a vint anys és molta diferència d’edat.

—Em vaig trobar per casualitat el teu oncle Rollo a Londres. S’està en una fonda. No sé per què no s’allotja a la casa dels Shiring.

—Jo n’estaria molt content, si s’hi estigués —va dir en Bartlet, arronsant les espatlles—. Així donaria una mica de feina al gandul del conserge.

Un cambrer va servir més vi a la Margery.

—Tu també aniràs a Londres més endavant, oi?, per a l’obertura del Parlament.

—No necessàriament.

—Per què no? —va fer la Margery, estranyada.

—Diré que estic malalt.

Tots els comtes estaven obligats a assistir al Parlament, i si volien escapar-se’n, havien de dir que estaven massa malalts per viatjar.

—Però quin és el motiu de debò?

—Tinc molta feina aquí.

Allò no tenia cap ni peus, per a la Margery.

—Mai no t’has perdut la cerimònia, des que ets comte. I tampoc no se la van perdre el teu pare ni el teu avi. Justament per això tens casa a Londres.

—El nou rei no té cap interès per les opinions del comte de Shiring.

Allò no era gens propi d’ell. En Bartlet, com en Bart i en Swithin, solia expressar la seva opinió en veu alta i sense preguntar si a algú li interessava sentir-la.

—No et vols oposar a cap altra legislació anticatòlica?

—Crec que hem perdut aquesta batalla.

—No sabia que fossis tan derrotista.

—És important saber quan has de lluitar i quan has de plegar veles. —En Bartlet es va posar dret—. Deus voler instal·lar-te a la teva habitació abans de sopar. Necessites alguna cosa?

—Crec que porto de tot. —Li va fer un petó i se’n va anar al pis de dalt.

Estava intrigada. Potser al capdavall en Bartlet no era com en Bart i en Swithin. A ells, l’orgull no els hauria permès mai dir coses com «crec que hem perdut aquesta batalla». No haurien admès mai que podien estar equivocats.

Potser en Bartlet s’estava fent gran.