VIII

Les tasques d’espionatge requerien molta paciència, va reflexionar en Ned el juliol del 1586.

Ja el 1583, havia esperat aconseguir a través d’en Francis Throckmorton proves clares de la traïdoria de Maria Estuard. Aquella esperança li havia fallat quan la malícia del comte de Leicester l’havia obligat a detenir prematurament en Throckmorton. Més endavant, el 1585, havia trobat un nou Throckmorton en el jove Gilbert Gifford. Aquest cop el comte de Leicester no era a Anglaterra per portar-li problemes: la reina Elisabet l’havia enviat als Països Baixos governats per Castella al capdavant d’un exèrcit, a lluitar amb els rebels protestants holandesos contra els seus senyors catòlics espanyols. Allà la seva actuació era desastrosa —les seves habilitats principals eren flirtejar i encisar, no lluitar i matar—, però almenys així no podia minar la tasca d’en Walsingham.

A conseqüència d’això, la posició d’en Ned era forta. Maria es pensava que enviava i rebia cartes secretes, però en Ned ho llegia tot.

Tanmateix, ja eren a juliol i encara no havia trobat el que buscava, malgrat els sis mesos de vigilància.

La traïció estava implícita en totes les cartes que Maria escrivia o llegia, és clar, tant en la correspondència amb en Pierre Aumande com amb el rei de Castella, però en Ned necessitava alguna prova que no pogués discutir ningú. La carta que en Babington havia enviat a Maria al començament de juliol era explícita, i sens dubte faria que el jove acabés penjat. I, per tant, esperava en suspens per veure la resposta de Maria. Ara ja hauria de deixar clares, per escrit, les seves intencions, oi? Les paraules exactes de la seva resposta potser, per fi, la podrien condemnar.

La rèplica va arribar a les mans d’en Ned el 19 de juliol. Ocupava set fulls.

L’havia escrit el seu secretari, en Claude Nau, com sempre, i estava xifrada. En Ned la va donar a en Phelippes perquè la desxifrés i va esperar amb impaciència febril. Va descobrir que no es podia concentrar en res més. Tenia una llarga carta que la Jerónima Ruiz li havia enviat des de Madrid sobre els moviments polítics a l’interior de la cort espanyola i l’havia llegit tres vegades sense entendre’n ni una paraula. Ho va deixar córrer i sortí de casa d’en Walsingham, a Seething Lane, va passar el pont i se’n va anar a dinar a casa seva, a Southwark. Estar amb la Sylvie sempre li asserenava l’ànima.

La Sylvie va tancar la botiga i va preparar uns filets de salmó amb vi i romaní. Mentre dinaven, al menjador de damunt de l’establiment, en Ned li va parlar de la carta d’en Babington i la resposta de Maria. Amb la Sylvie no tenia secrets: eren espies plegats.

S’estaven acabant el peix quan va arribar un dels ajudants d’en Ned amb el text desxifrat.

Estava en francès. En Ned no llegia el francès amb tanta facilitat com el parlava, però va repassar la carta amb la Sylvie.

Maria començava lloant les intencions d’en Babington en termes generals.

—Amb això ja n’hi ha prou per declarar-la culpable de traïció —va dir en Ned, satisfet.

—És molt trist —va comentar la Sylvie.

En Ned la va mirar aixecant les celles. La Sylvie era una protestant militant que havia arriscat la vida moltes vegades per les seves creences, i tanmateix li feia llàstima Maria Estuard.

Ella es va adonar que la mirava.

—Em recordo del seu casament —li va explicar—. Només era una noieta, però molt bonica, amb un futur meravellós al davant. Havia de ser la reina de França. Semblava la jove més afortunada del món. I mira com ha acabat.

—Tots els problemes se’ls ha buscat ella.

—Tu l’encertaves quan tenies disset anys?

—Suposo que no.

—Jo, quan en tenia dinou, em vaig casar amb en Pierre Aumande. Què et sembla si parlem de buscar-se problemes?

—Ja t’entenc.

En Ned va continuar llegint. Maria anava més enllà de les lloances generals. Responia a tots els elements del pla d’en Babington: l’instava a preparar-ho tot amb més detall per rebre els invasors, aplegar rebels locals per fer-los costat i proporcionar armes i subministraments a tothom. Demanava un esquema més precís del pla per rescatar-la de Chartley Manor.

—Molt i molt millor —va dir en Ned.

I, encara més, instava en Babington a meditar amb molt de compte sobre com els assassins de la reina Elisabet durien a terme exactament la seva tasca criminal.

Quan en Ned va llegir aquella frase va tenir la sensació que li havien tret un pes del damunt de l’esquena adolorida. Era una prova incontrovertible. Maria estava planejant activament un regicidi. Era tan culpable com si empunyés ella mateixa la daga.

D’una manera o altra, allò era el final de Maria Estuard.