II

La Sylvie Palot s’havia fixat en un noi atractiu que hi havia al mercat del peix feia tot just un dia. No era venedor; anava massa ben vestit. Duia un gipó blau acoltellat per mostrar el folre de seda blanca del dessota. L’havia vist comprar salmó, però ho feia de qualsevol manera, sense el viu interès de qui està a punt de menjar-se el que ha comprat. Ell li havia somrigut, diverses vegades.

Era difícil no alegrar-se’n.

L’home era de bon veure, tenia els cabells clars i una barba rossa incipient. Li va posar uns trenta anys, tres menys que ella. Tenia un persuasiu aire de confiança en si mateix.

La Sylvie ja tenia un admirador. Entre els coneguts dels seus pares hi havia la família Mauriac. Pare i fill eren tots dos baixets, i ells mateixos en feien gala fent-se els simpàtics de torn amb sortides gracioses. El pare, en Luc, tenia una gran capacitat de seducció i era benvist de tothom, segurament per això era un tractant de mercaderies tan pròsper. Però el fill, en Georges, l’admirador de la Sylvie, n’era una imitació defectuosa: les bromes eren patètiques i les seves sortides no tenien cap gràcia. La Sylvie tenia clar que a en Georges li feia falta passar dos anys fora de casa i madurar.

El nou admirador del mercat del peix li parlà per primera vegada un matí fred de gener. Els marges del riu Sena estaven nevats i una fina capa de gel cobria els barrils dels peixaters. Les gavines, amb la fam de l’hivern, volaven en cercles, cridant de frustració en albirar tal quantitat de menjar.

—Com se sap si el peix és fresc? —li preguntà el noi.

—Pels ulls —digué ella—. Si els té tèrbols, el peix té dies. Els ulls han de ser cristal·lins.

—Com els teus —va dir ell.

La Sylvie va riure; com a mínim era hàbil i divertit. En Georges Mauriac només deia rucades com ara «t’han besat alguna vegada?».

—I obre-li les brànquies —afegí ella—. Haurien de ser roses i humides per dins. Ai, senyor. —Es va tapar la boca amb la mà: acabava de fer una insinuació obscena d’una altra cosa que podia ser rosa i humida per dins, i notà com li pujaven els colors.

Ell, però, només semblava una mica enjogassat.

—Ho tindré present —es limità a dir.

Ella aprecià que tingués tacte. Evidentment, no era com en Georges Mauriac.

El noi es va quedar al costat de la Sylvie mentre ella comprava tres truites petites, el peix preferit del seu pare, i pagà un sou i sis cèntims. Després se n’anà amb el peix al cistell.

—Qui ets, tu? —li preguntà ella.

—Sóc en Pierre Aumande. I tu ets la Sylvie Palot.

A l’hora de parlar, li agradava ser directa:

—M’has estat observant?

Ell va dubtar.

—Sí —va dir, avergonyit—. Suposo que sí.

—Per què?

—Perquè ets molt bonica.

La Sylvie sabia que tenia cara de bondat, la pell clara i els ulls blaus, però no estava tan convençuda que fos bonica.

—I ja està? —li va etzibar.

—Ets molt perspicaç.

O sigui que amagava alguna cosa més. No va poder evitar sentir certa frustració. Que vanitosa per part seva haver pensat, encara que fos per un instant, que la seva bellesa l’havia captivat. Finalment, doncs, acabaria amb en Georges Mauriac.

—Jo de tu respondria —li digué intentant no revelar el desencís.

—Has sentit mai a parlar d’Erasme de Rotterdam?

És clar que n’havia sentit a parlar. A la Sylvie se li va posar pell de gallina als braços. Per uns minuts s’havia oblidat que ella i la seva família eren criminals i que els podien executar fàcilment si els enxampaven; però ara la por familiar havia tornat.

No era tan estúpida per respondre la pregunta, per més que vingués d’un noi de somni com aquell. Al cap d’un moment ja tenia una evasiva pensada.

—Per què m’ho preguntes?

