VII

En Rollo Fitzgerald no les tenia totes amb en Francis Throckmorton.

En Throckmorton no era com els homes que havien rebut formació al Seminari Anglès. Ells havien fet un compromís de vida i s’havien sotmès a les lleis de l’Església. Ells havien prestat obediència i dedicació. Ells havien marxat d’Anglaterra, havien passat anys estudiant i fet els vots, i havien tornat a casa per acomplir la feina que els havien encomanat. Ells sabien que posaven en perill la vida: cada vegada que en Walsingham n’enxampava un i l’executava, aquella mort se celebrava al seminari com un martiri.

En Throckmorton no havia fet els vots. Era un jove aristòcrata amb molts diners i un lligam romàntic amb el catolicisme. S’havia passat la vida obeint els seus propis desitjos, no els de Déu. La seva valentia i determinació no s’havien posat mai a prova. Es podia fer enrere en qualsevol moment.

I encara que aguantés fins al final, hi havia altres perills. Fins a quin punt era discret? No tenia experiència en feines clandestines. Beuria més del compte i es jactaria davant dels amics deixant anar indirectes de la seva missió secreta?

A en Rollo també l’amoïnava la Peg Bradford. Segons l’Alison, la Peg faria el que fos per Maria Estuard, però potser l’Alison s’equivocava i al final resultava que la Peg no era de fiar.

El que més el preocupava, però, era la mateixa Maria. Col·laboraria? Sense ella, el complot no tenia futur.

«Anem a pams —es va dir en Rollo—. Primer en Throckmorton».

S’hauria estimat més no tenir-hi cap més contacte, per seguretat, però allò no era viable. En Rollo havia d’assegurar-se que tot continués segons el pla. Així doncs, se’n va anar de mala gana a casa d’en Throckmorton, al moll de Saint Paul, baixant el carrer des de la catedral, al capvespre, quan costava distingir les cares.

Per mala sort, segons li havia dit el criat, en Throckmorton no hi era. En Rollo es va plantejar marxar i tornar-hi més tard, però estava impacient per saber què passava i va dir a l’home que s’esperaria.

El van portar a una petita sala amb una finestra que donava al carrer. Al fons de l’habitació hi havia una porta de doble batent entreoberta, i en Rollo va veure a través de l’escletxa que al darrere hi havia una sala més gran, amb totes les comoditats, moblada sumptuosament; hi feia una olor penetrant de fum: el criat cremava deixalles al pati.

En Rollo acceptà un got de vi i, mentre s’esperava, va meditar sobre els seus agents secrets. Així que hagués establert la comunicació entre en Pierre a París i Maria a Sheffield, hauria d’anar per tot Anglaterra a visitar els seus sacerdots secrets. Havia d’agafar els seus plànols, o els dels seus protectors, i corroborar les garanties de suport de l’exèrcit invasor. Tenia temps, la invasió estava prevista per a la primavera de l’any següent, però hi havia massa feina a fer.

En Throckmorton va arribar a la nit. En Rollo va sentir com el criat obria la porta i li deia:

—Hi ha un senyor que us espera a la saleta… S’ha estimat més no donar-me el nom.

En Throckmorton s’alegrà de trobar en Rollo. Va treure de la butxaca de l’abric un petit paquet que va esclafar contra la taula amb un gest triomfant.

—Cartes per a la reina Maria! —va exclamar, exultant—. Ara mateix vinc de l’ambaixada francesa.

—Sí, senyor! —En Rollo es va aixecar d’un salt i va començar a examinar els sobres. Hi reconegué el segell del duc de Guisa i el de l’home de Maria a París, en John Leslie. Frisava per llegir-ne el contingut, però no podia trencar els segells sense ficar-se en un embolic—. Quan les pots portar a Sheffield?

—Demà —digué en Throckmorton.

—Fantàstic.

Van picar a la porta d’entrada. Els dos homes es van quedar glaçats, parant l’orella. No era el truc cortès d’un visitant cordial, sinó el martelleig arrogant d’una persona hostil. En Rollo va anar a la finestra i va veure, il·luminats pel fanal que hi havia sobre la llinda de la porta, dos homes ben vestits. Un d’ells va girar la cara cap al llum i en Rollo va reconèixer en Ned Willard de seguida.

—Merda! —va exclamar—. Els homes d’en Walsingham.

Es va adonar a l’instant que en Ned devia tenir en Throckmorton sota vigilància. Segur que l’havien seguit fins a l’ambaixada francesa i en Ned es devia haver imaginat per què hi havia anat. Però com havia arribat en Ned fins a en Throckmorton? En Rollo va arribar a la conclusió que el servei secret d’en Walsingham era molt més efectiu del que tothom es pensava.

I en un minut ell cauria a les seves mans.

—Manaré al meu criat que digui que sóc fora —va dir en Throckmorton, i va obrir la porta de la saleta; però havia fet tard: es va sentir com esbatanaven la porta de l’entrada i el clam d’unes veus exigents. Tot passava massa de pressa.

—Tu surt i entretén-los —va dir en Rollo.

En Throckmorton es va dirigir al vestíbul dient:

—I ara, què és tot aquest enrenou?

En Rollo va mirar les cartes que eren damunt la taula. Eren inequívocament incriminadores. Si contenien el que s’imaginava que contenien, els condemnarien a mort, a ell i a en Throckmorton.

Tot el pla penjava d’un fil, excepte si en Rollo aconseguia sortir d’aquell atzucac en qüestió de segons.

Va agafar les cartes i se’n va anar per la porta mig oberta a la sala del darrere. Allà hi havia una finestra que donava al pati. La va obrir ràpidament i s’hi va enfilar. Mentre saltava, va sentir la veu d’en Ned Willard —familiar per a ell des de la infància—, que venia de la saleta.

Al mig del pati hi havia una foguera de fulles seques, brossa del terra de la cuina i palla bruta de l’estable. Més enllà del pati va veure, desdibuixada per la llum vermella i trèmula de les flames, la silueta d’un home que es dirigia cap a ell entre els arbres. En Rollo va pensar que devia ser un tercer membre de l’equip d’en Ned. En Willard era meticulós, no li hauria passat per alt deixar de cobrir la sortida del darrere de la casa.

L’home va cridar a en Rollo:

—Eh, tu!

En Rollo va haver de prendre una decisió en fraccions de segon.

Amb en Throckmorton ja no hi havia res a fer. El detindrien i el torturarien, i xerraria tot el que sabia abans que l’executessin. Tanmateix, desconeixia quina era la veritable identitat d’en Jean Langlais. No podia trair a ningú, excepte la bugadera, la Peg Bradford, i la noia era una simple jornalera ignorant que no faria res de bo a la vida, només donar a llum més jornalers ignorants. El fonamental era que en Throckmorton no podia incriminar Maria Estuard. L’única prova que tenia contra ella eren les cartes que en Rollo tenia a la mà.

Les va rebregar i les va llençar al llampant rovell del foc.

El tercer home va córrer cap a ell.

En Rollo es va quedar uns segons valuosos a contemplar com el paper s’encenia, es tornava negre i començava a desfer-se en cendres.

Un cop eliminades les proves, va sorprendre el tercer home corrent al seu encontre. El va envestir bruscament, el va tombar a terra i el va deixar enrere.

Va recórrer tota l’extensió del pati, que desembocava a la platja fangosa del riu Tàmesi.

Va girar en direcció al moll i continuà corrent.