VI

La Sylvie es va posar un barret negre amb un vel gruixut i va anar al funeral de l’Odette Aumande de Guisa.

Volia estar al costat de la Nath i l’Alain; tots dos estaven profundament trasbalsats. A més, també sentia un estrany vincle emocional amb l’Odette, perquè totes dues s’havien casat amb en Pierre.

En Ned no hi va assistir. Havia anat a la catedral de Notre Dame a comprovar quins destacats catòlics anglesos eren a París: potser els homes que col·laboraven amb el duc de Guisa eren tan rucs que es delataven per si mateixos.

Era un dia de pluja i el cementiri era un fangar. A la Sylvie li va fer l’efecte que la majoria dels assistents al funeral eren membres de baix rang de la família de Guisa o bé minyones. Les úniques persones importants que hi havien anat eren la Véronique, que es coneixien amb l’Odette des que eren adolescents, i el mateix Pierre, que es feia el gran desconsolat.

La Sylvie observà en Pierre amb neguit, tot i estar convençuda que amb el camuflatge que duia posat no la reconeixeria. I no s’equivocava: ni tan sols la va mirar.

Només ploraven la Nath i l’Alain.

Quan la cerimònia es va acabar i en Pierre i la majoria dels assistents ja havien marxat, la Sylvie, la Nath i l’Alain es van quedar a recer d’una alzina a xerrar una estona.

—Crec que l’ha mort ell —va dir l’Alain.

L’Alain tenia la bona planta dels De Guisa, segons va observar la Sylvie, encara que se li haguessin posat els ulls vermells de tant plorar.

—Però estava malalta… —va dir la Sylvie.

—Ja ho sé. Però el vaig deixar sol amb ella només uns pocs minuts per anar a buscar una poció de l’apotecari, i quan vaig tornar ja era morta.

—Ho sento —va fer la Sylvie. No sabia si el que li deia l’Alain era cert, però no tenia cap dubte que en Pierre era capaç d’assassinar.

—Me n’aniré del palau —va dir l’Alain—. Ara que ella no hi és, no hi ha res que m’hi lligui.

—On aniràs?

—Puc anar-me’n a viure on estic estudiant.

—Jo també me n’haig d’anar —va dir la Nath—. M’ha acomiadat. En Pierre sempre m’havia odiat.

—Mare meva! I ara què fareu?

—No em cal feina. El negoci dels llibres em té molt ocupada. —La Nath era indomable. La Sylvie l’havia convertit en una espia i al cap dels anys havia guanyat encara més força i empenta.

Però de sobte la Sylvie es va amoïnar.

—De debò te n’has d’anar? Ets la informadora clau dels moviments d’en Pierre i dels De Guisa.

—No tinc alternativa. M’ha despatxat.

—Li pots suplicar que no ho faci? —li va preguntar, desesperada.

—Tu saps millor que jo que no ho puc fer.

Ho sabia perfectament. Per més que l’hi supliqués, en Pierre no es desdiria d’un acte de maldat.

Era un problema greu, però la Sylvie de seguida va veure que tenia una solució clara. Es va girar i es dirigí a l’Alain.

—Tu et podries quedar amb en Pierre, oi?

—No.

—Necessitem saber què fa.

L’Alain semblava turmentat.

—No puc viure amb l’home que ha matat la meva mare!

—Però tu creus en la veritable religió protestant.

—És clar.

—I és el nostre deure com a creients escampar la paraula.

—Ja ho sé.

—La millor manera de servir la causa seria que ens diguessis què planeja el teu padrastre.

Se’l veia dubtós.

—Tu creus?

—Fes-te el seu secretari, converteix-te en indispensable per a ell.

—Li vaig prometre que em venjaria i el mataria.

—D’aquí a dos dies se n’haurà oblidat. Hi ha massa gent que ha jurat matar en Pierre. Però, sens dubte, la millor manera de venjar-se, i la que més complaurà el Senyor, serà esguerrar-li els esforços per esclafar la veritable religió.

—Seria honrar el record de la meva mare —va dir l’Alain, meditatiu.

—Justa la fusta.

Després va tornar a vacil·lar.

—M’ho haig de rumiar.

La Sylvie mirà la Nath, que s’assenyalava discretament a si mateixa com si li digués: «Deixa-ho a les meves mans». I segurament el podria convèncer, va concloure la Sylvie: havia estat una segona mare per a l’Alain.

—No t’exagero —va afegir la Sylvie— si et dic que per a nosaltres és vital saber qui són els catòlics anglesos que estableixen contacte amb la família de Guisa.

—La setmana passada hi va haver una gran reunió al palau —li explicà l’Alain—. Parlaven d’envair Anglaterra.

—Això és terrible! —La Sylvie no li va dir que ja estava al corrent d’aquella reunió. En Ned li havia ensenyat a no revelar mai a un espia que hi havia altres fonts d’informació: era una regla fonamental del joc—. Hi havia anglesos a la reunió?

—Sí, un sacerdot del Seminari Anglès. El meu padrastre s’ha trobat diverses vegades amb ell. Es posarà en contacte amb Maria Estuard i s’assegurarà que ella doni suport a la invasió.

La Jerónima Ruiz no sabia aquesta peça fonamental de la informació. La Sylvie gairebé no es podia esperar per anar comunicar-ho a en Ned. Però hi havia un altre detall crucial que necessitava saber.

—Qui és aquest sacerdot? —va preguntar, i va aguantar l’alè.

—Es fa dir Jean Langlais.

La Sylvie va fer un sospir de satisfacció.

—Ah, sí, es fa dir així? —va dir—. Caram, caram…