L’adolescència del rei

Conta la llegenda que quan el rei Jaume va venir a Barcelona tenia deu anys, i, com que era un noi tota la noblesa i els grans magnats van treure que era massa jove per a posar-se al davant del govern de la nació. Entre tots van decidir que, mentre es feia gran i arribava a una edat adequada per a poder regir un reialme, curaria la noblesa de la direcció de l’Estat i cada comte, baró, duc, etc., vindria a ésser com una mena de rei dintre dels seus dominis. En prendre aquesta disposició no es van recordar de comprometre’s a donar al rei quelcom que pogués subvenir a les seves necessitats, de manera que el rei va quedar pobre i gairebé miserable, mentre que la noblesa que explotava la riquesa del país nedava en l’abundància.

El rei va viure molt temps sol en el palau. Com que gairebé no tenia res per a mantenir-se, de mica en mica tots els palatins i la gent de la cort van anar separant-se d’ell, i el servei, com que no els podia oferir bona taula ni bona soldada, el van anar deixant també, l’un darrera l’altre, fins que va quedar només amb un sol i únic servent molt fidel que mai no el va deixar.

El rei sentia una gran atracció pel maneig de les armes; per poder-s’hi exercitar decidí dedicar-se a la cacera tot el dia, i era tanta la caça que matava i agafava, que no se la podia menjar tota, ni de bon tros, i el seu fidel criat, d’amagat, la venia al mercat per tal de fer uns quants diners i poder comprar aquells menjars més necessaris per a poder omplir la taula, més que pobra miseriosa, del rei i del seu servent.

Es va escaure que durant una mesada la cacera gairebé es va estroncar i, per molt que el sobirà i el seu servent van esforçar-se, ben poca cosa podien caçar i ben aviat la gana va entrar al palau del rei, que, per tal de poder atendre a les necessitats més urgents de l’estómac, va enviar el seu servent ben d’amagat a empenyorar una cota a un jueu usurer del Call. I heus ací que quan el criat tornava de la seva comesa, per un carreró estret del Call, va topar-se amb un patge de l’arquebisbe de Tarragona que tenia el seu gran palau enllà del Call, i, com que eren amics, es van deturar, van fer conversa i el servent de l’arquebisbe va contar al seu company que aquell vespre el seu senyor donava una gran festa, a la qual havia de concórrer tol el bo i millor de la noblesa. Li va contar tot el bé de Déu de menjars i de vins delicats que hi havia preparats, tot en una quantitat que, al servent del rei, li va semblar immensa, i li va contar també que en aquest solemne àpat també tindrien el seu paper els servents dels grans senyors que hi menjarien, perquè l’arquebisbe havia disposat com a final de la festa un lavatori de mans i peus de tots els comensals, fet no amb aigua, com era costum, sinó amb vi del millor i del més vell de les moltes menes de vins que omplien les bótes del gran celler. Aquest lavatori havia d’anar a càrrec dels criats dels convidats i era ofert un gran premi al qui deixés més nets els peus i les mans del seu senyor i de la seva dama. I com que, segons diuen, el vi en comptes de rentar embruta, tots els criats havien cercat el seu enginy per poder triomfar de la feina que tenien destinada. I el patge no teniu prou boca per a ponderar la gran festassa.

Amb el cor ferit de tristesa, el patge del rei va arribar al palau i va explicar al rei la conversa que havia tingut amb el seu company. La notícia va fer bullir la sang del jove rei, que va jurar que acabaria aquell estat de coses, però que per obrar amb justícia volia veure pels seus ulls la festa d’aquell vespre. Ajudat pel seu servent, el rei va disfressar-se de pagerol, va embrutar-se la cara i les mans, va desgrenyar-se els cabells i va canviar tant de fesomia que ningú no l’hauria reconegut. El criat va acompanyar-lo al palau de l’arquebisbe agafant-lo de la mà com si portés un noi de fora. Tols dos van fer cap a la cuina, on hi havia els cocs i tot el servei de tots els nobles de la cort i dels grans magnats convidats a la festa, i el servent va dir que acompanyava un parent seu que mai no havia estat a Barcelona i que mai no havia vist el món per un forat, i que, aprofitant l’oportunitat de fer-se aquella festa, li agradaria que veiés el luxe i la riquesa en què vivia la gent noble, i per això havien acudit allí en espera que podrien encabir-lo en algun indret des d’on, d’amagat, pogués veure el festí. El rei va saber fer molt bé el seu paper entre el criats i va fer tres o quatre bajanades que van fer riure la gran colla del servei i que el van acreditar com un noi de fora.

Arribada l’hora del convit, els criats van fer posar l’apòcrif pagesot entre els plecs d’una cortina d’una de les portes de la sala, ou es feia l’àpat, amb l’encàrrec que dissimulés ben bé la seva presència, puix que si el descobrien podia pagar car l’atreviment. El rei va poder veure ben de la vora la gran disbauxa material dels seus cortesans, l’opulència i follia que regnava entre la seva gent i, sobretot, el poc respecte que tenien per ell, perquè a cada nou plat que el servei portava a taula no faltava qui entre riallades i mostres de poc respecte, assentides i corejades per tota la titulada, parlava més o menys aixi:

—Això sí que és bo! Si el rei pogués arribar-hi, com es trauria la fam de les dents! Però que s’espinyi, que aquest menjar no fa per a reis tan poca-cosa i tan curts de geni com ell.

