El vectigal de la carn
Ferran d’Antequera ocupà el tron de Catalunya contra la voluntat del poble, que no sentia pas per ell la més mínima simpatia, però que, per un arrelat sentit de lleialtat a la paraula donada, acceptà la decisió del conveni de Casp, malgrat no estar-hi conforme. El rei no s’adonà que era acceptat per força i que el poble que el suportava com a rei estava molt per damunt d’ell, i en lloc d’acatar i atendre les lleis i els usatges de la terra es cregué posseir poder absolut per a poder obrar tal i com volia, prescindint de tot i de tothom.
Entenent el governament des d’aquest punt de vista, un dels seus servents que anà a comprar al mercat es negà a satisfer el vectigal imposat en aquell temps al consum de la carn. El carnisser féu avinent al servent que havia de satisfer-lo, però aquest es rigué del carnisser i li digué que ell no era ningú per a manar el rei, i que faria et que millor li semblaria mentre fos de reial gust, i no tan solament no va pagar el tribut, sinó que fins va prendre la carn que havia encarregat sense satisfer l’import. El carnisser acudí ai Consell de Cent a demanar justícia. Aquest es disposà al moment a fer-la complir, encara que fos al mateix rei.
El rei era tingut com un dèspota, i el fet mateix que, refiat en la seva manera d’ésser, el seu servent es negués a pagar un tribut ja el revelava com a tal. Tots els consellers creieu que calia reclamar-li el respecte als drets i costums del país, però tothom refusava anar-hi i sentia certa temença de presentar-se-li al davant. Joan Fiveller es va oferir per anar-hi, però sense deixar per això de témer que li podria costar la vida. Es vestí amb la gramalla de dol i es féu acompanyar fins a la porta del palau reial per tots el macers i prohoms. Tot el poble el seguia amb gran silenci i expectació. En arribar al peu del carrer de Brocaters, o sia en entrar a la placa, es dirigí al poble i li digué que ell defensaria els seus drets davant el rei, encara que li hagués de costar la vida.
El rei rebé el conseller amb tota insolència i rigor i li digué que mai no s’havia vist que un simple conseller volgués reptar tot un rei. Fiveller li contesta que ell no era un conseller, sinó un representant del poble, i que no anava a reptar-lo, sinó a demanar-li el compliment de la paraula jurada de respectar uns drets i usatges que no havia respectat. Ferran d’Antequera li indicà que tanta gosadia podia rostar-li cara i que la podia pagar amb la vida. Fiveller li contestà que darrera seu tenia tot un poble que sabria venjar-lo, que fora del palau esperava el resultat de la seva visita i que desitjava conèixer si el rei respectava o no els seus drets. Quan Ferran sabé que, en efecte, tot el poble de Barcelona estava pendent de la seva paraula per llançar-se o no a la guerra i llançar-lo del tinell que tan a plaer seu i desplaer del poble ocupava, deposà la seva actitud absoluta de mal rei i, tornant-se mansoi com un anyell, féu que paguessin a Fiveller el tribut o vectigal i pagà també el cost de la carn.