El príncep de Viana
EI poble, d’ànima tendra i subtil, encobert a tot sentimentalisme, es féu seva la dissort del malaurat príncep de Viana i el rodejà de l’aurèola llegendària que sublima i immortalitza els herois.
La tradició diu que el príncep de Viana mori emmetzinat. La seva madrastra se’l volia treure del davant i li donà un beuratge verinós. Cercava qui li vengués unes metzines ben actives i ben dissimulades alhora. El baró d’Aramprunyà li parlà d’un jueu vassall seu molt entès en bruixeria i males arts, prou poc escrupolós per a fabricar les metzines desitjades. El baró serví de mitjancer. El jueu demanà tres mil unces en or, que la madrastra no trobà inconvenient a pagar. Les metzines eren fetes amb un gran nombre d’herbes, i amb tres gotes n’hi hagué prou per a causar la mort de l’estimat príncep. En terme de Begues, vora el destruït castell d’Aramprunyà, hi ha una pagesia anomenada «Can Soler», que hom encara assenyala com la casa del jueu que proporcionà les metzines.
Era tanta la passió que el poble sentia pel príncep de Viana, que així que morí corregué la veu que, en premi al seu sofriment, l’havien santificat. El poble acudí tumultuosament a la sala del Tinell del vell palau dels reis d’Aragó, on fou exposat el seu cadàver, més amb l’afany de venerar el sant que d’honorar el príncep. Tot Barcelona i molta gent de fora acudí en munió al lloc que ahir era església de monges de Santa Clara, al carrer dels Comtes de Barcelona, davant de la porta de Sant Iu de la nostra Seu, on estigué exposat el cos del príncep, hi anà una mare amb la seva filla esperitada, que a la sola vista del cadàver restà completament guarida. La nova corregué ràpidament per la ciutat, i tota mena de malalts acudiren al palau, àvids de trobar la salut miraculosament.
Hi hagué dues altres circumstàncies que contribuireu a la creença en la santedat del príncep Carles. El dia de la celebració dels seus funerals, quan a l’església s’anava a tocar les campanes per anunciar l’arribada al temple de la madrastra, causa de la mort del jove Carles, les cordes de les campanes es van trencar i feren impossible que aquestes fossin llançades al vol. Ràpidament van posar-se a les campanes unes noves cordes i també es trencaren al moment, de manera que no es pogué anunciar l’arribada de la reina Maria Enríquez al temple. Succeí també que durant la funció religiosa una de les columnes que sostenien el vel que cobria el celebrant caigué a terra i es féu en mil bocins sense fer gota de mal a ningú, tot i estar l’església plena com un ou. El poble interpretà aquests fets com dos miracles obrats pel príncep elevat a la categoria de sant.
El culte al «benaventurat Carles», com l’anomenava el poble, prengué tant increment que aviat es posà una estàtua o imatge seva en una de les capelles del claustre de la Seu, la segona a la dreta sortint de la capella de Santa Llúcia, que dóna l’esquena al carrer del Bisbe, en l’ala del claustre immediata a aquest carrer, capella coneguda avui per Casa dels Gats, perquè serveix d’estatge als gats que s’acullen a recer de la Seu. Carles de Viana fou, doncs, objecte de pública veneració en la Seu de Barcelona; se’l tingué com a advocat contra tota mena de malalties i, segons creença popular, foren molts els malalts que guarí. S’estampà una làmina o estampa, en la qual se’l presenta investit de les insígnies i els atributs reials i en moltes llars catalanes se la posà a la paret i se li féu llum com si veritablement es tractés d’un sant i se li demanaven tota mena de favors.
En vida hom ja creia el sant amb gràcia per a guarir de porcellanes. Aquesta gràcia és atribuïda als reis de França, els quals hom creu que la posseeixen per do diví i que els basta beneir o senyar aquest mal per a extingir-lo totalment. Carles de Viana per via materna era descendent dels reis de França, i per aquest motiu li era atribuït el de de guarir de gràcia, reconegut a aquells, i és molt possible que basant-se en aquesta convicció hom l’elevés a la categoria de miracler un cop mort.