—Estudio a la universitat. Ens han ensenyat que Erasme era un home malvat, el pare del protestantisme, però m’agradaria llegir la seva obra per mi mateix. A la biblioteca no els tenen, els seus llibres.

—I què vols que en sàpiga, jo, d’aquestes coses?

—El teu pare té una impremta, oi? —En Pierre arronsà les espatlles. Definitivament, aquell noi l’havia observat. Però potser no sabia la veritat.

La Sylvie i la seva família havien rebut una missió de Déu. El seu deure sagrat era ajudar els seus conciutadans a conèixer la veritable religió. I ho feien venent llibres: la Bíblia, és clar, i en francès, perquè tothom l’entengués fàcilment i veiés amb els seus ulls com s’equivocava l’Església catòlica; però també venien reflexions d’estudiosos com Erasme, que explicaven les coses d’una manera senzilla per a possibles lectors que tinguessin dificultats per treure les conclusions correctes per si mateixos.

Cada vegada que venien un d’aquells llibres, corrien un risc terrible: el càstig era la mort.

—Què diantre et fa pensar que venem aquesta mena de literatura? —va dir la Sylvie—. Està prohibit!

—No res, és que un dels estudiants pensava que potser en venies.

Per tant, només eren rumors; prou, però, per amoïnar-se.

—Doncs, si us plau, digue-li que no en venem.

—Entesos. —Semblava molest.

—No saps que els tallers de les impremtes els poden escorcollar en qualsevol moment per si hi ha llibres il·legals? El nostre l’han inspeccionat unes quantes vegades. No hi ha cap taca en la nostra reputació.

—Us felicito. —Ell encara va fer unes quantes passes més al seu costat, fins que es va aturar—. Bé, igualment, encantat de coneixe’t.

—Espera —va dir la Sylvie.

La majoria dels clients de publicacions prohibides eren gent coneguda, homes i dones amb qui feien les seves oracions braç a braç en misses il·legals en llocs discrets. D’altres venien amb la recomanació d’un coreligionari conegut. Malgrat tot, no deixaven de ser perillosos: si els arrestaven i els torturaven, segurament ho xerrarien tot.

Però els protestants encara havien de córrer un risc més gran: parlar a gent desconeguda de la seva fe. Aquesta era l’única manera de propagar l’evangeli. La Sylvie dedicava la seva vida a convertir els catòlics, i se li acabava de presentar l’oportunitat de fer-ho. Si el deixava marxar, potser no el tornaria a veure.

En Pierre semblava un noi honest. Havia estat prudent en acostar-se a ella, com si tingués por de debò. No semblava que fos un bocamoll, un farsant, un neci o un borratxo: no tenia cap excusa per rebutjar-lo.

Però i si ella estava més predisposada del normal a assumir el risc perquè el possible convers era un jove seductor que semblava atret per ella? Es digué que allò no hi tenia res a veure.

Havia de córrer el risc i pregar a Déu que la protegís.

—Passa per la botiga aquesta tarda —li va dir—. Porta quatre lliures. Compra un exemplar de La gramàtica del llatí. Sobretot, no esmentis Erasme.

—D’acord —va dir. Semblava desconcertat per la sobtada determinació de la noia.

—Després vine a trobar-me al mercat del peix al vespre. —A aquella hora el moll serà desert—. Porta el llibre de gramàtica.

—I després?

—Després encomana’t a Déu. —Ella va girar cua i se’n va anar sense esperar cap resposta.

Mentre s’encaminava cap a casa, pregava perquè el que havia fet fos el correcte.

París estava dividida en tres parts. La més gran, anomenada la Ville, se situava a la banda nord del riu Sena, coneguda com la riba dreta. De l’assentament més petit situat al sud del riu, a la riba esquerra, se’n deia Université, o de vegades Quartier Latin per tota la colla d’estudiants que enraonaven en llatí. L’illa del mig era l’Île de la Cité, i allà era on vivia la Sylvie.

