I

En Ned examinava la cara del seu fill, en Roger. Tenia el cor tan ple d’orgull que amb prou feines podia parlar. En Roger era un nen a punt d’entrar a l’adolescència, tot just començava a fer l’estirada, però encara tenia les galtes fines i la veu atiplada. Els rínxols foscos i la mirada entremaliada eren de la Margery, però els ulls castany melós eren d’en Ned.

Eren a la sala del davant de la casa, que donava a la catedral. El comte Bart havia anat a Kingsbridge per assistir al tribunal trimestral de la primavera i s’havia emportat els dos nois que tenia per fills seus: en Bartlet, de divuit anys, i en Roger, de dotze. En Ned també era a la ciutat per assistir al tribunal: s’havia convertit en diputat per Kingsbridge.

En Ned no havia tingut més fills. Feia més de deu anys que la Sylvie i ell feien l’amor amb una passió que pràcticament no havia afluixat, però ella no es quedava embarassada. Era un motiu d’aflicció per a tots dos, i als ulls d’en Ned en Roger encara guanyava més valor.

En Ned recordava la pròpia adolescència. «Sé què t’espera —va pensar mirant-se en Roger— i tant de bo t’ho pogués explicar tot i fer-t’ho més fàcil; però quan jo tenia la teva edat mai no em vaig creure la gent gran que assegurava que sabia com era la vida dels més joves, i suposo que tu tampoc no ho faràs».

L’actitud que en Roger tenia amb en Ned era, òbviament, prou natural. En Ned era un amic de la seva mare, i en Roger el veia com un oncle no oficial. En Ned no podia demostrar l’afecte que sentia per ell, s’havia de limitar a escoltar-lo amb atenció, prendre-se’l seriosament i mirar-s’hi bé en les respostes que li donava; qui sap si precisament per això en Roger de tant en tant confiava en ell, cosa que a en Ned l’omplia de satisfacció.

—Sir Ned —li deia en Roger en aquell moment—. Vós coneixeu la reina. Com és que odia els catòlics?

En Ned no s’esperava aquella pregunta, tot i que potser l’hauria d’haver previst. En Roger sabia que els seus pares eren catòlics en un país protestant, i ja s’havia fet prou gran per preguntar-se el perquè d’aquella circumstància.

En Ned va retardar la resposta i va dir de manera evasiva:

—La reina no odia els catòlics.

—Obliga el meu pare a pagar una multa perquè no va a l’església.

En Ned es va adonar que el noi tenia un cap àgil, i la petita fiblada d’orgull que havia sentit va anar acompanyada d’una dolorosa ganivetada de recança per haver d’ocultar la seva satisfacció, i a sobre davant del mateix nen.

En Ned va dir a en Roger el que deia a tothom:

—Quan la princesa Elisabet era jove, em va dir que si esdevenia reina cap anglès no moriria per les seves creences religioses.

—Doncs no ha respectat la promesa —es va afanyar a replicar-li en Roger.

—Ho ha intentat. —En Ned buscava les paraules que ajudessin a entendre les complexitats de la política a un nen de dotze anys—. D’altra banda, es troba amb puritans al Parlament que cada dia li retreuen que és massa tova, i que hauria d’enviar catòlics a la foguera, tal com feia la seva antecessora, que cremava els protestants. A més, ha de trampejar els traïdors catòlics, com el duc de Norfolk, que la volen matar.

En Roger, tossut de mena, li replicava:

—Executen sacerdots només perquè intenten que la gent recuperi la fe catòlica, no és així?

Aleshores en Ned es va adonar que feia temps que el noi tenia aquelles preguntes al cap.

Segurament tenia por de discutir d’aquelles qüestions amb els seus pares. En Ned estava content que el noi confiés prou en ell per compartir-hi els seus neguits. Però per què estava tan preocupat? En Ned s’afigurà que l’Stephen Lincoln encara devia viure en la semiclandestinitat a New Castle. Devia ser l’instructor d’en Bartlet i en Roger, i segurament també devia dir missa regularment per a la família. En Roger devia tenir por que descobrissin el seu professor i l’executessin.