La creença en la santedat del príncep arribà fins al punt d’incloure’l entre el seguit de sants que hom retreia i anomenava en fer una crida o pregó públic; així és, doncs, que els pregoners del consell barceloní en llurs crides per impetrar el favor de sant Jordi i el Madona Santa Maria, reclamaven, també, el del benaventurat Carles. El comte de Pallars, general de les forces populars que lluitaven contra les de Maria Enríquez, que s’havia fet forta a Girona, en una lletra dirigida als consellers de Barcelona explica que la seva gent cobrà gran coratge, ja que veieren el benaventurat Carles, que, des de dalt dels núvols, els animava i encoratjava en la brega. El comte fa constar, tot amb tot, que fou només la tropa qui el veié, car ell no l’havia vist.
L’odi a la mala madrastra i al seu feble marit, el rei Joan II, van augmentar encara més i més en l’anim del poble, i, segons veu popular, li fou tret el qualificatiu de Joan doneta, que prengué cos en el llenguatge i que ha esdevingut proverbial als marits poc enèrgics que es deixen governar per la dona.
Molts anys després de mort el príncep Carles, acabades ja les dues guerres civils que van dividir el país, i apaivagats els esperits, un dia el rei Joan II, amb un gran seguici de cortesans, surti de cacera pel Baix Llobregat. Voltant pels sorrals de vora mar es va perdre i sense adonar-se’n es trobà sol i allunyat de la seva gent. Afanyós de trobar els seus, caminà i més caminà, però fou debades, car no assoliu sortir d’un espès herbei on s’havia entaforat sense veure ningú dels seus. Per fi, es topà amb un desconegui que també caçava, i li preguntà per on havia de tirar per a fer cap a poblat. El desconegut, molt secament, li indicà un camí. Joan II el seguí, però en lloc de menar-lo cap a terra forta i lloc poblat l’endinsà més encara en el sorral i el menà a un gros estanyol, on, sense adonar-se’n, caigué. Per més que maldà no pogué alçar-se’n i hagué de passar tota la nit en la mullena. L’endemà, la seva gent, que en tota la nit no havien deixat de cercar-lo, el van trobar tot capolat i mig mort. El rei, que ja era vell i xacrós, no pogué residir l’estrall i al cap de pocs dies marí. Hom creu que el desconegut que tan malament va guiar-to era l’ànima del príncep de Viana, que es venjà dels mals tractes de què el seu pare l’havia fet objecte en vida. El clot on segons, la tradició va caure Joan II ha subsistit fins fa pocs anys: desaparegué amb la campanya de sanejament portada a terme per la Diputació de Barcelona a primeries del present segle. En record de la tradició, era conegut por L’Olla del Rei.
Mort Joan II, la corona, que havia de passar al seu fill Carles, passà al seu fillastre Ferran, fill de Maria Enríquez. Aquest príncep mai no comptà amb la simpatia del poble, car hom li creia mal pervinguda la corona. Un dia, en sortir del palau, un ciutadà li clavà tres punyalades mentre el tractava de lladre i li deia que havia de tornar la corona mal adquirida. I diu la veu popular que en el tercer graó del tram d’escales que des de la plaça del Rei menen a l’actual església de Santa Clara, que, com hem dit abans, era palau reial dels reis d’Aragó, hom pot veure encara les tres taquetes que hi deixaren les gotes de sang reial. Hem d’advertir que per a veure aquestes taquetes cal posseir la graciosa visió que posseeixen els qui estan popularment il·luminats, do que nosaltres no tenim, i, per tant, no ens ha estat possible de veure-les, tot i haver-les-hi cercades diverses vegades.
Quan el cos del príncep de Viana fou traslladat al monestir de Poblet, les monges de Valldonzella de Barcelona obtingueren permissió fer a conservar-ne un braç, que, com preada relíquia, fou muntat en un estoig d’argent bo i deixant-ne solta la mà. Les monges del convent de Montserrat de la ciutat de València reclamaren també una relíquia de l’estimat príncep i els fou concedit un dit. Fins ben entrat el present segle, el dia de la festa del convent de Valldonzella, les monges exposaven a la pública veneració el braç del príncep i el poble acudia en munió per tal de tocar la mà i de fer-hi tocar floquets de cotó, els quals, amb el contacte, adquirien la virtut de guarir el mal d’ulls.