Els Sants Corporals
La presa de Xàtiva fou molt dura i costà molt d’esforç i molta sang, fins a tal punt que els ardits i braus cavallers que tan aguerridament havien batut la moraima de gairebé tot València se sentireu defallir un xic davant de la resistència furiosa dels moros de Xàtiva. El rei Jaume, indignat davant d’aquest defalliment del seu exèrcit, aplegà els primers capitans a la seva tenda i, després d’arengar-los, acabà dient-los que li fóra més fàcil reduir el poder dels moros de Xàtiva que estovar aquella dura penya que feia de recer a la seva tenda. I, dites aquestes paraules, ventà un cop a la roca dura, que s’ablaní i deixà marcada l’empremta del braç valent de l’ardit rei, empremta que encara avui s’admira i que és coneguda per «braç del Rei En Jaume».
Tot just reconquerida la ciutat, els moros reaccionaren tot d’una, es llançaren bravament al contraatac i feren trontollar seriosament el poder i la força del rei, fins a fer un estrall sensible entre els catalans. Aquest contratemps s’esdevingué en dimarts, i és per això que des d’aleshores aquest dia de la setmana és tingut per malastruc.
La moraima fugitiva de Xàtiva es féu forta en el proper castell de Xiva disposada a no recular ni tan sols un pam més, sinó a reaccionar per reconquerir Xàtiva. Afers d’Estat obligaren el rei a anar a Montpeller i per mentre fóra fora deixà encarregat el comandament de l’exèrcit al cavaller Berenguer d’Entença. Aquest capità aviat s’adonà de les concentracions dels sarraïns i cregué que se’ls devia avançar i apoderar-se del castell de Xiva. Reuní les seves forces i planejà l’atac. Va aplegar la seva gent al cim de la muntanya del Còdol Roig del terme de Luixent amb l’intent de passar-hi una nit i l’endemà emprendre l’atac. Els moros descobriren les intencions dels catalans i aprofitant-se de la fosca de la nit, amb un poderós exèrcit, van assetjar el Còdol Roig. Abans d’emprendre la batalla el cavaller d’Entença disposà que fos celebrada missa i que ell i cinc altres capitans prendrien la comunió en lloc de tota la tropa, ja que la urgència de l’atac no permetia que combregués tothom. El sacerdot consagrà les Sagrades Fores i, qua es disposava a oficiar en plena muntanya i amb un munt de pedres per altar, els moros van irrompre furiosament, tant que els catalans hagueren d’agafar les armes tot seguit per rebutjar l’escomesa. El sacerdot, per tal d’evitar la profanació de les Sagrades Formes en el cas que els alarbs assolissin el cim del Còdol, les embolicà amb els corporals i es disposà a amagar-les entri el pedregam que cobria aquell cim. Aviat s’adonà que dels corporals traspuava sang i en veure què en podia ésser la causa trobà les Sagrades Formes tintades de roig i tan adherides al teixit del corporal que semblava que en formessin part.
Ràpidament conta el miracle al cavaller d’Entença, que li digué que suspengués els Sants Corporals al cim d’una pica a tall de bandera, que muntés un cavall blanc i que es barregés amb els guerrers ostentant aquella ensenya. El sacerdot obeí i les forces catalanes lluitaren ardidament guiades per aquella sagrada senyera, la vista de la qual confonia la moraima, que fugia aterrida, atuïda també pel terrible estrall que en feien els nostres guerrers, que lluitaven a raó d’un contra vint.
La victòria fou tan esclatant que els motos es veieren obligats a abandonar el castell on s’havien fet forts i a recular molt enllà de tota aquella contrada.
Els sis cavallers que havíeu de combregar reclamaren cada un la Sagrada Forma que els estava destinada. Això comportava partir la relíquia dels Sants Corporals en sis bocins, i, com que això no podia ésser decidiren resoldre-ho a la sort. Va tocar a un cavaller que era del lloc aragonès de Daroca. Els altres cavallers van dubtar de la fidelitat del sorteig i volgueren repetir-lo i altra vegada sortí de dins del càntir el paperet que deia Daroca. La sort fou provada sis vegades i sempre donà el mateix resultat. Això no obstant, com que cap dels cavallers no estava content del resultat, decidiren recórrer a una altra prova. Fou convingut posar la relíquia dins d’una preuada capseta i posar-la damunt d’una mula cega que hom abandonaria al seu albir. La bèstia començà a caminar seguida d’una gran munió de gent que s’anava engruixint a mesura que caminava, puix que se li afegia el veïnat dels pobles d’arreu per on passava. Caminà més de quaranta llegües, fins que arribà a la ciutat aragonesa de Daroca, on caigué morta. Durant el camí van produir-se nombrosos miracles.
El rei Jaume manà fer pels millors argenters un reliquiari, que encara es conserva i que és tingut com una de les obres més bones de l’orfebreria catalana i àdhuc de tot el món.
La ferotgia excessiva dols moros, força més intensa que fins aleshores, i la duresa insospitada de la lluita afeblireu un xic entre la nostra gent la fe en l’ajut del cavaller sant Jordi, i més d’un guerrer cregué que els havia abandonats. Però en la dura batalla del Còdol Roig els nostres braus lluitadors van invocar novament l’ajut del sant amb el crit de guerra: Sant Jordi, firam!, firam! El sant guerrer no es feu esperar i amb el seu cavall i la seva llança de foc acudí en ajut dels catalans i feu un gran estrall entre la moraima.