Casa seva s’alçava a l’ombra de la gran catedral de Notre Dame. A la planta baixa hi havia la botiga, on tenien els llibres tancats amb clau, en armaris de portes reixades. La Sylvie i els seus pares vivien al pis de dalt. Al darrere hi havia la impremta. La Sylvie i la seva mare, la Isabelle, feien torns per ocupar-se de la botiga mentre el seu pare, en Gilles, que com a dependent no valia gaire, treballava de valent al taller.

La Sylvie va fregir truita de riu amb all i ceba a la cuina de dalt. Portà el pa i el vi a taula. La seva gata, la Fifi, va aparèixer del no-res; la noia li donà el cap del peix i la gata se’l va menjar cerimoniosament, començant pels ulls. La Sylvie estava amoïnada pel que havia fet al matí. Es presentaria l’estudiant a la botiga? O en comptes d’ell vindria un funcionari del jutge amb una esquadra d’homes per detenir tota la família, acusant-los d’heretgia?

En Gilles menjava primer que tothom, i la Sylvie li serví el plat. Era un home gros, de braços i espatlles poderoses de tant aixecar les formes de roure massís carregades de caràcters fets d’aliatge de plom. Si tenia un mal dia, podia ventar una plantofada a la Sylvie amb el braç esquerre, però la truita estava esponjosa i melosa, i estava de bon humor.

Quan va haver acabat, ella es va asseure a la botiga mentre la Isabelle menjava, i després es bescanviaven els llocs; però la Sylvie estava desganada.

Un cop acabat el dinar, la Sylvie se’n va tornar a la botiga. No hi havia clients.

—Què et té tan capficada? —li preguntà immediatament la Isabelle.

La Sylvie li va parlar d’en Pierre Aumande.

—Abans de dir-li que vingués a la botiga —va dir amb posat neguitós la Isabelle—, hauries d’haver quedat amb ell un altre dia i esbrinar més coses.

—Ja ho sé, però quin motiu tenia per quedar amb ell? —La Isabelle la mirà amb murrieria—. Prou saps que jo no en sé, de cortejar.

—I me n’alegro —digué la Isabelle—. Això és perquè ets massa honesta. De tota manera, hem de córrer riscos, és la creu que hem de carregar.

—Espero que no sigui d’aquells que els agafa un atac de remordiments i ho xerren tot al seu confessor —va dir la Sylvie.

—Té més pinta d’espantar-se i fer-se enrere. Segurament no el tornaràs a veure mai més.

No era això, el que desitjava la Sylvie, però es va estar de dir-l’hi.

Va entrar un client i la conversa es va interrompre. La Sylvie se’l va mirar encuriosida. La majoria dels clients que es presentaven a la botiga anaven ben vestits, perquè els pobres no es podien permetre els llibres. La roba d’aquell jove encara es podia aprofitar, però era senzilla i estava molt rosegada. Duia un abric gruixut, tacat de rodar món, i unes botes robustes empolsegades. Devia estar de pas. Se’l veia cansat i neguitós. La Sylvie va sentir una fiblada de compassió.

—Volia parlar amb en Gilles Palot —va dir amb un accent que no era de la zona.

—Ara mateix el vaig a buscar —va dir la Isabelle, i des de la mateixa botiga va passar al taller del darrere.

La Sylvie estava encuriosida. Què volia aquell viatger del seu pare si no era comprar-li un llibre?

—Que ve de gaire lluny? —va temptejar-lo.

Abans que l’home li pogués respondre, va entrar un altre client. La Sylvie el reconegué, era el sacerdot de la catedral. La Sylvie i la seva mare es mostraven extremament sol·lícites amb els capellans. En Gilles no, però ell rondinava amb tothom.

—Déu vos guard, ardiaca Raphael, quina il·lusió veure-us, com sempre.

El noi de la capa llardosa de sobte va posar cara de pocs amics. La Sylvie es preguntà si tenia algun motiu per tenir aversió als ardiaques.

—Que teniu el llibre dels Salms? —preguntà en Raphael.

—I tant. —La Sylvie va obrir l’armariet amb clau i va treure’n una versió en llatí, convençuda que en Raphael no voldria la traducció francesa, per molt que tingués l’aprovació de la Facultat de Teologia de la Sorbona. Devia ser un regal, perquè ell ja tenia tota la Bíblia—. Serà un regal preciós —digué ella—. L’estampació de les cobertes i del llom s’han fet amb pa d’or i la impressió és a dos colors.

