La fundació del monestir de Ripoll
Quan els sarraïns van envair la terra, arribaren fins a Ripoll i calaren foc al monestir, que, de tan grandiós, va cremar set setmanes seguides. D’aquella foguera, se n’aixecà una columna de fum tan alta i espessa, que es veia des de mitja França.
Per les terres d’enllà del Pirineu va córrer la veu que els moros havien arribat al peu de la serralada i que tot ho saquejaven i cremaven, de què era testimoni aquella immensa columna de foc que s’aixecava cap al cel com un toc d’alarma per als pobles cristians. La nova va arribar ben aviat fins a l’emperador Carlemany, que decidí armar ràpidament un exèrcit i sortir al pas de la moraima per tal de deturar-la i contenir-la.
Carlemany vingué a Catalunya i va batre els moros fins a derrotar-los a Girona, i els féu recular cap a la Moreria. Abans de tornar-se’n a la seva terra volgué visitar les runes del monestir de Ripoll, que, com una talaia, havia donat amb la seva immensa fumera el crit d’alarma del perill que amenaçava el cristianisme. De la gran desfeta del monestir, només se’n van salvar set monjos, que vivien mig amagats i com podien entre el pedregall de les runes. En veure el magne emperador se li van acostar. El més vell i venerable li va explicar que havien pogut salvar la imatge de santa Maria; la tenien amagada dins d’una cova posada al cim d’una pila de pedres que li feien com d’altar i cada dia li retien culte. Per viure feien de pagesos i conreaven la terra, en la mesura de llurs forces. Carlemany volgué venerar la imatge i va animar els monjos, que fins aleshores havien estat molt desolats. També els donà diners perquè poguessin construir com una pagesia per a soplujar-se, mentre esperaven poder aixecar un altre monestir tan ric i sumptuós com el primer, on venerar amb tota dignitat la imatge de Maria, i els va encarregar que posessin a contribució tot llur esforç per complir la seva voluntat.
Els set monjos, animats per les paraules de l’emperador i ajudats amb els diners que els va donar, es disposareu a dur la tasca a terme. Van fer primer una casa i conrearen la terra, per tal de poder-se assegurar el sant pa de cada dia, i, mentrestant, van construir un nou monestir. I, sobretot, cercareu gent jove que els seguís per tal d’augmentar la comunitat i deixar successors que poguessin continuar l’obra que ells havien començat i portar a bou terme el desig de Carlemany. Fou, però, el cas que, quan ja tenien gairebé enllestida la nova obra, els moros van tornar a envair casa nostra, i en arribar a Ripoll tornaren a calar foc al monestir, que restà de nou completament arruïnat i destruït.
Van passar molts anys, durant els quals els moros en van fer de les seves a tort i a dret. La gent de religió havia de viure amagada. Les imatges foren enterrades en coves per tal de salvar-les de la profanació. S’escaigué, però, que per aquells temps el comte Jofre el Pilós va donar una gran batalla als moros pels voltants de Ripoll i els derrotà completament.
Va establir el seu campament vora del lloc on més tard s’aixecà la població. I conten que de nit va tenir un somni. Veié el gran Carlemany agenollat davant d’una imatge de santa Maria, posada davant d’un pilot de pedres. Quan l’emperador hagué fet les seves oracions, va aixecar-se i començà a parlar al comte. Li digué que era voluntat seva que aquella imatge fos venerada, com ja ho havia encarregat a uns monjos que ho havien complert; que volia que se li bastís un gran monestir, el qual fos confiat a l’ordre dels fills de sant Benet; que cerqués sense parar, que trobaria el que li deia, i que oferís a la Mare de Déu i al monestir la joia que més estimés de les que aleshores portava.
El comte Jofre va despertar-se fortament impressionat pel somni que acabava de tenir, i, per més que va rumiar, no va capir l’abast dels termes «que cerqués, i trobaria, i oferís al nou monestir allò que més estimava del que portava al damunt». Com que junt amb el seu exèrcit portava el bisbe Gotmar, a ell va acudir a veure si amb la seva clara visió podia interpretar el significat de les paraules de l’emperador. El bisbe tampoc no va pas entendre què volien dir. El comte, aleshores, resolgué interpretar les paraules al peu de la lletra i cercà, esperançat.
Jofre abandonà la seva tenda i es dirigí a la multitud de soldadesca i al poble. Ben aviat va topar amb un monjo que predicava davant d’una gran munió de gent, convidant-lo a venerar una imatge de Maria que justament aquella nit havia estat descoberta dins d’una cova tapiada, tota amagada per arbres i bosquim.
Tots els presents, i amb ells el comte, van seguir el monjo per venerar la imatge; reconegué tot seguit que era la mateixa que ell havia vist en somnis, davant de la qual estava agenollat Carlemany.
Aleshores el comte va comprendre clarament les paraules de Carlemany. A l’instant cridà els mestres de casos més acreditats entre els seus vassalls i els va encarregar que planegessin la construcció d’un monestir amb la sumptuositat i majestuositat que requeria la devoció centenària que la gent amagadament sentia per la imatge de santa Maria i la categoria del gran Carlemany, que i i havia confiat l’execució de l’obra. Va cercar uns monjos benedictins perquè curessin de fer portar endavant la construcció del monestir, el qual els va concedir com a estada. Mancava complir el darrer encàrrec de l’emperador: donar al monestir la millor joia de les que aleshores portava. Per atendre aquest manament va nomenar abat de la comunitat de Ripoll el seu fill Rodolf, que fins aleshores havia guerrejat al seu costat i que també havia pres part en la batalla que va alliberar e] Ripollès de les urpes sarraïnes.
Poc abans de morir, el comte Jofre va escollir el monestir de Ripoll per ésser-hi sepultat i el convertí en el primer panteó reial dels magnats i comtes-reis de Catalunya. Ell i els seus foren els primers d’ésser-hi soterrats.
Fins ara, cada any, la nit dels Morts, el comte Jofre s’aixecava de la seva tomba i muntant un cavall blanc que ja l’esperava als claustres del monestir, ràpid com el vent, donava una volta per tot el que havia estat l’antic domini de la Marca Hispànica, és a dir, de les terres conquerides per ell, per tal de veure si encara es mantenien unides i netes de sarraïns i d’infidels. En veure que era així, tornava al monestir, el cavall es fonia i ell s’ajeia altra vegada a la seva tomba a esperar l’any vinent, per repetir la mateixa correguda. Si algun any hagués vist que la unitat de la terra perillava o que els moros tractaven de tornar-la a envair, hauria cridat tota aquella gent que havia lluitat al seu costal i els molts que per ella havien donat la vida. Tots, atents a la seva veu, s’haurien aixecat altra vegada de llurs tombes, haurien tornat a prendre les armes i, comandats pel comte, novament haurien emprès la brega.