Santa Eulàlia

Santa Eulàlia es distingia per la seva gran caritat. Els pobres trucaven tothora la porta de casa seva i mai no se’n tornaven sense una almoina. Tanta prodigalitat va arribar a molestar els pares de la donzella, que diverses vegades l’havien renyada. Un dia que la santeta portava tota una faldada de pa per a una pobra dona, el seu pare va deturar-la, i amb aire imperiós li preguntà què portava. La donzella, esporuguida, contestà que duia lloïs, i obrí sense temença la faldada als ulls del seu pare, que va veure que, efectivament eren flors, com li deia la seva filla.

Vora de la casa de santa Eulàlia hi havia mi pou d’aigua molt bona i fresca on anava a pouar el veïnat d’aquella rodalia. Un dia van anar-hi dues noietes i van trobar que el pou s’havia eixugat. Temoroses del càstig que el seu pare, que era molt rigurós, els infligiria en veure que no li portaven aigua, es van posar a plorar desesperadament. La donzella Eulàlia les va sentir, va arribar fins al pou, va estendre el seu mantell per sobre del brocal i l’aigua va revenir tan fortament que brollà per damunt del pou; així aquelles noietes van poder omplir llurs cantirets sense gens d’esforç i van estalviar-se el castig del seu pare.

L’aigua subterrània va sentir-se tan sotmesa a la voluntat de santa Eulàlia i revingué amb tanta força, que va arribar a formar un riu, que encara avui subsisteix i alimenta tots els pous de la nostra ciutat. Els pescadors i la gent de mar de la nostra platja el coneixen molt bé i l’anomenen el «riu de sota» i el «riu de santa Eulàlia». Hi ha temporades de Juny que porta un corrent tan fort que han d’anar amb compte a navegar, puix que podria perjudicar-los. Els nostres avis, que se servien molt de l’aigua dels pous, aleshores que les fonts escassejaven, quan el pou se’ls eixugava invocaven santa Eulàlia perquè els fes revenir l’aigua; i els pouataires o escurapous tenien per advocades santa Eulàlia i la Mare de Déu de l’Aigua.

Prop de la casa de santa Eulàlia hi havia un gran bosc de xiprers. Un dia que Eulàlia s’hi passejava, se li va aparèixer un àngel que li pronosticà que seria santa i patrona de Barcelona. Per tal que sempre més hi hagués record d’aquell prodigi, l’àngel va fer tornar palmeres els xiprers. Aleshores no hi ha viu en tota aquesta terra cap palmera: aquelles foren les primeres que hi hagué, i totes les que hi ha avui en descendeixen. Amb els anys aquell bosc de palmeres es va perdre, i avui hi ha uns arbres molt grans i ufanosos que donen molt de caràcter a aquell paratge, conegut per «Desert de Sarrià».

Quan l’emperador Dioclesià decretà la persecució sens treva dels cristians, santa Eulàlia tenia tretze anys. Amb tota valentia decidí anar-lo a trobar al temple, i, davant du tothom, increpar-lo i humiliar-lo. Abans de sortir de casa seva va fer un petó als seus pares, que dormien i no es van adonar que se n’anava, un petó a terra, a la llosana de la porta i un altre a uns xiprers que hi havia part de fora de la casa. Arribada a Barcelona, va presentar-se al temple i va insultar Dacià, que li va dir que si adorava els falsos déus la perdonava de tot el que deia. Eulàlia, en comptes d’obeir-lo, va collir un grapat de sorra de terra i va tirar-lo damunt de l’altar com un escarni i una befa. Dacià va manar a aleshores que l’agafessin, l’empresonessin i la torturessin. Dacià la feu tancar a la presó del seu palau, que estava al capdavall del Call, al final del carrer du la Boqueria. La presó donava a l’indret de la Volta de Santa Eulàlia i del Remei, i diuen que el sol, adolorat perquè aquell lloc havia servit de presó de la nostra santa patrona, mai més no hi ha vulgui entrar: per això mai no toca el sol en els dos carrerons indicats.

En veure que no volia apostatar, va ésser condemnada a patir tretze martiris, tants com eren els seus anys.

En vista que santa Eulàlia no volia abdicar la seva fe, fou sotmesa a una tanda d’assots; després, amb uns garfis i uns arpions, li van estripar la carn. En veure que no defallia, li van posar els peus dintre d’un braser ardent de foc, i, perquè ni així no renunciava, van posar-li-hi els pits. Fou manat que li freguessin les nafres i les ferides amb pedra tosca, que després les hi ruixessin amb oli bullent i finalment les hi reguessin amb plom fos. Cap d’aquests martiris no va fer trontollar la seva fe, i aleshores fou ordenat que la tiressin dintre d’una bassa de calç viva.

