I

La Margery sabia que estava cometent un delicte molt greu quan va agafar una escombra i va començar a escombrar el terra de la capella, preparant-la per a la missa.

El llogaret de Tench no tenia església, però aquella capella estava dins de la casa del senyor. El comte Swithin poques vegades anava a Tench i l’edifici estava en mal estat, brut i ple d’humitats. Després de netejar el terra, la Margery va obrir una finestra per deixar-hi entrar una mica d’aire fresc, i amb la claror de l’alba, va començar a assemblar-se més a un lloc sagrat.

L’Stephen Lincoln va posar espelmes a l’altar, a banda i banda d’un petit crucifix amb pedres precioses que s’havia endut de la catedral de Kingsbridge temps enrere, al principi del regnat d’Elisabet, abans d’abandonar oficialment el sacerdoci. Damunt les espatlles portava una esplèndida capa pluvial que havia salvat d’una foguera de vestidures sacerdotals que havien fet uns protestants. Tenia uns brodats preciosos amb fils d’or i plata i sedes de colors. Representaven el martiri de Thomas Becket. També hi havia tot de fullatge indeterminat i, no sabia per què, uns quants lloros.

La Margery va portar una cadira de fusta del vestíbul i hi va seure a preparar-se interiorment per a la missa.

A Tench no hi havia rellotges, però tothom podia veure sortir el sol i, a mesura que la llum pàl·lida d’aquell matí d’estiu entrava lentament per la finestra de llevant i tenyia d’or les parets grises, els vilatans van anar arribant a la capella en grups familiars, i saludaven en veu baixa els seus veïns. L’Stephen estava dret d’esquena a la congregació, que contemplava, fascinada, les imatges de colors vius de la capa pluvial.

La Margery sabia quanta gent vivia a Tench, perquè pertanyia al comtat de Shiring, i es va alegrar de veure que hi assistien tots els habitants, incloent-hi la resident de més edat, l’àvia Harborough, a la qual van haver de transportar i que va ser l’únic altre membre de la congregació que va estar assegut durant l’ofici.

L’Stephen va començar les oracions. La Margery va tancar els ulls i va deixar que el so familiar de les paraules en llatí li omplís la ment i submergís la seva ànima en la preciosa tranquil·litat de sentir-se en pau amb el món i amb Déu.

Mentre viatjava pel comtat de Shiring, de vegades amb el seu marit Bart i de vegades sense, la Margery parlava amb la gent dels seus sentiments religiosos. Queia bé tant als homes com a les dones, que en general estaven disposades a sincerar-se amb ella perquè era jove i gens amenaçadora. Normalment es dirigia a l’administrador del poble, un home que cobrava per tenir cura dels interessos del comte. Ell ja sabia que la família del comte eren catòlics convençuts, i, si el tractava amb delicadesa, li explicava la posició dels vilatans. En indrets pobres i remots com Tench no era estrany descobrir que tots eren catòlics. I aleshores ella organitzava el que calia perquè l’Stephen els portés els sagraments.

Era un delicte, però la Margery no estava segura de fins a quin punt era perillós. En els cinc anys que havien passat des que Elisabet havia pujat al tron, ningú no havia estat executat per ser catòlic. L’Stephen tenia la impressió, després de parlar-ne amb altres excapellans, que en realitat els oficis clandestins com el seu eren força comuns; però no hi havia cap reacció oficial, ni cap campanya per eradicar-los.

Semblava que la reina Elisabet estava disposada a tolerar aquella mena de coses. En Ned Willard ho havia insinuat. Tornava a Kingsbridge un o dos cops l’any; la Margery el solia veure a la catedral, i hi parlava encara que la seva cara i la seva veu li provoquessin pensaments malèfics. Deia que Elisabet no tenia cap interès a castigar catòlics. Tanmateix, va afegir, com si l’estigués avisant a ella personalment, qualsevol que posés en dubte l’autoritat d’Elisabet com a cap de l’Església d’Anglaterra (o, encara pitjor, qüestionés el seu dret a ocupar el tron) seria tractat amb duresa.

La Margery no tenia el més mínim desig de fer cap afirmació política. De tota manera, no podia sentir-se segura. Considerava que relaxar-se i no anar amb tant de compte seria un error. Els monarques podien canviar d’opinió.

La por sempre estava present en la seva vida, com una campana llunyana tocant a morts, però això no li impedia complir el seu deure. Estava encantada d’haver estat escollida per preservar la religió veritable al comtat de Shiring, i acceptava que el perill formava part de la missió. Si un dia es trobava en un destret greu, tindria la força per afrontar-ho, n’estava segura. O gairebé segura.

La congregació que assistia a aquella missa es protegiria anant, aquell mateix matí, al poble del costat, on un capellà celebraria un ofici protestant fent servir el llibre d’oracions autoritzat per Elisabet i la Bíblia en anglès introduïda per l’heretge del seu pare, el rei Enric VIII. Hi havien d’anar igualment: la multa per no anar a l’església era d’un xíling, i a Tench ningú no s’ho podia permetre.

La Margery va ser la primera a rebre la comunió, per donar valor als altres. Després es va apartar per observar la congregació. Les cares colrades dels camperols brillaven en rebre el sagrament que els havia estat negat durant tant de temps. Finalment, van portar l’àvia Harborough davant l’altar. Gairebé amb tota certesa era l’última vegada que combregava a la terra. El seu rostre arrugat estava amarat de joia. La Margery es podia imaginar què pensava. La seva ànima estava salvada i se sentia en pau.

Ara es podia morir feliç.