V

En Ned se’n va anar a París en un intent desesperat d’esbrinar què passava a Londres.

Va continuar sentint rumors vagues de complots catòlics contra el rei Jaume. I les seves sospites van augmentar quan en Guy Fawkes es va esquitllar hàbilment de la seva vigilància i va desaparèixer. Però els rumors eren frustrants, perquè mai no revelaven res de concret.

Moltes conjures per assassinar algun rei s’havien tramat a París, i sovint amb l’ajuda de la família ultracatòlica dels De Guisa. Els protestants de la ciutat francesa havien mantingut la xarxa d’espies que la Sylvie havia muntat. En Ned tenia l’esperança que algun d’ells, potser l’Alain de Guisa, algun dia pogués omplir les llacunes.

Després dels assassinats simultanis del duc Enric i en Pierre Aumande, en Ned va témer que l’Alain deixés de ser una font d’informació sobre els catòlics anglesos exiliats; però se li havia encomanat una mica l’astúcia del seu padrastre. S’esforçà per ser útil a la vídua i es va fer amic del nou duc, que era molt jove, i així va poder continuar vivint al palau dels De Guisa, a París, i treballar per la família. I com que els conspiradors anglesos confiaven en els ultracatòlics De Guisa, l’Alain s’assabentava de bona part dels seus plans i passava la informació a en Ned per mitjà de cartes codificades que enviava a través d’uns canals secrets ben consolidats. Gran part dels rumors que corrien entre els exiliats acabaven en no res, però al llarg dels anys, els consells de l’Alain havien permès fer algunes detencions.

En Ned llegia totes les seves cartes, però ara esperava obtenir més informació amb una visita en persona. En una conversa cara a cara, de vegades podien sorgir detalls a l’atzar que resultés que eren importants.

Preocupat com estava, la visita a França va ser un viatge nostàlgic, per a ell. Es va recordar de si mateix de jove, del gran Walsingham, amb qui havia treballat durant dues dècades i, sobretot, de la Sylvie. De camí a reunir-se amb l’Alain, va passar per la rue de la Serpente i es va estar una estona davant de la botiga que havia estat la casa de la Sylvie, recordant la felicitat del dia en què l’havien convidat a dinar i ell li havia fet un petó quan eren a la rebotiga, i també el dia infaust en què, allà mateix, havien assassinat la Isabelle.

Ara hi havia una carnisseria.

Va travessar el pont en direcció a l’Île de la Cité, va entrar a la catedral i va resar una oració d’agraïment per la vida de la Sylvie. La catedral era catòlica, i en Ned era protestant, però des de feia molt de temps creia que Déu no en feia gaire cabal, d’aquelles distincions.

I en aquell moment el rei de França opinava com ell. Enric IV havia signat l’edicte de Nantes, pel qual concedia la llibertat de culte als protestants. El nou duc de Guisa encara era petit, i la seva família no havia pogut fer trontollar la pau, aquesta vegada, de manera que, quaranta anys després, la guerra civil havia tocat fi. En Ned va donar gràcies a Déu pel rei Enric IV, també. Potser França, com Anglaterra, cercava a les palpentes el camí cap a la tolerància.

Els oficis protestants encara eren discrets i se celebraven fora de les muralles de les ciutats per no encendre la ira dels ultracatòlics. En Ned enfilà en direcció sud per la rue Saint-Jacques, travessà la porta de la ciutat i s’endinsà pels carrers extramurs. Un home que llegia assegut a la vora de la calçada era l’indicador d’un caminet que, per dins del bosc, menava a una cabana de caçadors. Era l’església informal on anava la Sylvie abans que en Ned la conegués. En Pierre Aumande l’havia descobert i la congregació s’havia dispersat, però ara tornava a ser un lloc de culte.

L’Alain ja hi era, assegut amb la dona i els fills. També hi era la seva amiga de tota la vida, la Louise, la marquesa vídua de Nimes. Tots dos eren al castell de Blois quan havien assassinat el duc Enric i en Pierre, i en Ned sospitava que havien pres part en la conjura, per bé que ningú no havia gosat investigar la mort de l’un ni de l’altre per la presumpta implicació del rei. En Ned també va veure la Nath, que havia continuat el negoci de la Sylvie de la venda de llibres il·legals: ara era una dona gran, havia prosperat, duia un barret de pell.

En Ned es va asseure al costat de l’Alain, però no li va dir res fins que va arribar el moment d’entonar els himnes, quan tothom cantava prou fort perquè ningú no sentís el que deien.

—Tothom odia el rei Jaume —va murmurar l’Alain a en Ned en francès—. Diuen que ha trencat les promeses que va fer.

—No s’equivoquen —va admetre en Ned—. De tota manera, he d’evitar que el matin. Si no, la guerra civil destruirà la pau i la prosperitat que l’Elisabet va aconseguir amb tant d’esforç. Què més has sentit dir?

—Que volen matar tota la família reial, tret de la nena, la princesa, a qui volen elevar al tron.

—Tota la família… —va repetir en Ned, esborronat—. Són uns animals sanguinaris.

—I al mateix temps mataran tots els principals ministres i lords.

—Deuen planejar de cremar un palau o alguna cosa per l’estil. Ho podrien fer mentre tothom està assegut a taula en un banquet o veient una obra de teatre. —Ell era un dels principals ministres. Tot d’una, es tractava de salvar la seva pròpia vida, no tan sols la del rei. Va sentir una esgarrifança—. On ho volen fer? —va preguntar.

—Això no ho he pogut aclarir.

—Et sona el nom de Guy Fawkes?

L’Alain va sacsejar el cap.

—No. Va venir una colla d’homes a veure el duc, però no sé qui són.

—No van mencionar cap nom?

—No eren noms autèntics.

—Què vols dir?

—L’únic nom que vaig sentir era fals.

—Quin nom era?

—Jean Langlais —va respondre l’Alain.