La batalla de Pontós

En la cruenta guerra que Pere II sostingué amb el rei de França Felip l’Ardit, aquest es valgué de tots els mitjans per combatre’l, fins a aconseguir la plena simpatia del Papa, que es posà del tot al seu rostat i contra el nostre rei Pere. Amb el propòsit de fer que les tropes catalanes abandonessin el seu rei i que el paisanatge i els religiosos es separessin del seu costat, el Papa amenaçà amb l’excomunió tothom que lluités a favor d’ell i l’ajudés en poc o en molt de qualsevol la manera que fos. La nova de l’excomunió arribà a casa nostra en un moment en què anava a lliurar-se una gran batalla; la dispersió de les tropes per por de l’anatema papal podia ésser per al rei Pere d’un resultat terrible. El punt on la brega es presentava més greu era precisament els voltants de la població empordanesa de Pontós; el paisanatge que, al servei del rei, defensava aquella castellania, davant de l’anatema papal el va trair i abandonar; només es van mantenir fidels els del torricó anomenat l’Àngel, que era precisament l’encarregat de vigilar el moviment de l’enemic i marcar aquest amb senyals lluminosos. Així que les tropes franceses van entrar en moviment agressiu, refiades de caure damunt de l’exèrcit català delmat per la deserció, l’Àngel va fer el senyal convingut i els catalans van defensar-se tan ardidament, que l’exèrcit francès restà desfet i la sort es decidí a favor de les armes catalanes.

El poble recorda encara aquest fet memorable en la nostra història per la dita tòpica: