L’abat Viure de Sant Cugat del Vallès

El senyor de Saltells era molt bo amb els sus súbdits, dels quals era molt estimat. La seva bonesa contrastava amb la duresa i els mals instints del seu fill que només trobava goig fent mal. Un dia entre els seus vassalls es celebrava un bateig enmig de gran alegria. El fill del senyors es proposà destorbar la festa i manà que fos agafat el pare ric l’infant que es batejava i que fos tancat a la presó del casell. Allí passà el pobre home una colla de dies, fins que un servent del senyor de Saltells va contar-li el cas. Indignat el senyor, cridà el seu fill i li preguntà el motiu de la seva acció. Aquest li contestà que ell també s’havia volgut divertir com feien ets vassalls i que, un sabent com fer-ho, havia fet tancar el pare de l’infant que es batejava, en què havia trobat gran goig. Disgustat el pare davant dels mals instints del seu fill, volgué remeiar el seu mal. Manà que al moment fos tret de la presó el pobre vassall indegudament tancat, el féu comparèixer al seu davant i obligà el seu fill que se li agenollés als peus i li demanés perdó. EI fill, després de resistir-s’hi molt, no tingué més remei que obeir el manament del seu pare.

La vexació soferta pel jove Berenguer de Saltells davant dels seus súbdits s’avenia poc al seu caràcter altiu. La nit següent, en companyia d’un criat, fugí de casa, i els seus parcs no en saberen mai més res. El senyor de Saltells deixà les seves hisendes al monestir de Sant Cugat. Berenguer es féu capità de lladres i durant molts anys es dedicà al robatori al front d’una gran partida de gent. Quan ja feia anys que el seu pare era difunt, va presentar-se al seu castell i va saber que el seu pare havia deixat tot el patrimoni al convent. Hi acudí i reclamà la seva herència. Li fou comunicat que per voluntat del seu pare tot havia passat al convent i que no tenia res a reclamar.

La resolució no va ésser del grat de Berenguer, el qual reuní la seva gent en una cova que es trobava en un torrent anomenat fins aleshores d’Ombria i, després de la conjura, del Mal Consell, que va des de Sant Cugat a Sabadell, i allí decidiren prendre’s la justícia per llur mà. La nit de Nadal, mentre la commutat cantava les matines al cor, Berenguer i els seus entraren a mà armada dintre del temple de Sant Cugat movent gran avalot. El propi capità, armat d’un punyal, es dirigí a l’abat, que dirigia la centúria, per ferir-lo mentre els seus companys sembraven el pànic entre ets fidels. En veure que anava a ésser agredit, el pare abat corregué a l’altar i prengué una imatge de Jesús crucificat, amb la qual es protegí el pit, on el criminal li anava a clavar l’arma. La imatge prengué vida i va bellugar cames i cos per protegir el pare abat. En veure que no el podia ferir pel pit, li clavà tres punyalades a l’esquena i el deixà mort a l’acte.

Les campanes de les esglésies que hi ha entre Sant Cugat i Montserrat brandaren soles per propagar arreu el sacrilegi, i el gall de ferro de l’agulla del campanar del monestir va cantar. La capa i el sobrepellís de l’abat, que s’anomenava Viure, encara avui es conserven amb els forats del punyal i les taques de sang, que mai més no s’han esborrat. El text de les dues planes on la comunitat llegia en ésser sorpresa pel criminal s’ha esborrat completament i ha deixat del tot net i blanc el pergamí; diverses vegades hom ha intentat escriure-hi, però al cap de poc temps la tinta s’ha fos i el pergamí ha quedat altra vegada completament blanc.

A la partida que va prendre part al fet hi havia malfactors de totes les poblacions dels voltant. De Sant Llorenç Savall n’hi havia tres: de les rases conegudes pel Borrell, el Viguer i el Carner, damunt les quals caigué la maledicció de perdre’s abans de trenta anys. I, en efecte, la generació va extingir-se, les cases restaren abandonades i mai més no han estat habitades. També hi havia dos veïns de Mura, de les rases conegudes encara avui pel Diví i el Solar. Aquests dos veïns s’adonaren de la magnitud del crim en què estaven a punt d’intervenir i no van acudir al lloc convingut el diu del fet. La maledicció caiguda damunt d’aquestes cases no fou rigorosa; sols estan damnades a no poder ésser habitades molt temps seguit per la mateixa gent. Berenguer de Saltells fugi cap al Pirineu i es tornà foll. Visqué pels boscos menjant herbes i arrels fins que un diu caigué rodolant una grossa roca del cim d’una muntanya i el va aixafar.

Aquesta tradició, molt estesa, té variants. Hi ha versions que diuen que el fet s’esdevingué la darrera nit de l’any i que els assassins no eren una gran partida, sinó tres només, i que per no infondre sospites anaven vestits de pelegrins. L’abat Viure fou agredit, no mentre cantava les matines, sinó mentre deia missa i en el precís moment d’elevar la sagrada forma. També es diu que un fou agredit amb punyal, sinó per tres trets, engegats per cada un dels tres agressors. Espantats per llur crim, els agressors fugiren, però pel pes de llur pecat totes les herbes i els vegetals que trepitjaven a llur pas s’assecaven i es morien. Pel lloc on van passar, mai més no ha tornat a créixer-hi cap mena d’herba i s’hi marca un camí cremat pel pes del pecat. Aquest camí, el poble encara l’assenyala sortint de les parets dol monestir de Sant Cugat fins a can Gibert de Palau-solità. La natura els va negar tot ajut. El pa i els altres menjars que rebien als hostals se’ls tornaven carbó i les fonts se’ls assecaven quan hi anaven a beure aigua. Davant d’aquest terrible càstig, es sentiren al damunt el pes de llur pecat i decidiren anar a Roma a demanar perdo al papa. A dos d’ells, les forces els van mancar i moriren pel camí; només va arribar-hi Berenguer de Saltells. El papa, en sentir el delicte, ii digué que no sabia pas si hi hauria perdó por a ell. Li féu amb la punta de la seva crossa un cercle al seu voltant i li digué que, si la terra el sostenia, això era senyal que hi havia perdó, i aleshores li marcaria la penitència; però que si no hi havia perdó la terra s’obriria i l’engoliria. Així va ésser: la terra va obrir-se i va ensorrar-lo fins a l’infern.

Hi ha una versió que no fa culpable del fet Saltells, sinó tres innominats que sentien antipatia per un monjo que no era l’abat, al qual van engegar tres trets la nit de Nadal. També va arribar fins a Roma només un dels tres, el qual digué al papa que havia mort un monjo, i aquell li contestà que, un monjo més o un monjo menys no venia d’ací. Aleshores li afegí que va matar-lo mentre celebrava, i el pontífex li replicà que no venia d’una missa més o menys. Però en indicar-li que caigué mort al precís moment de la consagració, aleshores fou quan el papa donà importància al fet i féu el cercle al seu voltant.

La tradició té origen en un fet històric que la veu popular ha poetitzat. Tingué lloc durant el regnat de Pere el Gran, el qual es posà en lloc de Berenguer de Saltells i percebé per al fisc la quantitat de quaranta mil sous, que l’abat Arnau Ramon Viure devia satisfer a Saltells. Per aquest motiu es produí el crim. El rei féu enrunar fins als fonaments el castell, voltà de fites el terreny que ocupava i el cedí al monestir de Sant Cugat.