Hi havia molts més sacerdots d’aquella mena dels que hi havia hagut abans. L’Stephen era un dels vells més acèrrims que havien quedat després de la revolució religiosa d’Elisabet, però hi havia dotzenes de sacerdots nous, potser centenars. En Ned i en Walsingham n’havien atrapat disset. Els havien executat a tots per traïció.

En Ned els havia interrogat gairebé tots abans de morir. No havia obtingut tanta informació com volia, en part perquè els havien entrenat per resistir un interrogatori, però sobretot perquè no sabien gran cosa. L’organitzador treballava sota el pseudònim poc subtil de Jean Langlais i els donava la mínima informació necessària sobre l’operació de la qual formaven part. No sabien exactament en quin punt de la costa havien desembarcat, ni els noms de les persones ombrívoles que els havien anat a rebre i els havien posat en ruta cap a les seves destinacions.

—Aquests sacerdots —deia en Ned— els entrenen a l’estranger i els introdueixen en territori anglès il·legalment. Deuen lleialtat al Papa, no a la nostra reina. N’hi ha que pertanyen a un grup ultracatòlic de línia dura, jesuïtes es diuen. La reina Elisabet tem que conspirin per enderrocar-la.

—I hi conspiren? —va preguntar en Roger.

Si en Ned hagués estat enraonant amb un adult, li hauria discutit aferrissadament aquelles preguntes. Hauria fet befa de la ingenuïtat de qui s’imaginés que els sacerdots clandestins eren innocents i no cometien traïció. Però no tenia cap ganes de guanyar una disputa amb el seu fill. Només volia que el noi sabés la veritat.

Tots els sacerdots consideraven que Elisabet era il·legítima i que la veritable reina d’Anglaterra era Maria Estuard, la reina dels escocesos; però cap d’ells no havia fet cap pas en aquell sentit, com a mínim fins aleshores. No havien intentant posar-se en contacte amb Maria Estuard en la seva reclusió, no havien aplegat grups de nobles catòlics descontents, no havien traçat cap complot per matar Elisabet.

—No —va dir a en Roger—. Que jo sàpiga, no conspiren contra la reina Elisabet.

—O sigui que simplement els executen pel fet de ser sacerdots catòlics.

—Moralment, tens raó —va dir en Ned—. I em sap molt de greu que l’Elisabet no hagi estat capaç de mantenir la promesa que va fer de jove. Però políticament és gairebé inviable que toleri, dins del seu regnat, una xarxa d’homes que són lleials a un potentat, el Papa, que s’ha declarat enemic d’ella. Cap monarca del món no ho toleraria.

—I si amagues un sacerdot a casa teva, la pena és la mort.

O sigui que era allò, el que treia el son a en Roger. Si enxampaven l’Stephen Lincoln dient missa, o fins i tot si es demostrava que a New Castle conservaven objectes sacramentals, podien acabar executats tant en Bart com la Margery.

En Ned també patia per la Margery. Potser no la podria protegir del pes de la llei.

—Jo crec —va dir—, que cadascú hauria de venerar Déu com li sembli correcte, i no ens hauríem de preocupar del que fan els altres. Jo no odio els catòlics. Fa anys que sóc amic de la teva mare… i del teu pare…, de tota la vida. No crec que els cristians s’hagin de matar entre ells per la teologia.

—Els catòlics no són els únics que cremen les persones. Els protestants de Ginebra van enviar Miquel Servet a la foguera.

En Ned va estar a punt de dir-li que el nom de Servet es coneixia a tot Europa precisament perquè, entre els protestants, cremar la gent fins a la mort era una pràctica molt poc habitual; però va decidir no adoptar aquella línia d’argumentació amb en Roger.

—Tens raó —li va dir, en canvi—. I serà una màcula en el nom de Joan Calví fins al dia del Judici. Però n’hi ha uns quants, a tots dos bàndols, que hi deixen la pell per assolir la tolerància. La reina Caterina, la mare del rei de França, n’és una, i ella és catòlica. La reina Elisabet n’és una altra.

—Però totes dues han matat persones!

—Cap de les dues no és una santa. Hi ha una cosa que has d’intentar entendre, Roger. No hi ha sants en la política. Però això no vol dir que la gent imperfecta no pugui canviar el món perquè millori.

En Ned havia intentat fer-ho tan bé podia, però no semblava que hagués acontentat en Roger. No volia que ningú li digués que la vida era complicada. Tenia dotze anys i buscava certeses. Ho hauria d’aprendre mos a mos, com tothom.

