XI

En Ned i en Cecil van anar a veure el rei l’1 de novembre. Els va rebre al palau de White Hall, a la Galeria Llarga, que s’estenia de les estances privades fins al jardí. A banda de pintures, a la galeria s’exhibien tapissos de gran valor brodats amb or i plata, la mena de coses que li agradaven al rei.

En Ned sabia que en Cecil dubtava de l’autenticitat de la carta d’en Monteagle i que sospitava que potser només l’havien enviat per embolicar la troca. En Cecil continuà pensant així encara que en Ned li hagués explicat que el comte Bartlet, un lord catòlic, evitaria anar a l’obertura del Parlament sense un motiu sòlid, i que probablement l’havien avisat que no hi assistís.

El pla d’en Cecil era prendre totes les precaucions possibles, però sense ajornar la cerimònia. En Ned tenia unes altres intencions.

No es volia limitar a evitar els assassinats. Ja havia seguit massa vegades la pista dels traïdors; al final havia aconseguit espantar-los i de seguida que podien tornaven a confabular. Aquesta vegada els volia empresonar. Volia detenir en Rollo d’una vegada.

En Cecil va donar la carta d’en Monteagle al rei.

—No cal dir que mai no us amagaríem una cosa així, majestat. Ara bé, potser no es mereix que ens la prenguem seriosament. No tenim cap dada que ho corrobori.

—Dades, no, majestat, però sí que hi ha indicis que ho ratifiquen —afirmà en Ned—. N’he sentit rumors a París.

—Rumors… —va fer el rei arronsant les espatlles.

—No cal que us els cregueu, però no podeu deixar de fer-los cas —hi va discrepar en Ned.

—Exactament.

El rei Jaume va llegir la carta alçant-la cap al llum, ja que per les finestres només entrava una claror hivernal esmorteïda.

Va llegir amb calma, i mentrestant els pensaments d’en Ned es van desviar cap a la Margery. No l’havia vist d’ençà de la revelació. Ara dormia en una fonda. No podia ni pensar a veure-la ni parlar-hi: li feia massa mal. Ni tan sols hauria sabut identificar el sentiment que l’aclaparava: ràbia, odi o tristor. L’únic que podia fer era girar els ulls i obligar-se a pensar en una altra cosa.

El rei va deixar caure la mà on duia un anell, amb la qual agafava la carta, cap a un costat, i es va quedar immòbil un minut, si fa no fa, amb la vista perduda. Els ulls li lluïen d’intel·ligència, els llavis formaven un traç ferm, però els grans de la pell i els ulls inflats evidenciaven una vena d’autocomplaença. En Ned va pensar que no devia ser fàcil ser disciplinat i moderat quan es tenia un poder absolut.

—Què en penseu? —va preguntar el rei a en Cecil, després de tornar a llegir la carta.

—Podríem reforçar el pati de Westminster immediatament amb guàrdies i canons. Després podríem tancar les reixes i escorcollar els voltants meticulosament. En acabat caldria escorcollar i vigilar tothom que hi entri i en surti fins que s’hagi celebrat l’obertura del Parlament sense incidents.

Aquest era el pla preferit d’en Cecil, però tant ell com en Ned sabien que al rei li havien de donar opinions, no ordres.

Jaume sempre estava molt pendent de la seva imatge pública, per molt que parlés del dret diví dels reis.

—No hem d’espantar la gent per una cosa que al final potser no serà res —va dir—, perquè, si no, pot semblar que el rei és un home dèbil i poruc.

—La seguretat de Sa Majestat és el més important, però sir Ned té una proposta alternativa.

El rei va mirar en Ned amb ulls inquisitius.

Estava preparat.

—Considereu això, majestat: si hi ha un complot, potser els preparatius encara no estan a punt. Si actuem ara, és possible que no arribem a descobrir què estem buscant. O encara pitjor, potser trobarem uns preparatius incomplets, cosa que només ens proporcionaria unes proves qüestionables en un judici. Llavors els pamfletistes catòlics podrien dir que ens hem inventat els càrrecs com a pretext per processar-los.

—Hem de fer alguna cosa —va dir el rei Jaume, que no sabia on volia anar a parar en Ned.

—En efecte. Per tal d’atrapar tots els conspiradors i aconseguir la màxima quantitat de proves incriminadores, hem d’atacar a l’últim minut. Així protegirem Sa Majestat en aquell instant i, el que és més important, també en el futur. —En Ned va aguantar la respiració: era el moment crucial.

—Crec que potser ell té raó —va dir el rei, girant els ulls cap a en Cecil.

—Sou vós, majestat, qui ho heu de decidir.

—D’acord —va dir adreçant la mirada una altra vegada cap a en Ned—. Actueu el quatre de novembre.

—Gràcies, majestat —va dir en Ned, alleujat.

Quan en Ned i en Cecil ja reculaven i feien una reverència, al rei se li va acudir una altra pregunta.

—Tenim alguna idea de qui hi ha al darrere d’aquesta abominació?

Tota la fúria que sentia en Ned per la Margery el va inundar com una marea, i va haver de fer un esforç per evitar de posar-se a tremolar tot ell.

—Sí, majestat —va dir amb una veu que ben just podia dominar—. És un home que es diu Rollo Fitzgerald, del comtat de Shiring. M’avergonyeix dir-vos que és el meu cunyat.

—En aquest cas —va dir el rei, més que insinuant una amenaça—, per la sang de Déu, val més que enxampeu aquest porc.