El comte Swithin va ser executat i jo vaig ser el responsable de la seva mort. No en tenia ni idea, llavors, que seria el primer de molts.

En Rollo, en Bart i sir Reginald van ser castigats amb multes importants, però havia de morir un membre del grup, i el comte, de fet, havia assassinat un home a l’església. Aquesta era la justificació, però el que realment havia decidit la seva condemna era que havia intentat desafiar la voluntat de la reina Elisabet. La reina volia que Anglaterra entengués clarament que ella, i només ella, tenia el dret de nomenar bisbes, i qualsevol que interferís amb aquesta prerrogativa s’hi jugava la vida. Per molt escandalós que fos executar un comte, necessitava que en Swithin morís.

Jo em vaig assegurar que el jutge comprengués els seus desitjos.

Mentre la gentada s’aplegava davant de la catedral de Kingsbridge per veure l’execució, en Rollo no parava de mirar-me amb ràbia. Jo sabia que sospitava que hi havia alguna trampa, però no crec que arribés mai a deduir què havia passat.

Sir Reginald també hi era, amb una llarga cicatriu al cap on mai més no li van tornar a créixer els cabells. La ferida li havia perjudicat el cervell a més dels cabells, i mai no va arribar a recuperar del tot el senderi. Sé que en Rollo sempre me’n va donar la culpa.

En Bart i la Margery també s’ho van mirar.

En Bart plorava. En Swithin era un home malvat, però era el seu pare.

La Margery semblava algú a qui han alliberat d’un calabós terrible i surt a l’aire fresc i al sol. Havia perdut aquell color malaltís i anava vestida amb la gràcia d’abans, encara que portés colors foscos en senyal de dol: si se’l posava ella, un barret negre amb una ploma negra podia agafar un aire juganer. L’home que l’havia turmentat anava de cap a l’infern, allà on pertanyia, i ella se n’havia alliberat.

Van treure en Swithin del consistori i no tinc cap dubte que el pitjor del seu càstig va ser la humiliació de caminar pel carrer principal entre les burles i els insults d’una gent que ell sempre havia considerat inferior i menyspreat. Li van tallar el cap, perquè la decapitació era la mort ràpida que, per misericòrdia, es reservava a la noblesa, i m’imagino que el final va ser un alliberament.

S’havia fet justícia. En Swithin era un assassí i un violador que mereixia la mort. Però vaig descobrir que la meva consciència no estava del tot tranquil·la. Li havia parat una emboscada i l’havia atret cap allà. En certa manera, la mort del pobre George Cox era responsabilitat meva. Havia interferit en coses que s’haurien de deixar en mans de la llei o, si fallava, de Déu.

Potser hauré de passar per les agonies de l’infern pel meu pecat. Però si hagués de tornar a viure aquell moment, faria el mateix, per acabar amb el sofriment de la Margery. Vaig preferir patir jo que saber que la seva tortura continuava. El seu benestar era més important que el meu.

He après, en el transcurs d’una llarga vida, que aquest és el significat de l’amor.