VII

La part més difícil i perillosa del pla d’en Rollo arribà quan van haver de comprar trenta-sis barrils de pólvora i portar-los a Westminster.

Amb dos dels conspiradors més joves que havia anat reclutant va travessar el riu i es va encaminar cap a Rotherhithe, un barri de molls i drassanes. Un cop allà, van a anar a un estable i van dir a un mosso que volien llogar un carro de caixa plana ben resistent i un parell de cavalls de tir.

—Hem d’anar a recollir un carretada de bigues d’un vaixell que han desmuntat —va explicar en Rollo—. Les faré servir per construir un graner.

La fusta dels vaixells sovint s’aprofitava així.

Al mosso no li interessaven les històries d’en Rollo. Li va ensenyar un carro i dos cavalls forts.

—Perfecte, és just el que necessito —va dir en Rollo.

—El meu empleat, en Weston, us hi portarà.

En Rollo arrufà les celles. No ho podia acceptar. Un carreter ho veuria tot.

—M’estimo més portar el carro jo mateix —va dir, mirant de no alterar la veu—. Vinc amb dos ajudants.

El mosso va brandar el cap.

—Si en Weston no ve amb vosaltres, haureu de pagar un dipòsit; si no, com sé que em tornareu el carro?

—Quant és? —va preguntar en Rollo, per guardar les aparences; estava disposat a pagar el que fos.

—Cinc lliures per cada cavall i una pel carro.

—M’haureu de donar un rebut.

Un cop enllestida la transacció, van sortir amb el carro del pati dels estables i van anar a veure un tractant de llenya que es deia Pearce. En Rollo li va comprar feixos de branquillons, branques de diferents mides lligades en grapats i troncs iguals, més gruixuts, també lligats amb corda. Van carregar tota aquella llenya al carro. En Pearce estava encuriosit per la insistència d’en Rollo d’apilar meticulosament els feixos dalt del carro formant un quadrat i deixant un espai buit al mig.

—Això és perquè heu de recollir una altra càrrega que voleu amagar —va dir.

—Res de valor —va dir en Rollo, com si tingués por dels lladres.

En Pearce es va donar uns copets al nas, amb aire de complicitat.

—No cal que digueu res més.

Van portar el carro a Greenwich, on en Rollo tenia una cita amb el capità Radcliffe.

En Guy Fawkes havia calculat la quantitat de pólvora necessària per assegurar-se de destruir completament la Cambra dels Lords i matar tota la gent que hi hagués a dins. Un cavaller que tingués una pistola o un arcabús podia comprar una caixa de pólvora per a ús propi i ningú no li faria cap pregunta; però en Rollo no tenia manera de comprar legalment la quantitat que necessitava sense despertar sospites.

La solució va ser recórrer a un delinqüent.

En Radcliffe era un intendent corrupte que comprava provisions per a la marina reial. La meitat del que comprava no arribava mai a bord de cap vaixell, sinó que ho revenia pel seu compte per omplir-se les butxaques. El principal problema d’en Radcliffe era ocultar fins a quin punt era ric.

El que tenia de bo, des del punt de vista d’en Rollo, era que no podia xerrar de la venda de pólvora, perquè, si ho feia, el penjarien per haver robat al rei. Havia de guardar silenci si volia conservar la pell.

En Rollo va trobar en Radcliffe al pati d’una taverna. Van carregar vuit barrils al carro, els van apilar en dos pisos a l’espai buit que hi havia al mig de la llenya. Un observador qualsevol suposaria que els barrils contenien cervesa.

—Deveu esperar que comenci una guerra —va comentar en Radcliffe.

En Rollo tenia una resposta a punt.

—Som mariners mercants —va dir—. Ens hem de defensar.

—Com hi ha món que us defensareu!

—No som pirates.

—No —va dir en Radcliffe—. És clar que no.

Com en Pearce, en Radcliffe s’inclinava a creure tot el que en Rollo negava.

Quan van tenir aquell espai ple de barrils, hi van afegir llenya a sobre perquè la càrrega secreta no es pogués veure des les finestres altes.

Llavors en Rollo va portar el carro a Westminster. El conduïa amb compte. Sovint hi havia topades entre vehicles de rodes, la qual cosa solia provocar baralles a cops de puny entre els conductors que de vegades es convertien en aldarulls als carrers. La gent de Londres, sempre a l’aguait per aprofitar una avinentesa, moltes vegades robava els carros i la càrrega mentre els carreters estaven distrets. Si això li passava a ell, la partida s’hauria acabat. Conduïa amb tant de compte i sempre deixant passar davant seu els altres carros, que alguns carreters van començar a mirar-se’l amb recel.

Va aconseguir tornar al pati de Westminster sense contratemps.

En Fawkes ja l’esperava. Quan va veure que s’atansaven, va obrir de bat a bat la porta perquè en Rollo pogués entrar el carro al magatzem sense haver d’aturar-se. Quan va ser dins, va tancar les portes i en Rollo va deixar caure les espatlles, més tranquil. Se n’havia sortit.

Només havien de tornar a fer el mateix tres vegades més.

En Fawkes va assenyalar una altra porta a la paret, poc visible a la llum d’un fanal.

—He obert un pas d’aquí al pis de l’encarregat del guarda-roba —va dir—. Així podrem anar d’un lloc a l’altre sense haver de sortir i arriscar-nos que ens vegin.

—Molt bé! —va fer en Rollo—. I el soterrani?

—He paredat el túnel.

—Ensenya-m’ho.

Els dos homes van entrar per la nova porta que donava al pis i van baixar per les escales cap al soterrani. En Fawkes havia tapat el forat que havien fet a la paret, però la reparació es notava, fins i tot a la llum d’una espelma.

—Agafa fang o sutge i embruta els maons nous —li va indicar en Rollo—. I potser els hauries de picar una mica amb una piqueta, perquè sembli que s’han fet malbé amb el pas dels anys.

—Bona idea.

—Vull que aquest pany de paret no es distingeixi de la resta.

—És clar. De tota manera, aquí baix no hi vindrà ningú.

—Per si de cas —va insistir en Rollo—. Tota precaució és poca.

Llavors tornaren al magatzem.

Els altres dos homes estaven descarregant els barrils de pólvora i els feien rodolar fins a l’altra punta de l’espai. En Rollo els va indicar que posessin la llenya davant dels barrils, col·locant els feixos amb cura perquè la pila s’aguantés bé. Un dels joves es va enfilar a la taula foradada, procurant no ficar el peu al forat, i l’altre li anava passant els feixos perquè els anés col·locant a dalt de tot.

Quan van haver acabat, en Rollo s’ho estudià amb atenció. Ningú no sospitaria que allò pogués ser res més que una pila de llenya. Estava satisfet.

—Ni que escorcollessin el local —va dir amb satisfacció—, segurament no trobarien la pólvora.