El cavaller de Milany

El cavaller de Milany era brau i molt fort, posseïdor d’una gran riquesa i molt àvid de viure una llarga vida. Un dia un mendicant trucà a la porta de casa seva en demanda d’hospitalitat. Mentre conversava amb el cavaller vora del foc de la llar, parlaren de la mort. El cavaller s’indignà pel planteig de la conversa i manifestà que sentia desig de viure sempre. El desconegut captaire li assenyalà un tronc dels que estaven a punt d’ésser tirats al foc i li digué que la seva vida estava lligada amb la d’aquell tronc. El cavaller l’agafà i l’anà a enterrar dalt de les golfes en un lluc ben amagat, on mai ningú no pogués trobar-lo. Van passar molts anys, al cavaller es féu vell i les forces i el braó se li acabaren. Arribà a viure tant que es morireu tots els seus. Ningú no el coneixia. La casa passà a ésser d’altres propietaris, que per compassió el respectaren, però sense saber qui era. Tothom sempre l’havia vist ignorant el seu origen. Arribà a viure tant, que, ja no es parlava com quan ell era jove, de manera que ningú no entenia el que deia. El pobre es desesperava, avorrit del viure feble i sense poder-se valer. Per morir-se no menjava, però el temps passava i no es moria mai. Pres de desesperació, no parava d’assenyalar enlaire volent indicar on hi havia el tronc, però ningú no l’entenia. Un dia visità la casa un vell molt savi que entenia en les velles maneres de parlar. Els amos li digueren que a la casa la havia un vellet que ningú no entenia. Els varen fer conèixer, i el savi entengué la parla del vell cavaller. Aquest li contà el que li passava i li demanà que, per l’amor de Déu, destruís el tronc, i li indicà on era amagat. Fou cercat i tirat a la mateixa llar de foc un mil anys abans havia d’ésser cremat. A manera que el foc consumia el tronc, la vida del dissortat cavaller anà extingint-se, fins que morí dolçament, després de tants anys de martiri.