X

La Margery sempre havia sabut que arribaria aquest dia terrible. Havia aconseguit oblidar-se’n, de vegades durant anys, i havia estat feliç, però dins del seu cor sabia que hauria de retre comptes. Tot i que havia enganyat en Ned durant dècades, una mentida, tard o d’hora, sempre surt a la llum, i ara havia arribat l’hora.

—Sé que en Jean Langlais pensa matar el rei —li va dir en Ned, preocupat i frustrat—. Però no hi puc fer res perquè no sé qui és aquest Langlais ni on el puc trobar.

La Margery estava escruixida pel sentiment de culpa. Sabia que aquell home esmunyedís que en Ned havia perseguit durant bona part de la seva vida era en Rollo, i s’ho havia guardat.

Però ara tot indicava que en Rollo es proposava matar el rei, la reina i els seus dos fills, a més dels principals ministres, entre ells en Ned. I la Margery no ho podia permetre. Amb tot, encara dubtava de què fer, perquè ni revelant el secret potser no salvaria ningú. Ella sabia qui era en Langlais, però ignorava on era, i no tenia ni idea de com planejava matar tota aquella gent.

Eren a casa, a Saint Paul’s Churchyard. Havien menjat ous de gallina amb cervesa suau per esmorzar i en Ned ja s’havia posat el barret. Estava a punt d’anar-se’n a veure en Cecil. En aquell moment del dia sovint es quedava un moment dret a la vora del foc, per compartir els maldecaps amb ella.

—En Langlais ha anat amb molt molt de compte… sempre.

La Margery sabia que era veritat. Els capellans que en Rollo havia ajudat a entrar en secret a Anglaterra el coneixien com Langlais, i a cap d’ells no li havien dit que ella era la seva germana. I podia dir el mateix de tota la gent que havien conspirat per alliberar Maria Estuard i fer-la reina: tots el coneixien com Langlais, ningú com Rollo Fitzgerald. Aquesta manera de fer tan previnguda el diferenciava de la majoria de conspiradors, que en general contemplaven la seva missió amb un esperit temerari, mentre que ell coneixia el caràcter de les persones a qui s’enfrontava, sobretot el d’en Ned, i mai no havia assumit riscos innecessaris.

—No podeu cancel·lar la cerimònia d’obertura del Parlament?

—No. La podríem ajornar, o traslladar-la a un altre edifici, però faria molt mal efecte: els enemics del rei Jaume dirien que el rei és tan odiat pel poble que té por de celebrar l’obertura del seu propi Parlament per si l’assassinen. I, per tant, serà el rei qui prendrà la decisió. Però la cerimònia ha de tenir lloc un dia o altre, i en algun espai concret. El país ha de ser governat.

La Margery no es va poder aguantar més.

—Ned, vaig fer una cosa terrible.

Al primer moment, ell no va saber com prendre-s’ho.

—El què?

—No et vaig enganyar, però em vaig guardar un secret. Vaig pensar que era el que havia de fer. I encara ho crec ara. Però t’enfadaràs molt amb mi.

—De què caram parles?

—Sé qui és en Jean Langlais.

En Ned es va quedar atònit, cosa gens habitual en ell.

—Què? Com has pogut… Però qui és?

—És en Rollo.

Ell va fer una cara com si li haguessin anunciat la mort d’algú. Es va quedar blanc i bocabadat. Va tentinejar i es va asseure feixugament.

—I tu ho sabies? —va dir per fi.

Ella no podia dir res. Se sentia com si l’escanyessin. Va notar que les llàgrimes li baixaven per la cara, i va fer que sí amb el cap.

—Des de quan?

Panteixant i sanglotant, la Margery va dir per fi:

—Des de sempre.

—Però com m’ho has pogut amagar?

Quan per fi va trobar les paraules, li van sortir a raig.

—Jo em pensava que només feia entrar capellans inofensius d’amagat a Anglaterra perquè portessin els sagraments als catòlics, i llavors tu vas descobrir que estava conspirant per alliberar Maria Estuard de la reina Elisabet, i va fugir del país. Va tornar després de la derrota de l’armada espanyola, però em va dir que tot s’havia acabat i que no tornaria a conspirar, i que si el delatava revelaria que en Bartlet i en Roger havien ajudat a entrar capellans d’amagat al país.

—La carta a en Monteagle la vas escriure tu.

Ella va assentir amb el cap.

—Us volia avisar sense haver de condemnar en Rollo.

—Com te n’has assabentat?

—En Bartlet em va dir que no vindria a la cerimònia d’obertura del Parlament. Mai no se l’ha perdut. En Rollo el devia avisar.

—Amb tot això que passava, i jo no ho sabia! Jo, l’espia més expert, enganyat per la meva pròpia dona.

—Oh, Ned!

En Ned l’esguardava com si fos el pitjor dels criminals.

—I en Rollo era a Kingsbridge el dia que va morir la Sylvie…

Quan en Ned va dir aquelles paraules va ser com si hagués disparat una bala, i ella no es va poder aguantar més. Es va deixar caure de genolls sobre la catifa.

—Sé que em vols matar —va dir—. Endavant, fes-ho. No puc continuar vivint.

—Em feia molta ràbia quan la gent deia que no es podia confiar en mi perquè treballés per la reina Elisabet, perquè estava casat amb una catòlica. Jo pensava que eren uns necis, i ara resulta que el neci era jo.

—No, no ho eres.

Ell la va escrutar amb una expressió tan plena d’ira que a la Margery se li va trencar el cor.

—Sí, i tant que sí.

I se’n va anar.