L’ardiaca passava les pàgines.

—És molt agradable de llegir.

—Són cinc lliures —digué la Sylvie—. Un preu del tot just. —Per a la gent corrent era una petita fortuna, però els ardiaques no eren gent corrent.

En aquell moment entrà un tercer client, i la Sylvie va reconèixer en Pierre Aumande. Va sentir un raig de plaer en veure la seva cara somrient, però esperava haver-la encertat en tenir-lo per un home discret: seria una catàstrofe si començava a parlar d’Erasme davant d’un ardiaca i d’un foraster misteriós.

La mare de la Sylvie va sortir de la rebotiga.

—El meu marit ara surt —digué al viatger. En veure que la Sylvie atenia l’arquebisbe, es va dirigir a l’altre client—. En què us puc ajudar, monsieur?

La Sylvie va mirar atentament la seva mare i obrí una mica els ulls per alertar-la que l’última persona que havia entrat era l’esmentat estudiant. La Isabelle li va respondre assentint subtilment amb el cap, per dir-li que ho havia caçat. Mare i filla s’havien convertit en hàbils comunicadores en silenci pel fet de viure amb algú com en Gilles.

—Volia un exemplar de La gramàtica del llatí —va dir en Pierre.

—Ara mateix.

La Isabelle es dirigí a l’armariet indicat, en va treure el llibre i el posà damunt del taulell.

En Gilles va aparèixer a la botiga. En aquell moment hi havia tres clients; a dos ja els servien; per tant, el tercer devia ser el que demanava per ell.

—Què voleu? —va dir.

Era de maneres brusques, per això la Isabelle intentava tenir-lo lluny del taulell.

El viatger dubtava, com si se sentís incomodat.

—Heu demanat per mi, sí o no? —li preguntà en Gilles amb impaciència.

—Em… que teniu un llibre d’històries de la Bíblia en francès, amb il·lustracions?

—És clar que el tinc —digué en Gilles—. És el més venut de tots. Però això ho hauríeu pogut demanar a la meva dona, en comptes de fer-me sortir de la impremta.

La Sylvie lamentà, i no era la primera vegada, que el seu pare no fos més agradable amb els clients. No obstant això, era estrany que un viatger hagués demanat per ell, pel seu nom, i que després li hagués sortit amb una petició tan trivial. Va mirar la seva mare i va veure que arrufava lleument el front; per tant, la Isabelle també havia notat que alguna cosa grinyolava.

Va observar que en Pierre també escoltava la conversa, pel que semblava tan intrigat com ella.

—La gent —remugà l’ardiaca— hauria d’escoltar les històries de la Bíblia per boca del seu capellà. Si les comencen a llegir pel seu compte, segur que se’n faran una idea equivocada. —Va deixar unes quantes monedes d’or damunt del taulell pel llibre dels Salms.

«O potser se’n faran una idea encertada», va pensar la Sylvie. En els temps que la gent del carrer no podia llegir la Bíblia, els capellans podien dir el que els plagués, i així era com els agradava que fos. Estaven morts de por que la paraula de Déu il·luminés les seves pràctiques i ensenyances.

—Teniu tota la raó, reverend —l’adulà en Pierre—, si permeteu que un humil estudiant expressi la seva opinió. Hem de ser ferms o al final tots els sabaters i teixidors acabaran tenint la seva secta.

Als menestrals com els sabaters i els teixidors se’ls veia especialment propensos a esdevenir protestants. La Sylvie s’imaginava que la feina que feien els deixava estones per pensar en solitari i no tenien tanta por dels capellans i nobles com els altres conciutadans.

Però a la Sylvie la va sorprendre l’aduladora intervenció d’en Pierre, després d’haver mostrat interès per la literatura subversiva. Ella se’l va mirar, encuriosida, i ell li va picar l’ullet sense vergonya.

Era un home de maneres captivadores.

