IV

A mesura que s’enfilava pels contraforts dels Alps en direcció a Ginebra, la Sylvie cada vegada tenia més fred. Era hivern i necessitava una capa de pells. Això no ho havia previst.

Hi havia moltes coses que no havia previst. No havia tingut ni idea de la velocitat amb què es gastaven les sabates quan caminava tot el dia, cada dia. La cobdícia dels taverners l’havia deixat astorada, especialment als indrets on només hi havia un establiment: cobraven preus exorbitants fins i tot a una monja. Esperava insinuacions no desitjades per part dels homes, i les havia parat amb energia, però una nit es va endur una sorpresa quan la va grapejar una dona al dormitori comunitari d’un alberg.

Es va sentir profundament alleujada quan va albirar a la llunyania les agulles de les esglésies protestants de Ginebra. També va estar orgullosa de si mateixa. Li havien dit que era impossible, però, amb l’ajuda de Déu, ho havia aconseguit.

La ciutat es trobava a l’extrem sud del llac del mateix nom, al punt on el Roina sortia del llac per començar el seu camí cap al llunyà Mediterrani. Quan s’hi acostava, va veure que era una ciutat petita comparada amb París. Però totes les ciutats que havia vist eren petites comparades amb París.

A més de reconfortant, la vista era bonica. El llac era clar, les muntanyes que l’envoltaven eren blanquinoses i el cel tenia un color gris perlat.

Abans d’acostar-se a la porta de la ciutat, la Sylvie es va treure la toca de monja, es va amagar la creu pectoral a sota el vestit i es va posar una bufanda groga al voltant del cap i el coll, de manera que ja no semblava una monja, sinó una laica mal vestida. La van deixar passar sense cap problema.

Va trobar allotjament en un hostal propietat d’una dona. L’endemà es va comprar una gorra de llana vermella. Li tapava els cabells curts de monja i escalfava més que la bufanda groga.

Un vent fred i tallant pujava per la vall del Roine, escombrava la superfície del llac formant onades d’escuma i glaçava la ciutat. La gent era tan freda com el clima, va descobrir la Sylvie. Li venien ganes de dir-los que no calia estar sempre de mal humor per ser protestant.

La ciutat era plena d’impressors i llibreters. Editaven bíblies i altres obres en anglès i alemany a més de francès, i enviaven els seus llibres perquè es venguessin arreu d’Europa. Va anar a la impremta més propera al seu allotjament i va trobar un home amb el seu aprenent treballant a la premsa, amb piles de llibres tot al seu voltant. Va preguntar el preu d’una Bíblia en francès.

L’impressor va mirar la roba basta que portava.

—Massa cara per a tu.

L’aprenent va fer un somriure burleta.

—Ho dic seriosament —va dir la Sylvie.

—Doncs no ho sembla —va respondre l’home—. Dues lliures.

—I si en compro cent?

L’home es va mig girar per mostrar la seva manca d’interès.

—No en tinc pas cent.

—D’acord, no penso fer negocis amb una persona tan apàtica —va dir la Sylvie en to mordaç, i se’n va anar.

Però amb el següent impressor va passar el mateix. Aquell caràcter la feia tornar boja. No podia entendre com era que no volien vendre llibres. Va intentar explicar-los que havia vingut expressament des de París, però no se la van creure. Va dir que tenia la missió sagrada de portar la Bíblia als catòlics francesos que anaven errats i es van posar a riure.

Després d’un dia gens profitós va tornar a l’hostal, frustrada i impotent. Havia fet tot aquell viatge per a res? Esgotada, va dormir com un tronc, i l’endemà es va despertar decidida a intentar-ho d’una altra manera.

Va anar a l’Acadèmia de Ginebra. Estava segura que, si la seva missió era difondre el veritable evangeli, la voldrien ajudar. I allà, al vestíbul d’aquell edifici modest, hi va veure una persona coneguda. Va necessitar uns moments per adonar-se que era el jove missioner que havia entrat a la botiga del seu pare feia gairebé tres anys i havia dit: «Em dic Guillaume de Ginebra». El va saludar, alleujada.

Ell, per la seva banda, va considerar la seva inesperada aparició a Ginebra com una mena de regal del cel. Després d’haver fet dos viatges a França com a missioner, ara ensenyava homes més joves perquè seguissin els seus passos. Ara que feia una vida més còmoda havia perdut la intensitat d’abans, i ja no era prim com un arbre jove: de fet, semblava satisfet i molsut. I l’arribada de la Sylvie va acabar de fer-lo feliç.

Es va escandalitzar en assabentar-se de la traïció d’en Pierre, però no va aconseguir dissimular la sensació de satisfacció perquè el seu rival més atractiu havia resultat ser un frau. Després se li van omplir els ulls de llàgrimes quan la Sylvie li va explicar el martiri d’en Gilles.

Quan la noia li va parlar de les seves experiències amb els llibreters de Ginebra, no es va sorprendre.

—És perquè els tractes com si fossin els teus iguals —li va dir.

La Sylvie havia après a demostrar que no tenia por i que ho tenia tot sota control, perquè aquesta era l’única manera de desanimar els homes que volien explotar-la.

—I quin problema hi ha? —va dir.

—Esperen que les dones es mostrin humils.

—A París també els agrada que les dones mostrin més respecte, però no rebutgen cap clienta per aquest motiu. Si una dona té diners i ells, mercaderies per vendre, fan negocis.

—París és diferent.

«Això està clar», va pensar ella.