L’Alfo va entrar i la conversa va quedar interrompuda. En Roger de seguida va fer muts i poc després, educadament, es va acomiadar.

—Què volia? —preguntà l’Alfo a en Ned.

—Té dubtes d’adolescent. Em té per un amic inofensiu de la família. Com va l’escola?

L’Alfo va seure. Ja tenia dinou anys. Era camallarg i de tracte fàcil, com en Barney.

—Doncs mira, fa un any que l’escola ja em va ensenyar tot el que podia aprendre. Ara em passo la meitat del dia llegint i l’altra ensenyant els més petits.

—Caram. —Pel que es veia, aquell dia a en Ned li tocava donar consell als joves. Només tenia quaranta-tres anys, no era tan gran per assumir una responsabilitat com aquella—. Potser podries anar a Oxford i estudiar a la universitat. Viuries al Kingsbridge College. —A en Ned aquella idea tampoc no l’entusiasmava gaire. Ell era el primer que no havia anat a la universitat, i en el seu cas no podia dir que n’hagués patit gaire les conseqüències, era tan intel·ligent com la majoria dels clergues que coneixia. No obstant això, de vegades s’adonava que els homes que havien rebut formació universitària tenien més agilitat a l’hora d’argumentar que ell, i sabia que n’havien après fent debats entre els estudiants.

—Jo no tinc fusta de clergue.

En Ned va somriure. L’Alfo tenia debilitat per les dones, i elles per ell també. Havia heretat l’encant natural d’en Barney. A les noies tímides, els intimidaven els seus trets africans, però a les més atrevides els fascinaven.

A parer d’en Ned, els anglesos actuaven sense cap lògica respecte dels estrangers: odiaven els turcs i als jueus els consideraven malèvols, però en els africans hi veien un exotisme inofensiu. Eren homes com l’Alfo, els que acabaven vivint a Anglaterra arrelats amb tota normalitat en la societat anglesa, i el físic que havien heretat desapareixia al cap de tres o quatre generacions.

—Si vas a la universitat no vol dir que hagis de ser pastor per força. Però em fa l’efecte que a tu et ronda alguna altra idea pel cap.

—La meva àvia, l’Alice, tenia la il·lusió de convertir el vell monestir en un mercat cobert.

—Sí, senyor, exactament. —D’allò feia molt temps, però en Ned no oblidava el dia que havien anat a donar-hi un cop d’ull amb la seva mare i s’havien imaginat les parades instal·lades al claustre—. Encara és una bona idea.

—Creus que podria fer servir els diners del capità per comprar-lo?

En Ned s’ho va rumiar. Ell es feia càrrec de les riqueses d’en Barney mentre era a la mar. En tenia una gran quantitat en metàl·lic, però també n’havia destinat una part a fer algunes inversions —uns horts a Kingsbridge, una lleteria a Londres— i havia guanyat uns beneficis per al seu germà.

—Si no en demanen molt —va dir amb prudència—, crec que sí que els podríem fer servir.

—Parlo amb el capítol?

—Primer fes algunes indagacions. Pregunta per les vendes de sòl edificable a Kingsbridge que s’hagin fet recentment. Quant s’ha pagat per acre.

—Així ho faré —va dir l’Alfo, entusiasmat.

—Sigues discret. No expliquis a la gent els teus plans. Digues que he estat jo, que t’he demanat que busquessis un solar per a mi. Després ja decidirem quant oferim pel monestir.

L’Eileen Fife va entrar a l’habitació amb un paquet a la mà. Fent un somriure afectuós a l’Alfo, el va donar a en Ned.

—Sir Ned, un missatger ha portat això per a vós des de Londres. És a la cuina si el voleu veure.

—Ofereix-li alguna cosa per menjar —va dir en Ned.

—Això ja ho he fet —va dir l’Eileen, indignada que en Ned pogués pensar que havia passat per alt la cortesia.

—És clar, no em facis cas. —En Ned va obrir el paquet. Hi havia una carta per a la Sylvie. L’adreça estava escrita amb la lletra infantil de la Nath. No hi havia dubte que l’havia reenviat l’ambaixada anglesa de París. Segurament li devia sol·licitar més llibres, cosa que havia passat tres vegades en els darrers deu anys.