La Sylvie desvià la mirada i embolicà el llibre dels Salms de l’ardiaca en un retall quadrat de lli gruixut i lligà el paquet amb un cordill.

El viatger s’havia molestat amb la crítica de l’ardiaca.

—La meitat dels francesos no veuen mai el seu capellà —digué agosaradament.

«Exagera una mica», pensà la Sylvie; però el cert era que hi havia massa capellans que agafaven els diners de la recaptació i no visitaven mai les seves parròquies.

L’ardiaca ho sabia prou bé, i no va replicar. Va agafar els Salms i se’n va anar tot ofès.

—Us embolico La gramàtica? —preguntà la Isabelle a l’estudiant.

—Sí, gràcies. —Va treure quatre lliures.

En Gilles tornà a dirigir-se al viatger:

—Voleu aquest llibre d’històries o què?

El viatger es va encorbar cap endavant per veure el llibre que en Gilles li mostrava, n’examinà les il·lustracions.

—No em doneu presses —li digué tenaçment. No tenia cap por d’haver-se-les amb l’ardiaca, i semblava que les intimidadores maneres d’en Gilles tampoc no l’afectaven. Aquell home era alguna cosa més del que mostrava la seva sòrdida aparença.

En Pierre agafà el paquet i se n’anà. Aleshores només va quedar un client a la botiga. La Sylvie va tenir la sensació que la marea havia baixat.

El viatger tancà el llibre d’un cop, redreçà el cap i digué:

—Sóc Guillaume de Ginebra.

La Sylvie va notar l’esglai de la seva mare.

L’actitud d’en Gilles canvià. Va fer una encaixada amb en Guillaume i li digué:

—Benvingut. Passeu. —I se’l va endur cap dalt, a les cambres privades.

La Sylvie va entreveure per on anaven les coses. Sabia que Ginebra era una ciutat independent, de culte protestant, dominada pel gran Joan Calví. Però quedava a quatre-cents quilòmetres, un viatge de dues setmanes o més.

—Què hi fa aquest home, aquí? —preguntà.

—L’Acadèmia de Ginebra forma missioners i els envia per tot Europa perquè prediquin el nou evangeli —li explicà la Isabelle—. L’últim es deia Alphonse. Tu aleshores tenies tretze anys.

—Alphonse! —exclamà la Sylvie en recordar un noi zelós que no li havia fet gens de cas—. Mai no vaig entendre per què vivia aquí.

—Ens porten escrits d’en Calví i altres obres, perquè el teu pare les pugui copiar i imprimir.

La Sylvie es va sentir ben ximple. Mai no s’havia preguntat d’on sortien els llibres protestants.

—Comença a fer-se fosc —digué la Isabelle—. Millor que vagis a buscar un exemplar d’Erasme per al teu estudiant.

—Quina impressió t’ha fet? —digué la Sylvie mentre es posava l’abric.

La Isabelle va fer un somriure de complicitat.

—El molt murri és ben plantat, eh?

La Sylvie preguntava si en Pierre era de confiança, no pel seu físic; però ben mirat no tenia ganes d’entrar en aquella conversa, per si de cas espantava massa la seva mare. Va murmurar una evasiva i se’n va anar.

Es va encaminar cap al nord i travessà el riu. Les joieries i barreteries del pont de Notre Dame començaven a tancar. En arribar al costat de la Ville va recórrer la rue Saint Martin, la principal artèria nord-sud. Al cap d’uns minuts va arribar a la rue du Mur. Era un carreró més que no pas una via transitada. A una banda hi havia la muralla de la ciutat; a l’altra, les entrades del darrere d’unes quantes cases i el reixat alt d’un jardí descuidat. La Sylvie es va aturar a prop d’un estable, darrere d’una casa on vivia una dona gran que no tenia cap cavall. L’estable no tenia finestres i no estava pintat, semblava apedaçat, mig ruïnós, però l’estructura era sòlida, amb una porta resistent i un bon pany, per bé que discret. En Gilles l’havia comprat anys enrere.