El rei, conservant sempre el seu incògnit, se’n torna al palau esborronat de tot el que havia vist i amb el ferm propòsit d’acabar aquell estat de coses. Crida el cap de la força que guardava el palau i li manà, en to imperiós i que no donava lloc a desobediència, que reunís el màxim nombre possible de soldats i de gent d’armes, degudament proveïts de totes les armes, i que amb tota discreció ell i la seva gent estiguessin a tes seves ordres, sense que se sabés per la ciutat aquella disposició reial. L’endemà mateix va fer dir a tota la cort i a tots els grans magnats de tota mena que el rei se sentia molt malalt, que desitjava fer testament i que, per tant, calia que acudissin al palau, per tal d’aconsellar-lo a ell, infant inexpert en les coses de la vida. El desig d’influir en la darrera voluntat del rei féu acudir al palau tota la noblesa i gent de pro. El rei havia manat que tots fossin conduits a la sala del Tinell i, quan ja hi foren tots, manà al cap de la força que guardés totes les sortides de la sala i que rodegés tot el palau d’una triple filera de soldats i homes d’armes dels més decidits i dels més fidels. Tota la cort, aplegada en la sala del Tinell, no sabia tornar de la seva estranyesa, perquè no s’explicava que si el rei estava malalt els hagués fets congregar a la sala major i no a la seva cambra dormidor, ni tampoc comprenia com per aconsellar-lo s’havia convocat tanta gentada, perquè cada u es creia ésser només ell objecte d’aquesta distinció. Quan hi foren tots els qui el rei desitjava que hi fossin, va presentar-se vestit amb totes tes gales l ensenyes reials i, anual amb totes les armes, es va asseure al cadiral del tinell i amb aire enèrgic i vigorós va manar a tots els presents que un darrera l’altre li expliquessin quants reis de Catalunya i Aragó havien conegut durant el curs de la seva vida. La demanda del rei va causar una gran sorpresa a tot el concurs, que ja se sentia inquiet i comprenia que la seva crida al palau no obeïa pas al motiu pel qual havien estat convocats i el to enèrgic i arrogant del rei els feia comprendre que es tractava d’un afer molt important i transcendental. Tots van parlar, i va resultar que els més vells dels presents havien aconseguit quatre reis. Quan tothom hagué parlat, el rei els va dir que ell, tot i ésser el més jove de la reunió, n’havia aconseguits més de cent, amb l’estranya coincidència que tots regnaven alhora. Els va explicar que, com a reis, els havia coneguts tots en un mateix moment en un convit. I tot seguit va anar anomenant tots els presents i va repetir les seves paraules de la nit abans, amb la seva befa, poc respecte i desobediència que havien demostrat tenir pel seu rei i pels súbdits. Va afegir que mai no s’havia vist que en un reialme hi hagués més d’un rei i que, per tant, calia treure del davant tols els qui, sense dret, facultat ni llei s’havien erigit en reis, per tal que quedés com a tal només ell, que era el rei veritable.

Quan hagué parlat, enmig d’una gran onada de pànic que va envair tota la cort, el rei va fer un senyal, van obrir-se les portes de la sala del Tinell i va entrar un gros esvanint de soldats amb les armes desembeinades, que es van posar davant de les portes per tal de privar la sortida. En aquell moment el rei va fer enretirar una cortina que penjava en un cap de la sala, i al seu darrera es va veure el botxí recolzat en la seva destral, lluent i esmolada, que s’aixecava arrogant als peus del piló de la justícia. El rei, amb veu imperiosa, ve manar als presents que l’un darrera l’altre anessin desfilant per davant del botxí, que faria justícia al seu orgull i a la seva desobediència i que no pararia fins a haver escapçat tothom.

Tots van caure de genolls a terra i van demanar clemència i misericòrdia, sobretot els més vells i més venerables. El rei es mostrava rigorós i inflexible i manava imperiosament al botxí que fes la seva feina. El botxí, veient que cap no acudia a posar la testa damunt del piló, ell mateix va anar a agafar pel brac el primer dels cortesans.

Les llàgrimes i els clams de perdó i de misericòrdia d’aquella multitud de gent d’alta nissaga, entre la qual hi havia molts vells de venerable figura, van entendrir el rei i van aplacar la seva irritació, fins al punt que va accedir a perdonar-los, per bé que va imposar a tols un correctiu molt dur i moli rigorós. El jove rei no va voler iniciar el començament del seu regnat amb una aurèola de sang i de matança. Des d’aquell dia, malgrat la seva jovenesa, el rei Jaume va agafar les regnes de l’Estat i fou el més gloriós en gestes memorables de tots els reis de Catalunya i Aragó, com bé ens ho recorda la història i la tradició.