La batalla de les Naves de Tolosa
La segona vegada que els moros es proposaven envair el món portaven una empenta tan gran que semblava que no trigaria gaire a caure tot sota la seva urpa. Es van aplegar els reis de Castella, de Lleó i de Navarra per tal de veure si els podien deturar, però no s’hi van veure pas en cor. Aleshores van demanar ajut al rei Jaume, que gaudia de gran crèdit de conqueridor, puix que havia tret els moros de Mallorca i de València. El rei Jaume aplegà un poderós exèrcit i féu via cap a terres de Castella.
El rei moro Maramamolí, que manava els sarraïns, s’encastellà i es féu fort a les Naves de Tolosa, on establí el seu campament, rodejat per set valls, set passadissos plens d’escurçons i d’altres feres de picada mortal i verinosa, set fosses plenes d’aigua emmetzinada que causava la mort només de tocar-ne una sola gota i set filades de cadenes de ferro gruixudes com la cuixa d’un home, per a trencar les quals calia que mallegessin més de set hores tot un estol de braus forjadors. Dins d’aquest clos inexpugnable hi havia el floret dels seus guerrers, entre els quals es comptava una guàrdia de negres mig bèsties mig persones que feien tanta pudor com les guilles, sense un fil de roba al damunt i que brandaven tres espases, una a cada mà i l’altra a la boca.
Quan va arribar-hi el rei Jaume amb tota la seva gent, trobà els altres reis que discutien si farien, sí dirien, sense poder-se pas entendre, puix que la por anava a mitges; tots volien ésser els primers d’atacar, però cap d’ells no es movia. No sabien com encarar-se amb aquella fortalesa, i el rei moro Maramamolí es feia un gran panxó de riure amb tota la seva cort, fins que el rei Jaume els digué:
—Allà a la meva terra hi ha un guerrer molt vell i molt entès de guerrejar que es diu Dalmau de Creixells. Si ell fos ací, bé prou que sabria de quina manera podríem retre els moros sense gaire esforç.
Tots van veure la salvació en les paraules del rei Jaume i contingueren enviar a cercar el vell guerrer tan entès. De seguida sortí un propi a cavall cap a l’Empordà per demanar al vell Dalmau que es posés de seguida en camí. El brau i savi guerrer de Creixells tenia més de vuitanta anys i no podia muntar a cavall. Feren aparellar una carreta de bous, que pels mals camins d’aleshores trigà gairebé un any a arribar a les Naves.
El vell Dalmau amb una ullada veié tot el panorama i de seguida disposà la batalla. Estengué els tres exèrcits castellà, lleonès i navarrès a tall d’arc de ballesta i els féu atacar i avançar tot alhora per cloure els moros com amb unes tenalles. El rei Jaume s’enutjà talment, que fins gairebé plorava en veure que no el feia entrar a la brega i que no podria participar en aquella gran victòria. I se n’exclama a en Dalmau, tractant-lo de mal vassall. Però el vell li replicà:
—Deixeu-me fer, que reservo per a vós tota la glòria. Mentre els altres exèrcits batallaran de cara i s’estavellaran contra les filades de cadenes i esbravaran tota la força dels agarens, nosaltres els atacarem de part darrera i sense gaire esforç els aixafarem i ens en durem el triomf.
I així mateix va ésser: els catalans van esbocinar les set filades de cadenes gruixudes com la cuixa d’un home, van vèncer tots els altres obstacles com sí res, van sorprendre per darrera aquells monstres de negres mig bèsties mig persones i no van deixar ni un sol moro viu. La desfeta va ésser tan forta que els sarraïns mai més no s’han vist en cor d’intentar la reconquesta de les terres cristianes.
Tots els guerrers que van prendre part en aquella batalla es van admirar del gruix i del pes d’aquelles cadenasses i molts en penjaren un bocí a llur escut com a trofeu. Als catalans, que foren els qui les van esbocinar, no els feren ni fred ni calor, perquè llur país era terra de ferro i estaven prou avesats a veure les grans gúmenes de cadena que fermaven les esveltes naus solcadores de totes les mars. Es donaren per ben pagats amb el goig de la victòria.