La Mare de Déu de Núria

La imatge de la Mare de Déu de Núria, la va fer sant gil, que era pastor i ermità i que la venerava en una capelleta que ell mateix li va aixecar a la vall de Núria. Quan van venir els moros, per salvar-la de la profanació la soterrà. Passats uns cent anys, un home de Palestina va somniar que un àngel li manava que vingués a Catalunya, que cerqués una vall del Pirineu enmig de la qual hi havia una gran pedra blanca i a la vora naixien dos riuets. També li digué que en aquella vall hi havia un gran tresor enterrat, el qual li va encarregar que cerqués, ajudat de la gent de la terra, i que en l’indret on s’assentava aquella pedra blanca aixequés una capella a la Mare de Déu. Aquell home, que es deia Amadeu, es posà en camí i, preguntant preguntant i després d’un pelegrinatge molt llarg, va arribar fins a la vall de Núria, on trobà la pedra blanca i els dos riuets. Com que anava vestit de manera molt diferent de la gent de la terra, els pastors i els veïns d’aquells verals van acudir per veure’l i ell els contà el que havia somniat. Tols es van posar a cavar i a cercar el tresor amagat de què l’àngel li havia parlat, i junts alçareu la capella a la Mare de Déu.

Al poc temps la van tenir gairebé llesta, però no la podien acabar de cobrir, i mentrestant hi posaren com una teulada de roba. Heus ací, però, que dos veïns de Queralbs van agradar-se d’aquella vela tan bonica; la robaren i, per tant, deixaren la capella sense teulat. Aquella mateixa nit es desencadenà una tempestat terrible i un llamp va matar els dos lladres. Els altres veïns de Queralbs, en desgreuge del delicte comès pels seus companys, van encarregar-se ells sols d’acabar de cobrir la teulada de la capella.

Per més que cavàveu i regiraven tota la vall, no trobaven el tresor de què havia parlat l’àngel, i gairebé ja es cansaven de cercar quan heus ací que els pastors van reparar que en desencadenar-se una tempestat tot el bestiar de la vall es concentrava en un punt i que després d’allí sortia un marrà molt gros amb una gran esquella, que menava a cada ramat tot el bestiar, sense que hi manqués ni es canviés ni un sol cap. Això va semblar cosa de meravella, i els pastors van decidir cavar i cercar justament a l’indret d’on sortia aquell marrà misteriós. No feia pas gaire que hi cavaven quan van trobar com una volta d’una mena de cambra, dintre de la qual hi havia la imatge de la Mare de Déu tota voltada de llum i de perfum, una creu, una campana i una olla, que eren tots els estris que constituïren el patrimoni del pastor sant Gil. Van portar la imatge a la capella que ja li havien aixecat. Però heus ací que el pastor que va trobar-la era de Queralbs, i va voler portar la imatge a l’església del seu poble. Però quan la van anar a treure de la capella, en arribar al marxapeu, va tomar-se tan pesant, que no hi va haver ningú capaç de poder-la dur, i van creure que la Mare de Déu els volia dir que desitjava quedar-se a la capelleta.

Els veïns de Queralbs es creuen tenir uns drets damunt la Mare de Déu de Núria, perquè ells van acabar la capella, que no es podia acabar, i a més perquè la imatge va ésser trobada en terme del seu poble i per un d’ells. També es creuen tenir-hi uns drets els pastors, perquè la imatge és feta i obrada per sant Gil, el seu sant patró i pastor com ells, perquè ells foren els qui més decididament van treballar per construir la capella i cercar la imatge i perquè un pastor va ésser el qui la va trobar.

La imatge és feta de fusta de cor de noguer, com ja ho diu el seu nom, puix que «núria», en la manera vella de parlar d’aquells temps, vol dir noguer. La corranda també bo explica:

Davant de la imatge crema una llàntia que no pol restar apagada. Si alguna vegada s’apaga, pel efecte del vent o per alguna altra circumstància, cal encendre-la de seguida, car altrament passaria un gran cataclisme. Hi ha qui creu que el món s’acabaria. Per això hi ha un escolanet i un sagristà especialment encarregats de procurar que aquella llàntia no s’apagui mai.