En Ned sabia, per les cartes de la Nath i les visites de la Sylvie a París, que la Nath n’havia agafat el relleu, però la seva feina anava més enllà de vendre llibres. Encara treballava de minyona per a la família d’en Pierre Aumande de Guisa, continuava vigilant en Pierre i passant informació als protestants de París. En Pierre s’havia traslladat a viure al palau dels De Guisa, juntament amb l’Odette, el seu fill Alain, que ja tenia vint-i-dos anys i estudiava, i la Nath. Allò oferia a la Nath oportunitats de sobres per espiar, sobretot als anglesos catòlics de París. A més, també havia convertit l’Alain al protestantisme sense que en sabessin res l’Odette ni en Pierre. Tota la informació de la Nath arribava a la Sylvie en cartes com aquella.

En Ned va guardar la carta perquè l’obrís la Sylvie.

L’altre missatge era per a ell. Estava escrit en lletra cursiva, obra d’un home metòdic però apressat, i en Ned hi reconegué la mà de Sir Francis Walsingham, el seu mestre. No obstant això, no la podia llegir a l’instant perquè estava codificada.

—Necessito una estona per escriure-li la resposta. Ofereix un llit al missatger per a aquesta nit.

L’Alfo es va aixecar.

—Posaré en marxa el nou projecte! Gràcies, oncle Ned.

En Ned començà a descodificar la carta. Només hi havia tres frases. Va tenir la temptació d’escriure la interpretació del missatge a sobre mateix, però aquesta pràctica estava prohibida rotundament. Si una carta xifrada amb el missatge secret apuntat acabava en males mans, l’enemic tindria la clau de tots els altres missatges escrits en el mateix codi. Els desxifradors de codis d’en Ned, que treballaven en la correspondència interceptada a les ambaixades estrangeres de Londres, més d’una vegada s’havien beneficiat d’aquesta deixadesa dels espies. En Ned va escriure el missatge amb un llapis de ferro sobre una pissarra que després es podia rentar amb un drap humit.

Tenia el codi al cap i podia entendre la frase inicial ràpidament: «Novetats de París».

El pols se li accelerà. Ell i en Walsingham estaven ansiosos per descobrir quin seria el següent pas dels francesos. Al llarg de les dècades del 1560 i 1570, la reina Elisabet havia mantingut a ratlla els seus enemics fingint que es prenia seriosament les propostes de matrimoni de diversos prínceps catòlics. La seva última víctima havia estat Enric Hèrcules, el germà del rei Enric III de França. Elisabet estava a punt de fer cinquanta anys, però encara conservava el poder de fascinar els homes, i aquest l’havia captivat —tot i que ell encara rondava els vint— dient-li «la meva granoteta». Va jugar amb ell durant tres anys, fins que el noi arribà a la conclusió que Elisabet no tenia cap intenció de casar-se amb ningú, cosa que va fer obrir els ulls als seus consellers. Ara en Ned tenia la sensació que la reina havia utilitzat el recurs del matrimoni per última vegada i temia que els seus enemics acabessin fent allò pel qual havien estat conspirant durant tant de temps: intentar enderrocar-la de totes totes.

En Ned començava a desxifrar la segona frase quan la porta s’obrí de bat a bat i la Margery va entrar feta una fera.

—Com t’atreveixes? —li va etzibar—. Com t’atreveixes?

En Ned estava atònit. Els servents de la Margery temien els seus mals arrambatges, però en Ned no n’havia patit mai cap. Tenien una estreta relació d’amistat que fins i tot resultava afectuosa.

—Però què he fet jo? —va demanar.

—Com goses inflar el cap del meu fill amb heretgies protestants?

En Ned arrufà el front.

—En Roger em feia preguntes —va dir afluixant la indignació—. He intentat ser franc amb ell.

—Jo criaré els meus fills en la fe dels seus avantpassats i no permetré que tu els corrompis.

—Molt bé —va dir en Ned amb certa exasperació—. Però tard o d’hora algú els explicarà que hi ha un altre punt de vista. Agraeix que hagi estat jo i no cap purità intolerant com en Dan Cobley. —Fins i tot enfadant-se amb ella, no podia evitar observar que atractiva que estava, sacsejant la seva cabellera esponerosa i traient la ràbia pels ulls. Era més bonica amb quaranta anys que no amb catorze, quan l’havia besat darrere la tomba del prior Philip.