Al costat del muntant de la porta, al nivell de la cintura, hi havia mig maó que ballava. Després d’assegurar-se que ningú no l’observava, la Sylvie el va treure, va introduir la mà al forat, va agafar una clau i va tornar el maó al seu lloc. Va fer girar la clau al pany, va entrar i tot seguit tancà i barrà la porta.

Hi havia un fanal d’espelma en un portallum penjat a la paret. La Sylvie havia agafat una capsa d’esca que contenia un pedrenyal, un foguer d’acer en forma de D on els seus dits esvelts s’aferraven perfectament, unes estelles de fusta seca i un tros de tela de lli recargolada. Quan va colpejar el pedrenyal amb el foguer, van caure tot de guspires a la capsa; les estelles de foc van agafar i de seguida va néixer la flama. Tot seguit, amb la punta de la tela de lli, va encendre el llum.

El llum titil·lant va il·luminar una paret de barrils vells apilats a terra fins a tocar el sostre. La majoria eren plens de sorra i pesaven massa perquè els pogués aixecar una persona, però n’hi havia uns quants que eren buits. Tots semblaven iguals, però la Sylvie sabia veure’n la diferència. Va apartar ràpidament una pila de barrils i es va esmunyir pel forat que havia deixat. Darrere les bótes hi havia caixes de fusta amb llibres.

El moment més perillós per a la família Palot era quan els llibres de contraban s’imprimien i s’enquadernaven al taller d’en Gilles. Si els escorcollaven just en aquell moment, acabarien tots morts. Però tan bon punt tenien els llibres enllestits, els ocultaven en caixes i, sempre camuflats sota una capa de llibres innocents que havien passat la censura catòlica, els traslladaven com podien amb una carreta fins a aquell magatzem. Després la impremta tornava a produir llibres legals. La major part del temps, al local que tenien a prop de la catedral, no hi havia res que fos il·legal.

I només hi havia tres persones que coneguessin aquell magatzem: en Gilles, la Isabelle i la Sylvie. A la Sylvie no n’hi havien dit res fins que no havia fet setze anys. Fins i tot els treballadors de la impremta desconeixien aquell lloc, encara que tots eren protestants. Els deien que, un cop acabats d’imprimir els exemplars, els lliuraven a un llibreter secret que venia a l’engròs.

La Sylvie localitzà una caixa amb la marca «SA» de Sileni Alcibiadis, segurament l’obra més important d’Erasme. Va treure’n un exemplar i el va embolicar amb un pedaç de lli que havia agafat d’una muntanyeta de draps que tenia al costat, i lligà el farcell amb un cordill. Va tornar a col·locar els barrils al seu lloc de manera que les caixes de llibres tornessin a quedar amagades i tot el que es pogués veure fos una habitació mig plena de barrils.

Mentre desfeia el camí per la rue Saint Martin, es preguntava si l’estudiant es presentaria. Havia anat a la botiga, tal com havien quedat, però potser ja estava mort de por. O pitjor encara: arribaria amb alguna mena d’oficial preparat per arrestar-la. Ella no temia la mort, no; cap cristià de debò la temia; però li feia pànic que la torturessin. Tenia visions de tenalles roents penetrant-li la carn i havia de foragitar les imatges del cap pregant en silenci.

El moll, a la nit, recuperava la calma. Els peixaters havien tancat les parades i les gavines se n’anaven a rapinyar a altres llocs. El riu onejava a la riba serenament.

En Pierre l’esperava amb un fanalet a la mà. La seva cara, il·luminada des de sota, semblava elegant i sinistra alhora.

Anava sol.

Ella va subjectar el llibre amb les mans, però no l’hi donà.

—No li has de dir mai a ningú que tens aquest llibre —li va dir—. Em podrien executar per vendre-te’l.

—Ho entenc —digué ell.

—I tu, agafant aquest llibre de les meves mans, també arrisques la vida.

—Ho sé.

—Si ho tens clar, agafa’l i torna’m La gramàtica.

Van intercanviar els paquets.

—A reveure —va dir la Sylvie—. Recorda el que t’he dit.

—Així ho faré —li va prometre ell.

I aleshores la va besar.