V

La Margery era al costat de la tomba de la Sylvie mentre baixaven el taüt cap al fons. Era un dia fred i encalmat, amb un sol d’hivern esmorteït que ara i adés donava una ullada entre els núvols, però la Margery se sentia com si estigués dins d’un huracà.

Tenia el cor trencat per en Ned. Ell plorava i es tapava la cara amb un mocador, incapaç de parlar. En Barney era a la seva dreta, i l’Alfo a l’esquerra. La Margery coneixia en Ned, sabia que havia estimat la Sylvie amb tot el seu cor. Havia perdut la seva ànima bessona.

Ningú no sabia per què la Sylvie havia decidit de pujar a la torre. La Margery sabia que el seu germà, en Rollo, aquell dia era a la ciutat, i li va passar pel cap que potser ell podia respondre aquella pregunta, però se n’havia anat l’endemà. Va preguntar a algunes persones, en to despreocupat, si havien vist en Rollo abans que marxés, i tres li havien dit una cosa com «sí, al teatre, era a prop meu». En Ned va dir que la Sylvie sempre havia volgut veure la vista des de la torre, i que potser l’obra no li agradava i havia escollit aquell moment per fer realitat el seu desig. Tenint-ho tot en compte, la Margery va pensar que l’explicació més probable era aquesta.

La pena que sentia la Margery per en Ned li resultava encara més dolorosa sabent que, amb el temps, aquella tragèdia li podia concedir el que havia anhelat durant els darrers trenta anys. Es va sentir profundament avergonyida d’aquell pensament, però no podia passar per alt que ara en Ned era solter, i era lliure per casar-se amb ella.

Tanmateix, encara que això passés, s’acabaria aquell turment? Ella tindria un secret que no podria revelar-li. Si traïa en Rollo, condemnaria els seus fills. Guardaria el secret i enganyaria l’home que estimava? O hauria de veure els seus fills penjats a la forca?

Mentre al cementiri es pronunciaven les oracions damunt del cos trencat de la Sylvie, la Margery pregava a Déu que no l’obligués mai a escollir.