—Reconeixeran en Cobley com el blasfem cabut que és —va dir ella—. Vas d’home raonable, quan el que fas és intoxicar-los el cap.

—Ah! Ara ho entenc. No és el protestantisme el que et molesta de mi, sinó que sigui un home raonable. Tu no vols que els teus fills sàpiguen que els homes poden parlar de religió i no passa res, o que hi ha homes que no accepten que es matin els uns als altres. —Malgrat que s’estava discutint amb ella, en Ned s’adonà subtilment que en realitat no pensava que hagués intoxicat el cap d’en Roger. En el fons, la Margery estava furiosa amb el destí, que els havia separat i no els permetia criar els fills plegats.

Però li estava tirant la cavalleria pel damunt i era impossible aturar-la.

—És clar, és que el senyor és tan intel·ligent… —l’escridassava ella.

—No, però no penso fer com qui sent ploure, que és el que estàs fent tu ara.

—No he vingut aquí a barallar-me. T’estic dient que no vull que parlis amb els meus fills.

En Ned atenuà la veu.

—En Roger també és meu.

—Ell no ha de patir pels meus pecats.

—Aleshores no li fiquis coll avall la teva religió. Digue-li el que penses i reconeix que la gent bona té les seves discrepàncies. Et respectarà més.

—No t’atreveixis a dir-me com haig de criar els meus fills.

—Doncs tu no t’atreveixis a dir-me què puc dir i què no al meu fill.

La Margery es dirigí a la porta.

—Et diria que te n’anessis a l’infern, però és que ja hi vas de cap.

Va desaparèixer de la cambra i, al cap d’un moment, en Ned va sentir com petava la porta de l’entrada.

En Ned va mirar per la finestra, però per una vegada no es va delectar amb la bellesa de la catedral. Li sabia greu haver discutit amb la Margery.

En una cosa estaven d’acord: mai no dirien a en Roger la veritat sobre la seva paternitat. Tots dos eren del parer que, per al noi, fins i tot més endavant, quan ja fos un home, seria un trasbals descobrir que l’havien enganyat tota la vida. En Ned mai no tindria l’alegria de reconèixer el seu únic fill, però aquell sacrifici era per al bé del noi. El benestar d’en Roger era més important que el d’en Ned: ser pare era allò.

Va mirar la carta i va transcriure la segona frase: «El cardenal Romero ha tornat amb la seva minyona». La notícia era important. En Romero era un enviat informal del rei de Castella. Devia estar tramant alguna cosa amb els francesos ultracatòlics. I la seva amant, la Jerónima Ruiz, havia espiat per en Ned a l’època de la matança de Sant Bartomeu. Potser s’avindria a revelar quina en portava de cap en Romero.

Mentre treballava en la tercera frase, la Sylvie es va presentar a la saleta. En Ned li allargà la carta que havia arribat amb la seva. Ella no l’obrí immediatament.

—He sentit la teva conversa amb la Margery —va dir—. Quan heu cridat. M’ha semblat desagradable.

En Ned li agafà la mà, se sentia incòmode.

—Jo no tenia cap intenció de convertir en Roger. Només pretenia ser franc responent les seves preguntes.

—Ja ho sé.

—Perdona si la Margery t’ha incomodat.

—No ho ha fet —va dir la Sylvie—. Ja fa temps que em vaig adonar que ens estimaves a totes dues.

En Ned es va quedar petrificat. Allò era cert, però mai no ho havia reconegut.

La Sylvie li va llegir el pensament.

—És impossible amagar aquesta mena de coses a la teva esposa —li va dir ella. I va obrir la carta.

En Ned tornà a fixar-se en la seva missiva. Amb mig pensament encara en les paraules de la Sylvie, va descodificar l’última frase: «La Jerónima només parlarà amb tu».

Va alçar el cap i mirà la Sylvie, i li van sorgir les paraules adients.

—Aleshores també saps que t’estimo.

—Sí, ja ho sé —va dir ella—. La carta és de la Nath. Necessita més llibres. Haig d’anar a París.

—Jo també —va dir en Ned.