En Guillaume va accedir a ajudar-la amb moltes ganes. Va anul·lar les seves classes d’aquell dia i la va portar a veure un impressor que coneixia. La Sylvie es va quedar al marge i el va deixar parlar.

Volia dues menes de bíblies: una prou barata perquè la pogués comprar gairebé tothom i una edició de luxe, amb una impressió i una enquadernació més cares, per als clients més rics. Seguint les seves instruccions, en Guillaume va regatejar amb força i va aconseguir un preu que a París es podia triplicar. En va comprar un centenar de l’edició de prestigi i mil de les barates.

La va il·lusionar veure, al mateix taller, còpies dels Salms traduïts pel poeta francès Clément Marot. A la botiga del seu pare havien estat un gran èxit i sabia que en podria vendre molts més. En va comprar cinc-cents.

Quan treien les caixes del magatzem del fons de la botiga, es va emocionar. El seu viatge encara no s’havia acabat, però fins en aquell moment havia estat un èxit. S’havia negat a abandonar la seva missió i havia tingut raó. Aquells llibres portarien la veritable religió als cors de centenars de persones. Gràcies a ells, la seva mare i ella també podrien menjar durant un any o més. Era un triomf.

Tanmateix, primer els havia de portar a París, i per fer-ho calia un cert engany.

També va comprar cent raimes de paper per vendre-les a la botiga de la rue de la Serpente. Seguint les seves instruccions, en Guillaume va dir a l’impressor que, a l’hora de fer les caixes, tapés sempre els llibres amb paquets de paper, de manera que, si per qualsevol motiu s’obria alguna caixa, els llibres de contraban no es veiessin de seguida. També havia fet marcar les caixes amb les paraules italianes «Carta di Fabriano». La ciutat de Fabriano era famosa pel seu paper de gran qualitat. Amb aquell engany n’hi hauria prou per passar una inspecció rutinària. Si escorcollaven les seves caixes més a fons, és clar, ella estaria acabada.

Aquell vespre, en Guillaume la va portar a sopar a casa dels seus pares.

No podia rebutjar la invitació, perquè havia estat molt amable amb ella, i sense la seva ajuda podria ser que la missió hagués fracassat. Però no se sentia còmoda. Sabia que en Guillaume havia tingut sentiments romàntics per ella i que havia marxat precipitadament de París quan s’havia assabentat que estava promesa amb en Pierre. Era evident que aquells sentiments havien tornat… o potser no havien desaparegut mai.

Era fill únic, els seus pares l’adoraven. Eren persones acollidores i amables, i era evident que sabien que el seu fill estava molt enamorat, perdut. La Sylvie va haver d’explicar un altre cop la història del martiri del seu pare, i com la seva mare i ella havien reconstruït les seves vides. El pare d’en Guillaume, que era joier, va estar tan orgullós de la Sylvie com si ja fos la seva jove. La mare va admirar el seu valor, però als ulls se li notava que sabia la trista i incontestable veritat: que el seu fill no havia aconseguit guanyar-se el cor de la noia.

La van convidar a allotjar-se a casa seva, però ella va declinar la invitació perquè no volia donar-los falses esperances.

Aquella nit va reflexionar sobre per què no estimava en Guillaume. Tenien moltes coses en comú. Tots dos havien nascut en famílies pròsperes de classe mitjana. Tots dos estaven compromesos amb la difusió del veritable evangeli. Tots dos havien patit els riscos i les privacions dels llargs viatges. Tots dos coneixien el perill i havien vist la violència. I no obstant això, ella havia rebutjat aquell home valent, intel·ligent i decent i havia preferit un espia mentider que havia sabut afalagar-la. Hi havia alguna cosa dins seu que no rutllava. Potser era que senzillament no estava destinada a l’amor i el matrimoni.

L’endemà, en Guillaume la va portar als molls i li va presentar el capità d’una gavarra que creia que era de confiança. L’home anava a la mateixa església que en Guillaume, amb la seva muller i els fills. La Sylvie va pensar que es podia confiar en ell com en qualsevol altre home.

Ara tenia mercaderies pesants, molt difícils de transportar per terra, en carro i per carreteres rurals, i per tant havia de tornar a París amb vaixell. La gavarra la portaria riu avall fins a Marsella, on hauria de traslladar els llibres a una nau que els portés per mar fins a Rouen, a la costa nord de França. Des d’allà, navegaria riu amunt fins a París.

Van carregar les caixes l’endemà i el matí següent en Guillaume la va acompanyar a bord. Li sabia greu acceptar tanta ajuda per part seva quan no tenia la més mínima intenció de donar-li el que realment volia. Es repetia constantment que en Guillaume s’havia ofert voluntari amb moltes ganes, des del primer moment, i que ella no l’havia manipulat, però igualment se sentia culpable.

—Escriu-me quan hagis venut tots els llibres —li va dir ell—. Digue’m què vols, i et portaré la propera partida a París jo mateix.

La Sylvie no volia que el Guillaume anés a París. La festejaria amb insistència, i allà no seria tan fàcil abandonar la seva companyia. Va imaginar-se un instant aquella situació tan incòmoda, però no podia rebutjar l’oferta: li permetia proveir-se de més llibres sense haver de fer aquell viatge llarg i difícil.

Seria maliciós per part d’ella acceptar l’oferta? Sabia perfectament per què l’hi feia. Però no podia pensar només en ella mateixa. En Guillaume i ella compartien un deure sagrat.

—Seria fantàstic —va dir finalment—. T’escriuré.

—Esperaré amb ànsia aquesta carta —va dir ell—. Pregaré perquè arribi aviat.

—Adéu, Guillaume —es va acomiadar la Sylvie.