El camí del rei Jaume

Quan el rei Jaume era encara noi i anava a escola, tingué unes diferencies amb un altre noi com ell, i aquest li digué:

—Bé pots cridar, si no tens pare.

El minyó, que vivia sol amb sa mare i no tenia record del seu pare, es senti ferit per les paraules del company i anà a veure sa mare, li contà el que li havia passat i li demanà que li contés fil per randa, sense amagar-li res, què havia estat del seu pare. Sa mare li digué que si que en tenia, de pare, però que els moros l’havien fet presoner i el tenien tancat a la cova de la Gruta de Menorca. Aquesta nova colpí profundament l’esperit del minyó, i mai més, d’aleshores endavant, no el veieren riure ni jugar, quan algú li preguntava què tenia, responia:

—Quan tingui setze anys, ja us bo diré.

Quan el minyó complí els setze, va cridar la seva gent, nobles i cavallers, i els féu saber que havia decidit d’anar a alliberar el seu pare, costés el sacrifici que costés; que demanava l’ajut dels qui el volguessin seguir i que si ningú no volia ajudar-lo se n’hi aniria sol. Tots els seus súbdits i vassalls es posaren a les seves ordres i emprengueren el camí de l’illa de Menorca, en la qual desembarcaren, i es dirigiren directament a combatre els molts moros que defensaven la cova ou tenien pres el rei, pare del brau minyó. Després d’una terrible lluita, en què varem matar els moros com mosques, el rei cristià i la seva gent aconseguiren de prendre la cova i entrar beu endins, car era moll profunda, fins a arribar al fons, on es varen topar amb un homenet tot vell i carregat de grillons. El rei Jaume li preguntà qui era i què feia allí. Respongué el vell:

—Sóc un rei cristià. Els moros fa setze anys que em varen prendre i em varen tancar dintre d’aquesta cova. Primer em tragueren els ulls i després em carregaren de grillons. No m’han deixat sortir més a la llum del sol. Per a menjar em donen tan sols pa i aigua, i encara no cada dia, puix que moltes vegades se n’obliden.

El rei li preguntà:

—I no teniu qui s’interessi per vós?

—Tinc solament un fill, que ja deu tenir setze anys i que, si sabés on sóc, prou que em vindria a salvar, perquè deu ésser valent i coratjós.

El minyó li contestà que ell era el fill enyorat. Li feu arrencar les pesades cadenes que l’atuïen, el varen treure de la cova i el portaren triomfalment assegut en reial cadira, seguit del seu fill i de tota la gent que amb ell anaven i dels molts cristians que, deslliurats del jou musulmà per les armes del gran rei, varen ajuntar-s’hi. Entre tots varen formar una llarga i inacabable corrua que, presa de la major alegria, donava visques al gran rei. Alçaren entre tots una gran polseguera que va volar cel amunt i prengué un to brillant, fins a quedar gravada per sempre més al cel, en record d’una gesta tan fausta; rastre lluminós que encara avui es coneix a Mallorca per «Camí del rei En Jaume», i a Catalunya per «Carretera de Sant Jaume», i que els savis anomeneu «Via Làctia».