VII

Lentament i amb gran majestuositat, la reina Maria Tudor deixava la seva vida terrenal com un poderós galió allunyant-se pam a pam del moll.

Com més es consumia al llit del seu apartament privat, al palau de Saint James, a Londres, més atrafegada estava lady Elisabet rebent visites a Hatfield. Representants de famílies nobles i comerciants rics anaven a traslladar-li el seu descontentament per la persecució religiosa. D’altres li enviaven missatges i es posaven al seu servei per ajudar-la. Elisabet es passava la meitat del dia dictant cartes als secretaris, enviant una allau de notes breus agraint a la gent la seva lleialtat, forjant amistats. El missatge implícit que hi havia en totes les cartes era: «Seré una monarca activa i tindré present els qui m’han ajudat de bon principi».

En Ned i en Tom Parry eren els encarregats dels preparatius militars. S’havien fet seva una casa dels voltants, Brocket Hall, i l’havien convertit en la base d’operacions. Des d’allí, treballaven braç a braç amb els partidaris d’Elisabet a les ciutats de províncies, preparant-se per fer front a una revolta catòlica. En Ned calculava el nombre de soldats que podien reclutar i la distància que hauria de recórrer cada grup per arribar a Hatfield, i lluitava contra el problema de trobar armes per a tothom.

L’astuta intervenció d’en Cecil amb el comte de Feria va resultar eficaç. En Gómez Suárez va tornar a Anglaterra la segona setmana de novembre. Es va trobar amb el Consell Privat —el grup de consellers més poderós del monarca— i els va dir que Felip II donava suport a Elisabet com a hereva del tron. La reina Maria d’Anglaterra, en la mesura que podia, semblava que acceptava la decisió del seu marit.

Aleshores, en Gómez Suárez va arribar a Hatfield.

Va entrar tot somrient; un home amb bones notícies per a una dona captivadora. Els espanyols eren els més rics del món, i el comte de Feria portava un gipó vermell amb petits talls oberts en tota la peça perquè es veiés la tela d’or de la brusa. La capa negra que lluïa tenia un folre vermell i adorns d’or. En Ned mai no havia vist ningú tan pagat de si mateix.

—Senyora, us porto un regal —va dir ell.

A la mateixa habitació amb Elisabet Tudor i Gómez Suárez hi havia en Cecil, en Tom Parry i en Ned.

A Elisabet li agradaven els regals, però odiava les sorpreses, i va ser molt prudent.

—Molt amable —va dir.

—És un regal del meu senyor i del vostre, el rei Felip II —va continuar dient el comte de Feria.

Tècnicament, Felip II continuava estant per damunt d’Elisabet, perquè Maria Tudor encara era viva i era la reina d’Anglaterra i, per tant, el seu marit era el rei d’Anglaterra. Però a Elisabet no li agradava que l’hi recordessin. En Ned se’n va adonar —la barbeta alçada dos dits, una ombra de ganyota al front pàl·lid, una rigidesa vagament perceptible del cos, asseguda a la cadira de roure tallada—, però a en Gómez Suárez se li van escapar tots aquells senyals.

El comte va continuar:

—El rei Felip us concedeix el tron d’Anglaterra.

Va fer un pas enrere i va fer una reverència, com si esperés una salva d’aplaudiments, o un petó.

Elisabet semblava serena, però en Ned sabia que estava barrinant i de valent. En Gómez Suárez li havia portat bones notícies, però les hi havia donat amb gran condescendència. Què diria la princesa?

—Em permeteu —va afegir el comte de Feria al cap d’un moment— que sigui el primer a felicitar-vos, majestat? —Elisabet assentí règiament amb el cap, però encara guardava silenci. En Ned sabia que aquell silenci no feia presagiar res de bo—. Ja he informat el Consell Privat de la decisió del rei Felip —va anunciar el comte.

—La meva germana es mor i jo seré reina —va dir Elisabet—. Sento com una alegria lúgubre, felicitat i pena a parts iguals.

En Ned va pensar que s’havia preparat aquelles paraules.

—La reina Maria —va dir en Gómez Suárez—, malgrat la seva malaltia, va ratificar la decisió del seu espòs. —Alguna cosa havia canviat subtilment en la manera de fer del comte, i en Ned va sospitar de seguida que aquest cop en Gómez Suárez mentia—. La reina us designa la seva hereva amb la condició que feu la promesa de mantenir Anglaterra catòlica.

En Ned es va tornar a desinflar. Si Elisabet acceptava aquesta condició, tindria les mans lligades des de l’inici del seu regnat. El bisbe Julius i sir Reginald continuarien fent la seva a Kingsbridge.

En Ned va mirar en Cecil. No semblava consternat. Potser ell també creia que en Gómez Suárez mentia. L’expressió d’en Cecil mostrava un bri de diversió, i mirava Elisabet amb afany.

Es va fer un llarg silenci. Va ser el comte qui el va trencar.

—Voleu que digui al rei i a la reina que accepteu la seva decisió?

Quan, finalment, Elisabet va obrir els llavis, la seva veu va sonar com l’espetec d’una fuetada.

—No, senyor, no cal que els digueu res.

El comte de Feria feia cara d’haver rebut un clatellot.

—Però…

Elisabet no li va donar l’oportunitat de protestar.

—Si esdevinc reina, serà perquè Déu m’haurà triat, no perquè ho hagi decidit el rei Felip —va dir. En Ned frisava per fer un crit d’alegria—. Si jo governo —va continuar Elisabet—, serà amb el consentiment del poble d’Anglaterra, no de la meva germana moribunda. —En Gómez Suárez s’havia quedat atònit. El menyspreu d’Elisabet era càustic—. I quan em coronin faré els juraments davant d’un sobirà anglès i no hi afegiré les promeses que m’hagi suggerit el comte de Feria.

Per una vegada, en Gómez Suárez es va quedar sense paraules.

En Ned s’adonà que el comte havia jugat les cartes en l’ordre equivocat. Hauria d’haver arrencat la promesa d’Elisabet de mantenir el catolicisme abans de comunicar-li el suport del Consell Privat. Ara ja era massa tard. En Ned va suposar que el comte s’havia fet una idea errònia d’Elisabet en la primera trobada i que es pensava que, pel seu joc seductor, era una dona dèbil, i que un home de conviccions la podria manipular. Però era ella qui l’havia enredat, i no a la inversa.

En Gómez Suárez no era ruc. En Ned va veure que s’havia adonat de tot. De sobte, el comte s’havia desinflat com una bóta de vi buida. En diverses ocasions semblava que anés a parlar i després canviava d’idea. En Ned suposà que ja no podia pensar en res que pogués canviar les coses.

Elisabet el va treure de l’atzucac.

—Gràcies per la vostra visita, comte —va agrair—. Si sou tan amable, saludeu cordialment el rei Felip de part nostra. I, si bé l’esperança és minsa, pregarem per la reina Maria.

En Ned es preguntà si Elisabet enviava les salutacions de part de tot el seu personal o bé ja utilitzava el plural majestàtic. Coneixent-la, en Ned va resoldre que probablement l’ambigüitat era intencionada.

En Gómez Suárez es va prendre aquell arreveure amb tanta elegància com va poder i va sortir de la cambra.

En Ned va fer un gran somriure de felicitat. Va pensar en el comte Swithin i va dir a en Cecil a cau d’orella:

—Bé, el comte de Feria no és la primera víctima d’haver subestimat Elisabet.

—No —va respondre en Cecil—. I no crec que sigui l’última.