Un altre dels martiris consistí a posar-la tota una dintre d’una bóta en la qual hi havia una gran quantitat de bocins de vidre, pedres cantelludes i claus de punxes eriçades; un cop ella a dintre, van tirar la bóta tretze vegades costa avall per la baixada de Santa Eulàlia, que per això va prendre el nom que porta. En record del martiri, al cim de la pujada hi ha una capelleta amb una imatge de la santa que té al costat una bóta.

Un altre dels martiris consistí a tancar-la tota nua dintre d’un corral ple de puces que la van picar com feres i van nafrar i lacerar les seves carns fines i delicades. Per això diuen que vers el dia de la seva festa les puces són més grosses que mai i piqueu més fort i amb més fúria; la gent diu «que són les puces de santa Eulàlia», que volen recordar als bons cristians el martiri de la santa. Entre la Volta de Santa Eulàlia i la del Remei, de les quals ja hem parlat, hi ha un un carreró estret sense sortida i amb l’entrada tapiada, que els nostres avis anomenaven el «Call de les Puces» i que segurament deu fer referència al martiri de la santa.

Un altre dels martiris fou portar-la al suplici nua, damunt d’una carreta de bous que amb gran calma es passejaven per tota la ciutat per tal de fer passar una forta vergonya a la pobra donzella. El Cel, però, va compadir-se d’ella, i, tot i estar ben serè i fer un bon sol, es va posar a nevar i ben aviat va cobrir la nuesa de la pobra santa un vestit de neu blanca i pura.

Santa Eulàlia va escapar-se de la presó guiada per un àngel que la va acompanyar. Els galifardeus de Dacià la van cercar pertot arreu fins a trobar-la i la van tornar a la presó, però per por que no s’escapés de nou fou decidit matar-la.

El sacrifici consistí a clavar-la en una creu en forma d’X. La tradició assenyala tres punts diferents de la ciutat on santa Eulàlia fou clavada en creu; la més arrelada i persistent diu que fou al Pla de la Boqueria, i diu que per això el carrer dit avui de la Boqueria i el portal que va obrir-se al seu començament havien dut el nom de Santa Eulàlia, tradició que explica una làpida, avui mig esborrada, que es pot veure a l’alçada de balcó de la casa que fa cantonada al Pla i al carrer de la Boqueria. Així mateix es diu que va sofrir el darrer martiri a la plaça del Pedró i que per això li fou dedicat el monument que tants hem vist. I, finalment, hom diu també que fou clavada, en creu a la plaça de l’Àngel.

Així que la santa va tancar els ulls, va sortir-li de la boca l’animeta en forma de colom que va volar cap al cel. Hom diu també que va baixar un estol d’àngels que s’emportaren el cos de la santa cap a la glòria. Una altra tradició diu que, tan bon punt la santa va finar, va fer una nevada de les més grans que mai s’hagin vist i que la tropa que guardava el cos de la màrtir, empesa pel fred, va fugir, i així els pares d’ella van poder fer-se’n càrrec i enterrar-la. Quan els soldats van adonar-se que els havien pres el cos de la santa, van assassinar els seus parents, perquè es van negar a dir on l’havien portat. Una altra tradició, encara, afegeix que va desencadenar-se una gran tempestat que féu escampar els soldats i permeté als | pares de la santeta escapar-se i salvar-se. A fi de guardar el record del martiri de la santa, mai un neva el dia de la seva festa a la ciutat de Barcelona.

Una llegenda poc coneguda explica de manera completament distinta el sacrifici de santa Eulàlia. Per instigar la gent a denunciar els cristians, l’Estat romà donava una part de la riquesa del denunciat, a qui feia la denúncia. Santa Eulàlia era molt rica, i un sacerdot pagà, en observar que no acudia al temple a complir amb les cerimònies de la religió dels falsos déus, va denunciar-la per cristiana, portat per la cobejança de percebre una part de la gran fortuna dels seus pares. Dacià va fer agafar la donzella, i ella va mantenir davant d’ell la seva fe. Un fill de Dacià va enamorar-se de la noieta en veure la seva fermesa i decisió i demanà al seu pare que no la fes martiritzar de seguida, perquè potser renunciaria al seu credo. Dacià va fer tancar la donzella a la presó en espera de si es decidiria. A la cambra on va ésser tancada es guardaven totes les eines i tots els instruments del martiri, la vista dels quals va impressionar tant la minyoneta, que va morir. L’endemà, quan l’escarceller va anar a portar-li el menjar, va trobar-la morta. Adolorit i irritat, el fill de Dacià va matar el sacerdot que l’havia denunciada.

