Elisenda de Montcada
Un patge moll gentil i molt gallard va enamorar-se d’Elisenda de Montcada quan encara era nina com ell. Un dia el patge va dir a la seva graciosa i petita senyora que, si fossin grans, de molt bona gana s’hi casaria, puix que sentia per ella un amor fervent. La nina li contestà que eren massa infants, que això de casar-se era cosa de gent gran i que quan fossin grans ja es casarien, Van passar anys i el patge i la gentil pubilla de Montcada van fer-se grans, i un dia el patge, en edat ja casadora, va repetir a la donzella el seu sentiment, i ella va dir-li que no li desagradava, però que el seu rang no li permetia casar-se amb un patge, sinó que comportava casar-se amb un noble cavaller. El patge replicà que, si no trobava altre impediment que aquest per a ésser la seva muller, ell cercaria honors i noblesa per a poder-se casar amb ella.
Aleshores hi havia una gran guerra amb els moros, i el patge se n’hi va anar. Va lluitar amb tanta ardidesa i amb tant coratge, que el rei li donà títols i honors suficients per a poder-se encarar amb la gentil dama de Montcada. El patge, coratjós i animat, tornà a la seva terra i tot seguit es presentà a la donzella dels seus amors, i li contà que seves aventures en la guerra i els títols que havia guanyat guerrejant, que bé eren prou perquè pogués ésser la seva muller. La donzella li replicà que bé era cert el que li deia, però que el rei havia demanat la seva mà i que bé comprendria que, si podia ésser muller del rei, no hi renunciaria per ésser la d’un cavaller.
El patge, ferit del cor, tornà a la guerra dels moros i guerrejant va tractar d’apagar el foc de l’amor que l’abrasava, i guanya altra vegada títols i honors a desdir, molts més que la primera vegada que havia anat a guerrejar. Va passar molt temps, fins que un dia va rebre noves que el rei s’havia mort; tot seguit féu altra vegada via cap a Barcelona i novament anà a trobar la gentil Elisenda, li explicà que el foc del seu amor no s’havia pas apagat i li digué que aleshores, vídua, res no la privaria de donar-li la mà, que per quarta vegada li demanava. La reina vídua li contestà que no pertocava a una reina tornar-se a casar, sinó fer-se monja, com així ho faria. La reina vídua va entrar al convent de Pedralbes.
El cavaller, adolorit, cregué que només el claustre podia donar repòs al seu turment amorós i va fer-se frare. Va practicar la regla amb tota devoció, amb tot fervor i unció religiosa, per tal de poder arribar a ésser confessor, puix que, ja que no havia pogut ésser l’espòs de la gentil Montcada, aspirava almenys a ésser el seu confés.
I un bell matí i el cavaller-frare va trucar a la porta del convent de Pedralbes. La monja portera li va preguntar qui era i què volia, i el frare contestà que venia per confessar la mare abadessa, l’ex-reina Elisenda. I la monja, llagrimejant, va dir-li que si volia beneir-la bé podria fer-ho, però confessar-la no, puix que estava de cos present.