L’endemà de la crucifixió de la santa uns cristians enfervorits desclavaren el seu cos d’amagat i van donar-li sepultura cristiana en un lloc secret que no fou conegut durant molts segles. En temps relativament moderns va trobar-se el sepulcre a l’església de Santa Maria. Tota la ciutat va creure que el cos sant de la seva patrona enlloc no podia estar millor que a la catedral, motiu pel qual fou organitzada una processó per traslladar l’esmentat cos de santa Eulàlia a la Seu. Quan passava això, es pol dir que la ciutat de Barcelona arribava fins a la plaça de l’Àngel, que aleshores s’anomenava del Forment o del Blat perquè s’hi feia el mercat. Enllà d’aquest punt no hi havia sinó ravals i, entre ells, l’esglesieta de les Arenes o de Santa Maria, tocant a la mar.

Quan l’urna que conduïa el cos de la santa arribà al peu del portal que hi havia part d’avall de la Baixada de la presó, al nivell del carrer de la Tupineria, és a dir, així que el cos sant va arribar al peu de l’entrada de la ciutat, va fer-se tan i tan pesat, que els qui el conduïen es veieren impossibilitats, no solament de poder-lo sostenir, sinó àdhuc de bellugar-lo. Van fer-se esforços a desdir, però tot va ésser debades: el cos de cap manera un volia seguir endavant. Les dotzenes de bisbes i grans magnats que acompanyaven el cos de la santa van demanar a la immensa gentada que havia vingut d’arreu del món per tal de prendre part en aquella processó, que va durar hores i més hores, que fes oració ben devotament per demanar al Cel que els volgués treure d’aquell mal pas. Mentre tothom, de genolls en terra, clamava la misericòrdia i l’ajut del Cel, es veié baixar un àngel que, amb un dit estès va assenyalar de manera molt insistent i porfidiosa un dels canonges de la Seu que havíeu intervingut en el trasllat. Aquell canonge, capcot i avergonyit, va confessar que ell havia pres un dit del peu de la santa per tal de tenir-ne una relíquia. Amb gran cerimònia fou oberta l’urna que contenia el cos sant i hom aplicà al lloc degut el dit, que li mancava; al moment l’urna va fer-se lleugera com una palla i la processó pogué seguir el seu curs fins a la Catedral. Santa Eulàlia no va voler entrar a la seva ciutat sense ésser sencera. Més tard, en el punt on va passar aquest miracle, va aixecar-se una columna a tall de monument, al cim de la qual va posar-se la figura de l’àngel amb el braç estès i assenyalant amb el dit, i aquell lloc va perdre el seu nom antic i va prendre el de «Plaça de l’Àngel», que encara avui porta.

Una vegada que va visitar la nostra ciutat una reina, va obstinar-se a veure el cos de santa Eulàlia. Les autoritats i l’Església s’hi van oposar. Uns deien que la santa no volia ésser vista per ningú perquè anava nua i això era una vergonya; d’altres deien que els cossos sants no volen ésser vistos per ulls de mortal i de pecador; però la reina va entossudir-se, va fer prevaler la seva força de reina, i no hi hagué més remei que obrir el sepulcre de la santa i deixar-li veure el seu cos; però així que va abocar-se per veure’l restà cega. Tothom, i no cal dir que la reina mateixa, va interpretar el cas com un càstig de la santa. La reina, tota penedida, va fer gran penitència i molta oració, demanà de tot cor a santa Eulàlia que li volgués tornar la vista i li va prometre fer-li un bon present si la guaria. La santa va escoltar-la: la reina recobrà la vista i va fer a santa Eulàlia el present d’una faixa d’or, brodada per la mateixa reina, faixa que figura entre les joies que enriqueixen la custòdia de la Catedral.

Després de la rendició de Barcelona, el 1714, fou manat que tothom deixés les armes al peu de les esglésies. Santa Eulàlia féu el miracle d’amagar les armes als ulls dels invasors, que només van trobar les despuntades, oscades, rovellades i inaprofitables. Van creure que la gent no havia complert l’ordre i van fer molts escorcolls, però enlloc no van trobar res. Després d’un temps, i quan ja havia passat el moment de més perill, santa Eulàlia va fer veure a cada u la seva arma quan anava a missa i va fer també que la pogués recollir i emportar-se-la a casa seva sense ésser vist de ningú. Tothom recuperà així les armes. La gent se les amagà dintre de les bigues del sostre, que tothom va foradar, i va fer-hi uns encaixos i uns amagatalls tan adients i tan dissimulats que era impossible veure’ls ni trobar-los.